Gran nit wagneriana al Liceu amb Lise Davidsen

Gran Teatre del Liceu, Barcelona, 12 de gener del 2026. 23.05 h. Lise Davidsen aborda els primers compassos de Mild und leise, el Liebestod amb què Wagner clou l'òpera Tristan und Isolde. És el fermall d’or d’una nit musicalment històrica al teatre de la Rambla: la del naixement d’una nova Isolda, després de la generació de la Flagstad, de la Nilsson, de la Behrens o de la Meier. El tron de soprano wagneriana l’ocupa ara i sense cap mena de dubte una jove noruega (38 anys), que torna a pujar per primera vegada a un escenari després d’haver parit bessonada. Un honor i un privilegi que hagi escollit el nostre teatre per a aquesta reaparició i per al debut d’un paper que pròximament cantarà al Metropolitan. L’expectació era òbvia, amb un estol extraordinari de periodistes i crítics musicals d’arreu presents al Liceu. I la Davidsen no tan sols no va decebre, sinó que ho va donar tot: la seva és una Isolda expressiva, implicada, musicalment perfecta, tècnicament immaculada i a més de veu rodona, compacta i bellíssima. Frases com Der Mutter Rat gemahnt mich recht al primer acte o el fa sostingut en pianíssim sobre el Lust! conclusiu del número que tanca l’òpera romandrà en la memòria de molts, especialment dels qui, dempeus, van ovacionar repetidament una interpretació de somni.

Quan es va anunciar aquesta producció de Tristan und Isolde, més d’un va quedar perplex per la tria de la directora d’escena: una nova producció de Bárbara Lluch, quan el Liceu havia estrenat la d’Àlex Ollé, amb bona crítica i que no s’ha tornat a veure entre nosaltres des d’aquelles primeres funcions el 2017. ¿No hauria estat lògic aprofitar un espectacle de la casa, exitós i que funciona? La resposta en roda de premsa en el moment d’anunciar la temporada 2025-2026 va ser que tot plegat obeeix a la voluntat de complaure Lise Davidsen, que volia debutar el paper cotitular del drama musical wagnerià en una nova producció, que fos signada per una dona i davant d’una batuta femenina. D’aquí la tria de la citada Bárbara Lluch i de Susanna Mälkki al fossat orquestral. I també d’una apuntadora que ha vingut de Viena per ajudar Davidsen, que va rebutjar els serveis de Jaume Tribó, apuntador del Liceu des de fa cinquanta anys.

El treball escènic decep per la seva pobresa i manca d’idees: Lluch no sembla haver-se implicat en el drama i s’excusa i es justifica a partir del concepte de desig entre dos amants que pateixen i que malden per defugir la realitat que els envolta. El resultat és que deixa els personatges desdibuixats i sense rumb. Tan sols Isolda sembla mínimament treballada, mentre que el moviment escènic de la resta és d’una precarietat que faria riure si no estiguéssim davant d’un drama com el wagnerià. El recurs fàcil de la directora es complementa amb una escenografia de mínims i amb un disseny lumínic ocasionalment atractiu d’Urs Schönebaum. Tampoc ajuda el vestuari de Clara Peluffo, de manera que l’excel·lència musical contrasta amb l’aprovat just (i encara) del conjunt de l’escenificació.

Excel·lent direcció musical de Susanna Mälkki

Excel·lència musical que, a més de Davidsen, passa pel treball de Susanna Mälkki, que hauria estat una directora titular de somni per a l’orquestra del Liceu. Després d’aquell aplaudidíssim Trittico del 2022, la directora finlandesa signa un Tristan und Isolde de gran intensitat i qualitat, davant d’una orquestra titular més que inspirada. El treball minuciós per petites seccions (per exemple la fusta) dona peu a una lectura ocasionalment cambrística, de gran refinament, sense renunciar a la corporeïtat intrínsecament wagneriana. I amb resultats sempre reeixits al llarg de quatre hores i mitja d’orgia simfònico-vocal. Bones intervencions corals al final del primer acte.

Damunt de l’escenari, Davidsen té la sort de comptar amb el Tristany de Clay Hilley, que no tan sols mor vocalment viu al final del tercer acte, sinó que ho fa amb una veu de Heldentenor de manual. Es reserva una mica al primer acte i la implicació ja és total al segon i al llarg del maratonià tercer, amb uns Verflucht! que tallen l’alè i amb un Und drauf Isolde senzillament fantàstic. Llàstima que el lliure albir a què el condemna la direcció de Lluch i l’insultant vestuari d’aquest mateix tercer acte no l’ajudin a lluir-se teatralment parlant.

El vibrato de la mezzo Ekaterina Gubanova no li impedeix signar una Brangäne de màxims, amb un extraordinari primer acte i amb uns Habet acht al segon —cantats des d’una llotja superior de prosceni de pell de gallina.

Generós el volum i l’expressivitat del baríton Tomasz Konieczny al servei de Kurwenal (fenomenal l’entesa i la química amb Clay Hilley al tercer acte) i justos accents patètics els de Brindley Sherratt en la pell d’un Rei Marke de pedra picada, amb un memorable monòleg al tercer acte. Bon paper els dels tenors de la casa, Roger Padullés (Melot) i Albert Casals (Pastor/Mariner) per una nit, musicalment, per a la història. Així ho va confirmar el públic assistent, amb ovacions als cantants i a la directora musical i amb protestes cap a l’equip escènic.