Remayne conquereix Hollywood en el nom de Stephen Hawking

BarcelonaÉs colpidor veure un bon actor sotmès a les limitacions gestuals que imposen amb mà de ferro certes malalties físiques o mentals. No es tracta del súmmum de la subtilesa interpretativa, però el contundent efecte d’aquestes operacions d’estètica actoral porten dècades conquerint el cor dels acadèmics de Hollywood, que ahir van premiar el britànic Eddie Redmayne pel seu retrat del procés degeneratiu viscut pel cèlebre astrofísic Stephen Hawking. Postrat en una cadira de rodes durant la major part de La teoría del todo, i amb la parla molt limitada, Redmayne ofereix a la pel·lícula de James Marsh un festival de contorsionisme actoral, una singular versió del menys és més en què les emocions del personatge són escrites per l’intèrpret sobre una gruixuda capa de constricció gestual.

Però, com dèiem, no és la primera vegada que Hollywood exalça un actor que assumeix el repte d’encarnar una limitació física o mental. L’historial va de l’autisme de Dustin Hoffman a Rain Man a la ceguesa d’Al Pacino a Essència de dona, tot i que el referent més directe de Redmayne és el Daniel Day-Lewis d’El meu peu esquerre, que va donar vida al pintor irlandès Christy Brown, afectat de paràlisi cerebral. De fet, aquesta preferència de l’Acadèmia per l’histrionisme actoral va ser satiritzada amb brillant incorrecció per Ben Stiller a Tropic thunder.

Com en una revenja per les limitacions expressives imposades pel paper de Hawking, Redmayne va assaltar l’escenari del Teatre Dolby de Los Angeles en un genuí esclat d’eufòria. “Aquest Oscar pertany a tota la gent que combat contra l’esclerosi lateral amiotròfica”, va afirmar solemnement l’actor, que també va tenir paraules d’elogi per a la família Hawking. Amb aquesta victòria, Redmayne, de 33 anys, remata a Hollywood una trajectòria forjada primer al Trinity College de Cambridge, on la futura estrella es va graduar en història de l’art, i després als teatres londinencs. Complint amb l’escola britànica, Redmayne va debutar professionalment en una producció de Nit de Reis de Shakespeare, malgrat que l’èxit li va arribar interpretant l’assistent del pintor Mark Rothko a Red, que li va valer un Tony al millor actor secundari.

A la gran pantalla, Redmayne -que el 2008 va treballar com a model per a la firma Burberry- no acabava de trobar el paper que s’ajustés al seu talent. Va debutar el 2006 amb el discret thriller australià Ment criminal, i després se’l va poder veure en títols com El bon pastor i Elizabeth: l’edat d’or, però no va ser fins al 2011 quan, empès per l’èxit de la versió televisiva d’ Els pilars de la Terra, va despuntar primer a La meva setmana amb Marilyn i després com un jove revolucionari a la versió cinematogràfica d’ Els miserables.

J.K. Simmons, un secundari de luxe

Amb gairebé 150 títols als seu currículum, J.K. Simmons és un d’aquells actors secundaris experts a injectar veracitat i personalitat al rerefons de les seves pel·lícules, sèries de TV o films d’animació. Recordat com l’irascible J.J. Jameson de Spiderman o el comprensiu pare de Juno, Simmons s’ha endut un grapat de premis pel paper d’autoritari professor de jazz a Whiplash. El veterà actor es va passejar per la gala dels Oscars com si fos al menjador de casa seva i, en recollir el guardó al millor secundari, va instar tothom a trucar, escoltar i rendir homenatge als pares i mares respectius.