La depressió postpart com mai no s'havia representat

Die my love es clou amb una versió de Love will tear us apart de Joy Division cantada per la mateixa Lynne Ramsay. Tota una declaració d'intencions d'una directora que des del seu debut amb Ratcatcher (1999) s'ha destacat amb títols tan contundents i poc convencionals en els seus retrats femenins com Morvern callar (2002) i Hem de parlar d'en Kevin (2011). Aquesta adaptació de la novel·la homònima d'Ariana Harwicz es defineix com el retrat d'una mare amb una depressió postpart. A favor de Ramsay, el film no busca una descripció prosaica d'aquest escenari i les seves circumstàncies, sinó que es desgrana com una aproximació cubista i emocional a una dona sota la influència, la Grace (Jennifer Lawrence), que experimenta una situació que la desborda des d'uns codis propers al cinema de terror. Tot plegat mentre la història d'amor amb la seva parella, en Jackson (Robert Pattinson), implosiona.

El problema és que aquesta visió no qualla de la manera desitjada. Sens dubte, Die my love és una pel·lícula travessada per l'expressió emocional i física dels seus protagonistes. Però el film resulta més estrident que intens, més mogut per la voluntat de provocar que d'entendre la seva protagonista. I l'esforç subratllat d'una estrella com Jennifer Lawrence per oferir una interpretació extrema, gairebé animal, s'imposa al personatge. De manera que l'artificiositat de l'excés acaba suplantant la poètica convulsa i fatalista del descontrol de les emocions que representa la cançó de Joy Division.