Cultura 11/12/2021

Lluís Llach: ¿És possible que un conseller d’Educació digui que no hi podem fer res?

7 min

Catorze anys després de la seva retirada dels escenaris, Lluís Llach i Grande (Verges, 1948) actuarà dissabte que ve al Palau Sant Jordi, juntament amb altres artistes. El concert servirà per publicitar i finançar el Debat Constituent, un encàrrec que Llach va rebre del president Quim Torra, una gran enquesta d’opinions ciutadanes sobre com la ciutadania voldria que fos Catalunya, no només en termes polítics sinó també econòmics, socials i culturals. Que el vídeo de promoció del concert sigui Lluís Llach arrencant les primer notes del No és això, companys, ja indica quin és el seu diagnòstic de la situació. En aquesta entrevista, un Llach al qual la política ha acostumat a parlar amb titulars se’ns adreça directament i ens pregunta si creiem que a Catalunya vivim en una democràcia digna d’aquest nom. I si no és així, què pensem fer per canviar-ho?

Dijous va morir en Ramon Muntaner.

— Em sap molt de greu perquè el vaig veure fa 10 dies i em va dir que per fi es jubilava. I mira, un infart. Els humans somniem i la vida et fa bretolades fortes.

En Serrat ha anunciat que plegarà l’any que ve amb una gran gira internacional.

— En Serrat mereix que tothom li faci un homenatge. Una de les millors cançons que s’han fet mai en llengua castellana és Mediterráneo. Les desavinences que vàrem tenir pel monolingüisme o el bilingüisme encara hi són i no tenen arranjament possible, però ell ha fet grans cançons. Jo tenia 18 anys quan entro al Setze Jutges entusiasmat pel Serrat, per cançons com Ara que tinc 20 anys i per les declaracions polítiques que feia, però Mediterráneo va ser una sorpresa. És d’una gran complexitat musical i de lletra i ho resol fantàsticament bé.

Tu vas plegar de cantar als 59 anys. No te n’has penedit?

— I ara! Del que m’he penedit és de no haver estat fidel a la jubilació que m’havia preparat. Volia deixar de ser el Lluís Llach, però el 2015 em vaig deixar entabanar. I ara estic somiant en tornar a no ser ningú.

A la promoció del concert de dissabte hi toques No és això, companys. ¿Tornem a ser en aquesta fase?

— Sí. Ho podem dir en cercles concèntrics: estem en un món que no sé què ens ofereix, una Europa desballestada, un estat que no resol coses estructurals, i nosaltres hem passat de l’esperança a anar cap avall. No sé si per error d’estratègia o covardia.

O sigui que estem repetim el cicle: segur que tomba, llavors no tomba i al final no és això.

— Sí, i aleshores l’actitud no és amagar-se sota la taula. Com a catalans, si volem la persistència del nostre país, no podem amagar-nos. A mi, del problema de la llengua em preocupa què fem nosaltres, perquè si no som capaços de defensar-la vol dir que no mereixem aquest extraordinari patrimoni universal que és la cultura catalana. I les eines de defensa que tenim no són ni l’Estat ni la Generalitat, som nosaltres. Si els catalans no entenem que mentre no tinguem un estat aquest patrimoni només el podem defensar nosaltres, no mereixem estar en aquest món com a entitat. En política passa el mateix. Estem emprenyats i decebuts, molt bé. I què fem? Sempre que ens hem amagat sota la taula, la taula ens ha caigut damunt del cap.

En què consisteix no amagar-se sota la taula?

— En tenir una actitud de confrontació. En no renunciar a la ciutadania.

Però ¿tu pots viure sempre en un 2017 o un 2019?

— Però és que no cal, només cal ser conscients del que passa. ¿És possible que un conseller d’Educació digui que no hi podem fer res? Que la Generalitat assumeixi la responsabilitats de la directora del centre. I si comporta dimissions o inhabilitacions, doncs sí. Però, sisplau, on som? ¿La Generalitat fa el seu dia a dia autonomista i cedim la lluita a la ciutadania o a l’ANC o a Òmnium?

El que tu en dius autonomisme, també són 38.000 milions de pressupost amb molta gent passant-ho malament. Com gestiones el mentrestant?

— La Generalitat ha de fer el dia a dia, però anant al màxim de confrontació. Si ens foten lleis que són un atemptat a la llengua, t’hi has de confrontar ideològicament i presentar dimissions. Si no crees conflicte, l’Estat es queda en una zona de confort meravellosa. Per a mi, és un deixament de responsabilitats.

Però això pot ser una fàbrica de fer inhabilitats i processats.

— Sí, i d’anar a la presó.

I això és la confrontació intel·ligent?

— ¿Som capaços de renunciar al que tenim per poder fer aquesta confrontació? Si no, deixem de dir-nos independentistes i anem tirant mentre l’Estat ens ho permeti. ¿Ens amaguem sota la taula 40 anys més?

I la idea de ser més?

— Sempre hem sigut més quan hi ha hagut confrontació. Perquè amb confrontació tu fas dubtar l’Estat sobre les seves virtuts democràtiques. I la gent que dubta diu “Això no pot ser”. Hem d’amagar-nos? Si ens amaguem, donem vida al parafeixisme institucional que vivim, amb una divisió de poders falsa, amb un cop d’estat jurídic, perquè no cal que el facin els militars, amb l’executiu i el legislatiu que no anul·len les mordaces... Els deixem? Doncs d’aquí 40 anys ens tornem a trobar cantant L’estaca. Doncs no, jo ja soc massa gran per a això. Perquè abans vivíem en una dictadura i havíem d’assumir-ho. Però ara, o assumim que vivim en una democràcia o acabarem acceptant que vivim en una democràcia pervertida. Aleshores deixem de dir que vivim en democràcia.

¿No deu ser que topen amb el principi de realitat?

— És inútil donar el paper de liderar el canvi als partits tal com estan organitzats avui. Els partits avui s’han convertit (i, ho sento, ara diré una llachada ) en les portes giratòries de la política. A cap partit hi ha llibertat de pensament sense posar en perill la llibertat de feina. Són incapaços de fer una llei electoral perquè volen seguir controlant les maquinàries del sistema.

Si el problema és general, ¿la independència què soluciona?

— Fer tot això que demano seria molt més fàcil des de la fundació d’una nova Catalunya lliure de l’estat espanyol, perquè aquest estat és la maximització d’unes perversions dignes de ser explicades a les universitats. No es pot fer una transició de la dictadura a la democràcia sense fer una neteja prèvia. La democràcia es perverteix si no es perfecciona contínuament. Per tant, què volem ser, ciutadans o súbdits? Si volem ser súbdits que s’amaguen a sota la taula oblidem el 2010, quan ens vam convertir en ciutadans. Aleshores jo callo. Però mentre diguem que estem en una democràcia o que estem en una Catalunya que va cap a la independència, l’estratègia actual és equivocada.

O sigui que no ens podem amagar en “Els partits m’han decebut”.

— Que no us havien decebut abans, els partits? I bé que ens vàrem posar al davant. Sense el “president, posi les urnes”, els partits potser no haurien canviat. A la gent que diu que està cansada i decebuda li dic que si t’amagues sota la taula, la democràcia i les llibertats nacionals dormiran durant 30 o 40 anys més. Per això no accepto amagar-se com una premissa democràtica. La ciutadania ha de ser activa, lliure, i quan es cansa ha de treballar més. Ho sento, és així. I, si no, ho perdrem tot, la llengua i les llibertats democràtiques. Si els catalans no sabem posar-nos al capdavant de la defensa de les nostres llibertats, deixem-ho córrer.

O sigui que el “no és això” també va per a la gent.

— No em resigno a viure en una societat on la ciutadania renuncia a la seva qualitat democràtica. Si estem en una democràcia, com acceptem de viure així? Delegar la nostra sobirania de ciutadans als partits és un desastre. Ara, no tinc solucions miraculoses. Sí que puc afirmar que sense alliberament nacional no hi haurà mai alliberament social de veritat, mai. Demostració: del 15 al 17 vàrem aprovar 25 lleis meravelloses que encara són lleis de futur i se les han carregat totes, per fer-les després molt més mediocres.

Miquel Puig ha cridat l’atenció sobre com hem normalitzat el concepte “treballador pobre”.

— I per què ho acceptem? Perquè s’ha confós la llibertat d’expressió amb el dret de desinformació. I els sindicats s’han convertit en gestors d’aquest empobriment en nom del realisme que parlàvem abans. Per tant, si no hi ha confrontació contra aquest futur, com acabarem? Els oligopolis i les desinformacions ens volen fer creure que la solució és la ultradreta, però seria la repetició dels anys 20 i 30 del segle XX. Des d’on s’atura tot això si no és des de la ciutadania?

Què et fa pensar que allò que Espanya no pot solucionar, una Calalunya independent sí que podria?

— El gran problema de l’estat espanyol és que funciona gràcies a l’espoli. Només cal que miris l’Espanya buidada. Aquesta mentalitat empobridora és la que ha dominat a l’estat espanyol des de la seva fundació. No li veig sortida, a l’estat espanyol.

¿Una República espanyola no ho solucionaria?

— No, que no ho vas veure? A l’Estat, el govern li importa un rave. L’Estat no va de governs. ¿Tu creus que en Sánchez té poder realment? Si en tingués, ja hauria fet no sé quantes reformes. La judicatura, què? No saben viure sense l’espoli que fan del País Valencià, de les Illes, de Catalunya. I per això ja procuren que la reforma de l’Estat sigui impossible.

Acabem. Ara, això de la independència qui ho porta?

— Des de l’únic lloc on es pot portar amb una visió global és des del Consell de la República.

Puigdemont?

— No, perdona, en Puigdemont, com a president a l’exili, té un paper importantíssim però al Consell de la República hi ha gent de tot. El president Puigdemont ens dona visibilitat, però també és un problema per als que voldrien que formés part del passat, quan encara és un actiu de present i de futur. Els catalans, encara que no el votem, no podem renunciar a la presència europea de Puigdemont sense caure en un disbarat d’egoisme partidista. I aquí no només hi poso ERC, també gent molt amiga del president. És evident que el seu capital polític ho pot commoure tot. Ara, ¿la independència l’ha de fer el Consell per la República? No. Però és l’espai on es troben en equilibri els partits, la ciutadania i les associacions. El “preparem-nos” és la meva ideologia.

stats