David Byrne i St. Vincent calen foc a L'Auditori
Que les butaques de L'Auditori sobraven ja feia estona que se n'havien adonat a les graderies de dalt (les barates) i tres o quatre persones de les primeres files que no van parar de ballar en tot el concert. La resta del respectable va aguantar amb el cul enganxat a la cadira fins a Burning down the house . I és que l'energia de la brass band formada per vuit vents -a part de teclats, bateria i les guitarres de Byrne i Annie Clark (St. Vincent)- va fer aixecar L'Auditori en una festa col·lectiva.
Era cap a les acaballes d'un xou que va durar gairebé dues hores i que no va decaure en cap moment. Les peces de Byrne i Clark per separat, les de tots dos i les de Talking Heads van encaixar a la perfecció en un repertori reforçat pels magnífics arranjaments de vent, amb una potència que feia recordar la música dels carrers de Nova Orleans. De fet, es van acomiadar desfilant per l'escenari com una marching band . Pel camí, Byrne va fer gala de la seva bona forma i Clark es va destapar com una gran entertainer i una guitarrista plena de personalitat.
Com que amb una secció de vents no calen cables i hi ha llibertat de moviments, tot el concert estava plantejat com una esplèndida coreografia, en la qual participaven tots els bufadors (que fins i tot van cantar). Clark va presentar Byrne com un Johnny Cash "feliç" i, si bé la part de Johnny Cash és discutible, la va encertar amb l'adjectiu: junts van fer que tothom sortís amb un somriure d'orella a orella.
