Els llibres d’un soldat català a la Nàpols del 1600

BarcelonaA començaments del segle XVII, en un dels pisos dels Quartieri Spagnoli de Nàpols, un soldat català custodiava una biblioteca sorprenent. Es deia Joan de Pinós, era fill d’una branca menor de la noblesa de Gironella i havia arribat a la ciutat al servei de Felip III. En el seu inventari domèstic, conservat a l’Arxiu Estatal de Nàpols, apareixen prop de setanta volums, amb exemplars de llibres de religió i de gramàtica llatina, poesia italiana, obres de devoció i també novel·les castellanes com La Celestina i el Lazarillo de Tormes.

Aquest catàleg, ple de lectures variades, permet veure els soldats no només com a homes de guerra, sinó com a lectors que participaven activament de la cultura del seu temps. “Molts soldats eren cultes, però fins i tot els que no ho eren tenien set d’històries. La lectura es feia sovint en comú i en veu alta, i això permetia que circulés molt més enllà de les minories lletrades”, explica l’historiador i professor de la Universitat d’Alcalá, Ignacio Rodulfo, autor de l’article acadèmic que ha posat el cas sobre la taula.

Ara bé, fins a quin punt la biblioteca de Pinós és representativa? El professor d’història moderna de la Universitat de Barcelona, Àngel Casals, matisa que una col·lecció d’aquesta mida era excepcional per a un noble menor català del moment. “Des del segle XVI, la baixa noblesa ja té cultura llibresca; en tenim rastres. Però una biblioteca amb setanta llibres és molt gran i, per tant, poc habitual”, assenyala. Casals recorda que cal diferenciar entre soldats rasos, que gairebé no tenien accés a llibres, i oficials, alguns dels quals fins i tot redactaven els seus propis memorials i peticions i, doncs, disposaven d’una certa cultura escrita. El teatre, afegeix, era un altre dels canals essencials de consum cultural.

La presència catalana i castellana a Nàpols formava part de la realitat d’una ciutat que aleshores vivia sota domini hispànic. La construcció dels Quartieri Spagnoli va transformar el centre urbà en un barri militaritzat i alhora profundament mestís, on convivien soldats de tots els regnes de la monarquia, funcionaris, religiosos i esclaus d’orígens diversos. Rodulfo descriu aquesta convivència com a “plena de crueltats i desacords, però també d'amors i contagis”. “La pasta, per exemple, ja conqueria tothom. I entre els documents hi apareixen parelles mixtes entre soldats i esclaves balcàniques o africanes”, detalla.

La biblioteca de Pinós mostra una varietat i un contrast interessants. En italià hi havia els grans poemes cavallerescos del Renaixement, com l’Orland furiós, d’Ariosto, i la Jersualem alliberada, de Torquato Tasso, símbols d’un món idealitzat de batalles i amors. En castellà, en canvi, llegia textos molt més crus i realistes com la picaresca del Lazarillo o la duresa de La Celestina. “A Itàlia encara pesava el prestigi dels grans poemes heroics, però els soldats espanyols confiaven cada vegada més en les lletres pròpies. El contrast entre Tasso i el Lazarillo no és només literari; reflecteix dues maneres diferents d’afrontar la vida”, apunta Rodulfo. A més dels llibres de ficció, Pinós tenia gramàtiques de Nebrija, traduccions d’Ovidi i Virgili i textos religiosos com les Confessions, de Sant Agustí, que es va endur a campanya. Era un lector ambiciós que combinava llatí, castellà i italià, però sense cap volum en català.

El fet que tota la seva biblioteca –fora dels clàssics en llatí i les edicions italianes– fos en castellà crida l’atenció. Pinós, que va voler ser enterrat com a “natural del Principat de Catalunya”, no tenia llibres en la seva llengua materna. Segons Rodulfo, això responia a una realitat social del moment: “El castellà era la llengua principal de la literatura i la ciència a tot Espanya, també a Catalunya. Els impressors catalans ja responien a aquesta demanda. Pinós vivia espontàniament en diverses llengües, va saber viure la riquesa de llegir i parlar espontàniament en les diverses llengües que representaven un àmbit cada vegada més ampli”. Aquest detall també ajuda a entendre la situació del català en ple Barroc, una llengua viva en l’ús quotidià i en alguns àmbits literaris, però desplaçada en els circuits internacionals i en les biblioteques nobles. Casals hi coincideix, però afegeix que cal tenir present la concepció d’identitat de l’època: “Un noble es definia sobretot per la fidelitat al rei. El català podia ser llengua d’ús, però l’ascens social es feia en castellà. La identitat catalana del moment es vinculava més al marc jurídic del Principat que a la llengua”.

En mig d’aquest Nàpols hispànic, aquesta troballa fa preguntar com es llegien aquests llibres en un pis dels Quartieri Spagnoli. Rodulfo hi aporta pistes: “La lectura popular era en veu alta, però això no impedia que també hi hagués plaer íntim. Alguns volums de Pinós, com els musicals, devien ser compartits amb els companys, però d’altres, com les Confessions, de Sant Agustí, eren d’ús estrictament privat”. Aquesta barreja d’intimitat i oralitat ajuda a entendre per què llibres com els romances circulaven amb tanta força, fins a convertir-se en cançons i espectacles. La frontera entre lectura, cant i sociabilitat era molt difusa. En aquest sentit, Casals explica que la barrera idiomàtica era un obstacle important en la difusió cultural. És per això que les arts iconogràfiques, com la pintura, i les arts escèniques gaudeixen d'un major grau de mestissatge que la literatura que requereix molt més temps. Així doncs, desperta més interès, pels ciutadans del Principat, l'art pictòric que es produïa als Països Baixos, que no la seva literatura, resumeix Casals.

L’experiència de Pinós il·lustra com la noblesa menor catalana s’inseria en les xarxes de la monarquia i circulava per la Mediterrània. El seu cas no és únic. Altres llinatges catalans també havien tingut presència destacada a Itàlia des del Renaixement, com els Cardona, que van governar Sicília i Nàpols, o els Montcada, que hi van exercir càrrecs militars i virregnals. Àngel Casals ens dona, també, un exemple de presència catalana a la Mediterrània amb Lluís de Requesens “que, sent ambaixador a Roma, feia de marxant d'art per a altres nobles catalans que li encarregaven compres”, que lliga amb aquest interès artístic del forà.

Casals adverteix que els inventaris com el de Pinós són una font històrica habitual. Aquestes llistes, que acompanyaven els testaments, ens ajuden a entendre el nivell cultural i les tendències literàries, amb els inventaris de les biblioteques, i una visió de la cultura material dels diferents grups socials, temps i llocs. Aquests inventaris també reflectien una dimensió de prestigi de les coses: “Tenir llibres podia formar part d’una casa ben arreglada, com tenir bustos o figures religioses. No sempre vol dir que es llegissin intensament, sinó que també projectaven refinament”. 

El més revelador, però, és com aquests soldats contribuïen a una circulació de llibres i idees que connectava Nàpols amb el conjunt d’Europa. “Els dramaturgs espanyols es van nodrir dels versos italians que els soldats havien conegut a Itàlia, i alhora la música i els balls populars dels soldats van deixar empremta en el Barroc europeu –resumeix Rodulfo–. No hem d’oblidar que alguns dels grans noms de la literatura del Segle d’Or espanyol van ser soldats. Garcilaso de la Vega i Cervantes van viure la guerra en primera persona, i és en aquest context que van escriure part de la seva obra. Els soldats no només transmetien cultura, sinó que també n’eren productors. El Quixot o els versos de Garcilaso no s’entendrien sense aquesta experiència militar i mediterrània”, afegeix.

Confirmant l'agència cultural dels soldats, Casals detalla que “quan els soldats anaven a llocs com Nàpols, no s'integraven completament en la cultura local, sinó que es relacionaven amb una part específica. Com a braç armat del poder, eren part de la classe dirigent i consumien la seva cultura”. A la vegada, explica que “entre els oficials de l'exèrcit hispànic trobem flamencs i irlandesos; hi havia molts oficials no espanyols que tenien en comú ser catòlics". "Tots s'acabaven assimilant a la cultura espanyola i, de fet, jugaven un paper molt actiu en la difusió de la cultura castellana”, diu Casals. Aquesta idea contrasta amb el que, segons l’autor de l’article, demostra la troballa de Joan de Pinós, insert en les lletres espanyoles des de la seva circumstància, des de Catalunya, com a soldat espanyol, una cosa que no té res a veure, per Rodulfo, amb el contacte molt més esporàdic de flamencs i irlandesos –aquests sí, no espanyols– amb la llengua i les lletres espanyoles. 

El context bèl·lic de la Mediterrània

Cap al 1600, la Mediterrània vivia encara la tensió entre la riba cristiana i l’Imperi Otomà. La batalla de Lepant (1571) havia estat un triomf cristià, però no havia acabat amb el conflicte. Encara hi havia incursions de corsaris barbarescos a tota la costa. La monarquia hispànica utilitzava Nàpols com a quarter principal per controlar la Mediterrània. Tenia el Regne de Nàpols sota domini directe des de 1504, quan Ferran el Catòlic va derrotar els francesos a la Guerra de Nàpols i va incorporar el regne a la Corona d’Aragó. Amb Carles I, i després, Nàpols va quedar integrat en el vast imperi dels Àustries, governat per virreis enviats des de Madrid. Això explica per què, a l’època de Joan de Pinós, hi havia una gran presència de soldats hispànics. Nàpols era la ciutat més gran sota control de la monarquia a la Mediterrània –amb uns 300.000 habitants–, i funcionava com a centre polític, militar i cultural.

El cas de Joan de Pinós demostra que figures aparentment menors obren finestres inesperades a la vida quotidiana. Un inventari domèstic mostra la cara més cultural d’un soldat, no només home d’armes, sinó també lector de Tasso i Sant Agustí, aficionat a la picaresca castellana i partícip d’un entorn mestís i viu com el Nàpols del 1600. “La història ha privilegiat els viatgers il·lustrats del segle XVIII, però en realitat els soldats dels segles XVI i XVII van ser agents culturals molt més decisius”, conclou Rodulfo.