Jordi Principal: "No hem de renunciar a la nostra identitat, però hem d’incloure altres col·lectius"

BarcelonaL'historiador i arqueòleg Jordi Principal, és el director del Museu d'Història de Catalunya des de juny del 2023. L'equipament, que va obrir les portes el 1996 amb l'objectiu de difondre la història del país, va rebre 118.038 visites l'any passat. Amb un pressupost, prorrogat des del 2023, de 2,74 milions d'euros, Principal vol fer canvis: fer més recerca i que comunitats que fins ara no han tingut veu, hi participin i s'hi expressin lliurement.

Quin balanç fa d'aquest període com a director del Museu d’Història de Catalunya?

— Molt positiu. Hi vaig començar venint amb tot un seguit d'idees, amb un projecte, veient també com era o què havia estat fins ara el Museu d'Història de Catalunya i em vaig trobar amb un museu força ben endreçat i amb un projecte molt interessant. Hem fet una transició i hem posat les bases de nous projectes expositius i els hem anat definint. Ara vivim una petita eclosió de tot el que hem treballat amb l’exposició sobre la història del poble gitano.

És la primera exposició que fa com a director i també la primera gran que es fa en molt de temps. Per què precisament aquesta?

— Volia explicar altres històries de Catalunya, sortir d’una història normativa que hem après a les escoles. El meu objectiu és tenir en compte persones que formen part d’aquesta història, però que no han tingut ni els mitjans ni els recursos per ser escoltades. I em va semblar que començar pel poble gitano era una qüestió de justícia i de memòria democràtica. S'havien fet petites exposicions, però m'interessava fer-hi participar la comunitat gitana. La novetat és que s'han pogut expressar lliurement.

¿Aquesta idea de participació és una de les noves dinàmiques del museu?

— De fet, en el període de la direcció precedent ja s'havia començat a treballar perquè fos un museu més pròxim a la societat. És a dir, que els neguits, propostes i necessitats de la societat formessin part de les narratives del museu. Deixar d'estar d'esquena a la societat i interpel·lar-la.

¿El museu havia estat d’esquena a la societat?

— S’havien començat a fer canvis, però tenia unes dinàmiques pròpies d’un museu convencional. Acostumem a associar un museu a una col·lecció. El Museu d'Història de Catalunya no té una col·lecció, com la que poden tenir museus com el MNAC o el British. Va ser creat o pensat amb uns altres objectius.

Quins objectius?

— Calia explicar la història de Catalunya d'una manera molt didàctica o divulgativa. A poc a poc, amb el temps, ha anat superant aquesta visió per començar a ser un museu de referència sobre l'estudi i la difusió de la història de Catalunya i s'ha anat creant col·lecció. Hem desenvolupat una política d'adquisició important.

A la web del museu, a l'hora d'explicar les missions, s’especifica que ha d'estar al servei de la conservació de la memòria col·lectiva i enfortir la identificació dels ciutadans en la història nacional. Ha de ser així?

— Ha de continuar sent així, però també hem de tenir present què és avui Catalunya. Hem d’estar atents a tot el que ens envolta. Ara som un país molt més divers del que érem fa deu anys, i aquesta diversitat no minvarà sinó que augmentarà. Hem de reflectir aquesta diversitat dins del nostre relat i la nostra narrativa històrica. No hem de renunciar a la nostra identitat, però hem d’incloure altres col·lectius. No per integrar-los, sinó perquè formin part del relat. És un conjunt de molta gent que ha vingut aquí per quedar-s’hi a viure.

¿Canviarà el relat sobre la identitat catalana?

— No és que canviï, però hi haurà aportacions d'altres comunitats que actualment viuen a Catalunya i que també volen ser presents en el relat. Caldrà reconèixer, per exemple, el pes que han tingut altres comunitats, com la musulmana, dins de la nostra història. O d'altres comunitats d'Àfrica. Hem d’explicar quin és el paper que ha tingut Catalunya en el colonialisme.

Un dels reptes pendents del museu era la presència de les dones. Fa un temps pràcticament només hi havia el quadre La nena obrera de Joan Planella i Rodríguez.

— Ha quedat clar que molts dels nostres museus, si passessin una diagnosi per descobrir o per simplement mostrar quin és el grau de presència de segons quins col·lectius i sobretot quin és l'enfocament que reben aquests col·lectius en les exposicions, no passarien cap prova. I això és una qüestió que el Museu d'Història de Catalunya fa temps que treballa. Aviat presentarem una audioguia vinculada al col·lectiu, que és una iniciativa del projecte de mediació cultural i intervenció museística Una mirada LGTBI+.

Vol ser un museu més social que polític?

— Naturalment.

Vostè és arqueòleg de formació i ha fet molta recerca. ¿Posarà més el focus en fer recerca o en mostrar-ne els resultats?

— Tenim un gran camp per recórrer en recerca. Tradicionalment, se n’havia fet poca o molt lligada a la col·lecció i a la producció de les exposicions temporals. Hem d’intentar trobar aliances, sobretot amb el món acadèmic, per poder desenvolupar conjuntament projectes. Fer valdre la figura del museu com a generador de coneixement, però que al mateix temps la recerca sigui profitosa per nosaltres. Hem d’estar oberts a iniciatives que vinguin des de fora.

¿Els objectes han de continuar sent importants?

— Els objectes són molt importants perquè ens il·lustren, ens parlen d'unes situacions, d'uns moments. De vegades els objectes tenen històries amagades. El que passa és que el que ens importa no és l'artefacte per ell mateix. Aquell objecte ens ha de donar peu a parlar del seu context. I al revés, també hem d’explicar una història de vida o una microhistòria que ens interpel·li.

En aquest sentit, quin paper han de fer les noves tecnologies?

— Les hem d'utilitzar perquè ens donen una immensitat de possibilitats. Han de ser una eina, un instrument que ens ajudi a comprendre molt millor el relat que estem explicant. Tanmateix, no podem basar el relat únicament en la tecnologia perquè aleshores tindríem un altre tipus de museu. Tot i això, hem de continuar oferint experiències manipulatives i no abandonar una vella tradició del Museu d'Història de Catalunya. La gent sempre recorda quan va aixecar una àmfora o les armadures d’un guerrer.

Quin públic té ara el Museu d'Història de Catalunya?

— Tenim públics diversos, però sobretot escolar. El públic local és un percentatge important, però va augmentant també l’estranger.

I a quin públic voldríeu arribar?

— Ens agradaria tenir públic de tota mena, però sobretot hem de ser atractius per al públic de Catalunya. Som el Museu d'Història de Catalunya i hem d'explicar el que succeeix i ha succeït a Catalunya. Ara mateix ens interessaria atreure a un públic de diferents territoris, perquè sobretot ens ve a veure gent de Barcelona i de la corona metropolitana.

De moment, continuareu en aquest espai?

— Sí, en principi ara tenim garantida la concessió fins al 2034.

Al Pla de Museus del 2030 preveia la fusió amb el Museu d'Arqueologia i l'Etnològic per crear un museu de la societat.

— Ara per ara el que hem de fer és esgotar el nostre temps aquí.

Què vindrà després de l'exposició del poble gitano?

— Encara no podem concretar, però tindran un plantejament molt similar. És a dir, intentarem treballar qüestions vinculades a col·lectius o a comunitats que fins ara no han tingut veu. Volem parlar de conflictes, xocs culturals, desigualtats, explotació... però sempre amb una perspectiva històrica.