Quan l’heroi de la pel·lícula és una IA

La saga Tron va néixer abans de temps. Quan el 1982 Disney va estrenar aquesta pel·lícula sobre un programador i hacker (Jeff Bridges) transportat dins l’ordinador central d’una companyia de videojocs –un món virtual controlat amb mà de ferro per un sistema operatiu maligne–, els efectes visuals van ser desqualificats dels Oscars perquè es va considerar que crear-los per ordinador era fer trampa. Quaranta-tres anys després, els efectes digitals són hegemònics a Hollywood i tots els conceptes de Tron sobre universos virtuals i programes intel·ligents són més vigents que mai, així que Disney ha reactivat ara una franquícia que ja va tenir una primera seqüela el 2010, Tron: Legacy, dirigida per un debutant Joseph Kosinski.

Tron: Ares recupera un únic personatge del passat de la saga, un Jeff Bridges que entrega rere entrega ha evolucionat de hacker poca-solta a divinitat digital, i prescindeix de tots els personatges i les idees de Tron: Legacy, tret d’una: la possibilitat de materialitzar en el món real personatges i màquines del món virtual de Tron. La lluita entre dues corporacions per controlar aquesta tecnologia revolucionària –però encara inestable– estructura la trama d’una pel·lícula que, tot i pouar en l’imaginari de la saga Tron, assimila sobretot les convencions i llenguatge del cinema de superherois modern. De fet, funciona bàsicament com una origin story del personatge interpretat per Jared Leto, un programa de seguretat que pren consciència pròpia i desafia el seu creador, l’egòlatra directiu d’un gegant tecnològic.

Més que reformular el mite prometeic en clau digital, Tron: Ares sembla un vehicle dissenyat a mida perquè Leto pugui interpretar un nou antiheroi després del fracàs de Morbius, aquell intent fallit de reconvertir en superheroi vampíric un enemic de Spiderman. Perseguit per les acusacions de comportament sexual inapropiat de nou dones, Leto pot haver trobat refugi en aquest “soldat definitiu de força bíblica i suprema intel·ligència”, un paper que requereix més fotogènia que habilitat interpretativa; això últim ja ho posa una motivada i convincent Greta Lee (Vides passades) com a geni tecnològic i hàbil motorista –en aquesta saga els dos atributs sempre van junts.

En el seu viatge cap als codis del blockbuster superheroic, Tron: Ares perd l’interès per explorar la relació entre el món virtual i el real que articulava les entregues anteriors. Desposseïda de la seva identitat, queda una cinta d’acció impersonal, però prou dinàmica, amb tocs d’humor un pèl forçats –es noten les pinzellades de la desena de guionistes no acreditats– i algunes decisions tan problemàtiques en 2025 com convertir una IA fan dels primers discos de Depeche Mode en l’heroi de la funció. Tanmateix, s’ha de reconèixer que l’excel·lent banda sonora de NIN (la primera que firmen Trent Reznor i Atticus Ross amb el nom de la seva banda) ajuda a pair tot plegat i gaudir l’experiència més de l’esperat. Una cosa és certa: Tron és una de les sagues que més cura tenen de la música; tant de bo fessin el mateix amb els guions.