'Rimini / Sparta': incòmode programa doble del retratista més implacable dels soterranis d’Europa

Rimini i Sparta s’estrenen com dues pel·lícules independents, però en la ment d’Ulrich Seidl van començar a existir com una única obra. El fet que els films arribin a la cartellera el mateix dia permet als espectadors més agosarats crear un programa doble que s’acosta a la visió original del cineasta (existeix una versió alternativa que remunta les cintes en una de sola, però per ara només s’ha projectat al festival de Rotterdam). Vistes per separat, les pel·lícules se sostenen, però és quan s’emmirallen que comença a brollar realment l’amargor que conté aquest díptic sobre la immensa soledat de dos germans. El Richie (Michael Thomas), el més gran i protagonista de Rimini, viu a la costa italiana esprement el que queda d’un passat més o menys gloriós com a cantant melòdic, actuant per a jubilats fora de temporada i fent de gigoló amb groupies crepusculars. El petit, l'Ewald (Georg Friedrich), és el centre de Sparta, i el coneixem just en el moment en què comença a acceptar el seu inassumible desig pedòfil, muntant en un poble de Romania un campament-escola de judo per poder passar els dies envoltat de nens.

Els dos protagonistes només coincideixen en pantalla a l’inici de Rimini, quan tornen puntualment a la seva Àustria natal per enterrar la mare i visitar el pare, perdut en la demència: és incapaç de reconèixer el que té davant, però encara recorda amb emoció himnes de propaganda nazi. La patètica rutina d’aquest personatge (encarnat per Hans-Michael Rehberg, que fa aquí la seva última aparició) puntua els dos relats i dona la clau d’allò que remou Seidl: ensenyar què passa quan l’abjecció es reclou en la intimitat, aïllada de tot vincle social. Una qüestió que no és estranya a un director que s’ha dedicat a ficar el nas (literalment) als soterranis del benestar europeu, i que aquí refina com mai l’olfacte provocador posant-nos contra les cordes justament pel desinterès en condemnar les seves criatures.