Núria Prims: "Futbolistes i actors no hauríem de fer entrevistes"

BarcelonaDues dècades enrere, l'actriu Núria Prims (Barcelona, 1972) va quedar-se totalment en blanc en una funció i va decidir que mai més tornaria a pujar a un escenari. Però quan, fa un parell d'anys, el director Agustí Villaronga li va proposar protagonitzar l'adaptació teatral de Clitemnestra. La casa dels noms de Colm Tóibín, no va voler dir que no. Produït pel Teatre Principal de Palma, l'espectacle s'estrena aquest dimecres al Teatre Romea, on farà sis úniques funcions.

Com és la Clitemnestra que veurem a l’escenari?

— És una altra visió de la Clitemnestra a la qual no estem acostumats. La literatura sempre l’ha tractat com la dona dolenta, la mala mare, la usurpadora de poder, venjativa. Aquí l’autor, Colm Tóibín, i l’Agustí [Villaronga] posant-ho en escena, volen mostrar una Clitemnestra més humana. Reflexionem sobre per què aquesta dona té l’objectiu de matar el marit. Ensenyem una dona a la qual s’ha maltractat i menyspreat. Ella decideix agafar el poder de la seva vida.

Com connecta el personatge amb la realitat d’avui?

— La història de la dona sempre ha sigut la mateixa. Passin els segles que passin, sempre estem o al darrere o a sota. Encara ara hi ha moltes Clitemnestres. Abans de sortir a escena, una de les coses que em fa agafar forces és pensar que ho faig per totes les Clitemnestres, que dignificarem tota aquesta injustícia històrica cap a les dones.

T'endús el personatge al llit?

— El personatge no me l’emporto a casa, però des que va sortir el projecte, amb l'obra de teatre estem dormint juntes. Sempre estic donant voltes a una frase que no sé com dir, i de sobte li trobo sentit i penso que ho tinc, però resulta que al cap d’uns mesos n’hi trobo tres més, de sentits, i tinc dubtes sobre quin camí agafar a l’hora d’interpretar-la. L’obra de teatre sempre és allà, hi convisc.

Vas estar vuit anys fora de la professió i el 2017 vas tornar amb la pel·lícula Incerta glòria. Quin balanç fas del teu retorn?

— Quan ho vaig deixar estava convençudíssima que mai més tornaria a treballar d’això. Però la vida dona mil voltes, i em van donar aquella oportunitat tan bonica que no podia no escoltar. Tornar va ser un xoc molt gran. Vaig passar-ho malament en l’àmbit personal, no em sentia capaç de fer una entrevista o de parlar en rodes de premsa. M’ho havia passat molt bé amb la feina, però durant la segona part, que és la promoció, em preguntava constantment “Com és que he tornat a això de què vaig fugir?” Pensava que faria Incerta glòria i me’n tornaria a la meva vida. Però no vaig poder. Vaig entrar en una cadena de projectes, una cosa portava a l’altra, tot m’anava enriquint i de sobte tornava a treballar d’actriu. Estic molt contenta pel gir de la vida, però al principi també vaig anar molt alerta que no em tornés a passar el mateix.

T'incomoda la popularitat que poden generar els mitjans de comunicació?

— No és tant des de la popularitat que em pugui conèixer certa gent sinó el fet d’exposar-me. Els actors hauríem de fer la nostra feina i punt. Per què he de dir la meva opinió de les coses si a ningú li importa? No soc filòsofa ni una persona sàvia. Futbolistes i actors no hauríem de fer entrevistes. Però forma part de la feina, i s’ha d’acceptar.

Els últims anys has fet cinema i televisió, i ara t'ha sortit l'oportunitat de tornar al teatre. Com va anar?

— En el moment en què l’Agustí em va proposar la Clitemnestra em vaig tornar a trobar amb un repte personal. Feia molts anys que havia deixat el teatre i tenia claríssim que no tornaria a pujar a un escenari. L’última vegada que ho vaig fer, fa més de 20 anys, vaig tenir un blanc en un monòleg petit. No sabia ni el nom de la persona que tenia al davant. Em vaig espantar molt. No havia sigut capaç mai d’enfrontar-me a tornar a pujar a un escenari. Fins ara.

Com t’ho has fet per superar les pors?

— Parlant molt amb els companys. M’ha servit per adonar-me que no soc l’única a qui li passa. El més bonic de la feina és que ens agrada jugar, expressar, interpretar. Però suposo que no tothom està preparat per mostrar-se i ser jutjat. He après a relativitzar. Em refugio en la idea que el que faig és un regal cap als altres, perquè en gaudeixin. I també en pensar que no importa si els altres em jutgen o no, i que al final qui m’està jutjant soc jo mateixa. Em poso el límit alt, però sempre el vull més alt. Ha arribat un punt que faig, disfruto i punt. El que és important de la vida són altres coses.

Si mires enrere, creus que hauries hagut de fer les coses d'una manera diferent?

— No em penedeixo de res. Tot el que fem, bé i malament, és per fer-nos el nostre camí. Em podria penedir d'alguna cosa si d’alguna manera he fet mal a algú, però com que no ho he fet mai intencionadament, he hagut d’aprendre a perdonar-me i ja està. Cadascú té la seva vida, és única i preciosa.