Cultura  /  Teatre 01/07/2022

Els més 'moderns' i exportables del Grec

150 programadors internacionals coneixen la creació catalana d'avantguarda que té opcions de viatjar: qui són?

9 min
El director de La veronal Marcos Morau i Núria Navarra, que actua a 'Opening night'

BarcelonaLa Veronal, la companyia catalana amb més projecció internacional del moment, té tres espectacles girant pel món a la vegada (Sonoma, Pasionària i Opening night) i el seu director, Marcos Morau, està convidat a crear dues grans produccions per a l'Òpera de Lió i l'Òpera de Zuric aquest any. "Però continuem sent una petita família que té una agenda desorbitada. Som freelance, no tenim ningú en nòmina i cadascú pot fer el que vol; no tenim companyia estable, com sí que passa en altres països. Treballem a La Piconera [l'espai de creació de Sol Picó al Poble-sec]", explica Morau. "En un altre país, tindrien una ajuda d'1,3 milions d'euros per a quatre anys i un local propi –diu Carme Portaceli, directora del Teatre Nacional– i, en canvi, ¿quines ajudes teniu, 30.000 euros?", planteja. La precarietat de recursos amb què treballen les companyies és un dels hàndicaps que es troba la creació d'avantguarda catalana quan vol sortir al món. Marcos Morau ha rebut ofertes per instal·lar La Veronal a altres països, però, de moment, ha decidit "resistir contra les adversitats" a Barcelona. "No sé què passarà quan tingui 40 anys", fa. En té 39.

L'altre hàndicap és la manca de curiositat del públic. "Hi ha poc públic obert a qualsevol proposta escènica. I, en canvi, n'hi ha un que té clar quin teatre vol veure i els ho has de posar fàcil", explica el director Àlex Rigola, que per això ha canviat el títol de la seva Ofèlia i hi ha afegit Panic attack, per deixar clar que "no és l'Ofèlia de Shakespeare, és una evocació". Marcos Morau assegura: "Necessitem convocar nous públics i noves maneres de mirar". I, malgrat aquest desig d'obertura, de convocar públics heterogenis, La Veronal –la gran esperança escènica catalana, la primera companyia catalana a actuar al Palau dels Papes del Festival d'Avinyó– només estarà programada tres dies al Teatre Nacional..., i no han exhaurit entrades! (En total, 2.500 localitats) "La major part del públic català és força conservador i arriba a les innovacions potser una dècada després", afirma Rigola. "M'agradaria que fóssim més oberts", admet sovint Francesc Casadesús , director del Grec.

"Hi ha espectacles molt bons que no sortiran mai perquè la llengua pesa molt. Aquí es fa molt teatre ben fet, però de teatre ben fet n'hi ha a molts llocs –afirma Rigola–. Et vindran a buscar si ets particular. Cal veure si ets prou especial perquè paguin tres vegades més per la teva producció", diu, referint-se als costos extres d'importació. Els espectacles de Rigola van girar per tot el món i després s'ha centrat en un teatre més íntim, com aquesta Ofèlia (panic attack), un monòleg per a 20 persones dins un bosc hiperrealista teixit amb textos del Hamlet de Shakespeare, Pizarnik, Garcés, Murakami..., que parla del desassossec i l'angoixa que produeix el canvi d'era.

Al teatre d'avantguarda, que fa avançar el llenguatge escènic però que alhora està condemnat a tenir poc públic, li és imprescindible poder sortir del país. A Catalunya sempre hi ha hagut companyies multidisciplinàries amb el radar posat més enllà dels Pirineus, i en van apareixent de noves. El Grec confia que hi ha opcions. Per això, seguint el model de la Setmana dels Programadors del festival Temporada Alta, i amb l'ajuda econòmica de l'Institut Ramon Llull, el Festival Grec ha convidat del 3 al 8 de juliol uns 150 programadors de Catalunya, Espanya i el món perquè vinguin a descobrir la creació contemporània catalana. Espectacles com el nou Rigola, però també el teatre per a tots els públics d'Insectotròpics i Ponten Pie, la música escènica de Tarta Relena, el teatre de Jordi Oriol i Xavier Albertí, espais com La Caldera, la Sala Beckett, l'Ideal o el Mercat de les Flors. La programació més puntera del Grec (Israel Galván, Thomas Ostermeier, Mohamed El Khatib, Sanja Mitrović, Roger Mas) és l'esquer per portar-los fins aquí. Tenim peix fresc i bo per vendre.

El teatre català que volta pel món (i el que ho farà)

5 companyies consolidades

1.
La Veronal
Un moment de l'espectacle 'Opening Night'

És la companyia de dansa amb un univers més personal i amb més recorregut global. El 2015 ja van obrir el Grec i ara en són una de les perles , al nivell dels grans noms. "No sóc ballarí, així que no vull ser víctima de la dansa, faig el que em ve de gust. Cada projecte és un univers i vull obrir una nova dimensió en el meu imaginari i en el meu context", explica Marcos Morau. Opening night és un homenatge al teatre i els ha valgut molts reconeixements, des dels Premis de la Crítica fins al premi Ciutat de Barcelona . És l'espectacle "més personal" dels que ha creat Morau, i ja és dir. "Posa damunt l'escenari què ens passa, què hi ha al darrera, les entranyes del que significa fer teatre, com no hi ha filtres entre qui ets com a persona i com a artista. No m'agrada ensenyar què passa a la meva vida personal sinó com veiem el món, què ens interessa, què ens t'agrada", explica el creador valencià.

Del 14 al 16 de juliol al Teatre Nacional

2.
El Conde de Torrefiel
'Una imagen interior' del Conde de Torrefiel

Podrien funcionar com a bessons de La Veronal, perquè hi tenen diversos punts de contacte: Tanya Beyeler i Pablo Gisbert es van conèixer a València, es van instal·lar a Barcelona, van ser acomodadors del Mercat de les Flors i han col·laborat amb La Veronal. Estèticament, poc a veure. Les creacions d'El Conde de Torrefiel es defineixen per la profunditat filosòfica i la recerca formal a través de desconnectar text, moviment i imatge. Són experiències noves per a l'espectador, que no té on agafar-se. Fa dotze anys que estan fent camí fora i el seu últim espectacle, Una imagen interior, ha estat coproduït pel Grec i els quatre grans festivals europeus: ja han passat per Viena, Brussel·les i aniran a París i Avinyó, i després vindran un reguitzell de cites europees. "Estan internacionalitzats però no estan nacionalitzats –diu Rigola–. No els veuràs fent temporada quinze dies aquí. Pot ser que aquí no tinguin aquest públic, i no passa res. La qualitat no té res a veure amb la quantitat: molt públic no vol dir que sigui més bo ni més dolent, ni tenir poc públic tampoc", afirma l'exdirector del Lliure.

Del 7 al 9 de juliol al Teatre Lliure de Montjuïc

3.
Ana Morales
'Peculiar' de la bailaora Ana Morales

El seu nom no sona tant a Barcelona com el d'Israel Galván o el de Lali Ayguadé, però en canvi la bailaora vilafranquina d'arrels andaluses Ana Morales, formada a l'Institut del Teatre, és un dels grans noms del flamenc contemporani. Autora de quatre espectacles que ja s'han vist en grans escenaris europeus, Peculiar anirà del Teatre de la Villette de París a la Maestranza de Sevilla dins la Biennal de Flamenc, per dir només dues fites. "Des del flamenc sempre sembla que hem de demanar permís i donar explicacions", lamenta. Ella, al contrari, defensa la llibertat creativa i trencar amb els prejudicis. La seva manera de funcionar és reunir un equip extraordinari i "peculiar" i a veure què en surt. Aquí va des l'única arpista flamenca, Ana Crismann, a l'espai sonor electrònic de Miguel Marín, de la il·luminació de Cube.bz a una peça de videodansa de Raül Refree. La peça justament té aquests dos plans perquè vol reflexionar sobre qui som en directe i quina imatge de nosaltres projectem al món virtual.

25 i 26 de juliol al Mercat de les Flors

4.
Lali Ayguadé
'Runa' amb Lali Ayguadé i Lisard Tranis

La promiscuïtat artística ha fet que Lali Ayguadé estigui emparentada amb molts dels noms de la creació contemporània del món de la dansa, el teatre, el circ: La Veronal, Roberto Oliván, Baró d'Evel, Jordi Oriol, Joan Català..., i també com a actriu-ballarina al curtmetratge Timecode, premiat a Canes, als Gaudí i als Goya. Va començar la seva carrera a Bèlgica, amb Akram Khan, i quan ha pogut crear els seus espectacles ho ha fet en workshops d'arreu del món, associada al Mercat de les Flors però també amb teatres com ara el Centre Nacional de Dansa d'Estrasburg. A Runa fa una nova recerca des de l'abstracció. Balla amb Lisard Tranis en diversos duets que "agafen formes molt diferents entre si: cura, estimació, violència, humor, tensió...", diu. És una peça cinematogràfica que es mou entre el record i el present en una escenografia de runes que vol evocar un lloc poètic més enllà de la guerra i el covid.

Del 3 al 5 de juliol al Mercat de les Flors

5.
Agrupación Señor Serrano
Àlex Serrano en un dels espectacles d'Agrupación Señor Serrano

Va ser la crisi del 2008 el que va portar els serranos a sortir de l'Estat, on no els sortien gires. Però allò també els ha donat una nova vida i el Lleó de Plata de la Biennal de Venècia de teatre. Amb el vídeo en directe com a recurs principal, les creacions d’Agrupación Señor Serrano fusionen performances, maquetes i música per explorar temàtiques com la manipulació (The mountain ), el capitalisme (Kingdom ), la immigració (Birdie ), etcètera, sempre amb referents molt populars i contemporanis –drons, pantalles, Putin i La guerra dels mons– i amb un llenguatge molt complex i a la vegada comprensible. Al Grec hi presenten la seva trilogia infantil, Olympus kids, en què agafen els mites d'Amazones, Prometeu i Demèter i els expliquen als joves amb jocs de construcció, Google Maps, la història de Frankenstein i Julian Assange.

2 i 3 de juliol a la Fundació Joan Miró

5 companyies que es volen fer lloc a la creació internacional

1.
Atresbandes
'Aspecte global d'una qüestió' d'Atresbandes

La trajectòria d'Atresbandes ja va començar de forma inusual, perquè van fer gira per Anglaterra i es van llançar al Festival d'Edimburg amb el seu primer espectacle, Solfatara. Des de llavors han tingut una connexió anglesa –amb agent inclosa– i han portat al festival escocès All in i Locus amoenus, amb la despesa que això comporta per a una companyia independent. Però així es troben les grans oportunitats. A cada nou muntatge, Mònica Almirall –integrant d'Opening night de La Veronal–, Miquel Segovia i Albert Pérez Hidalgo "qüestionen què és fer teatre el 2022, conviden el públic a treure conclusions i a participar en l'acte teatral i apel·len a la contemporaneïtat", diu Marcos Morau. Per a Aspecte global d'una qüestió, tenen de socis el Festival Grec, el Festival de Otoño de Madrid, Cielo Drive i una beca de l'Ajuntament de Barcelona i, tot i així, no han arribat al pressupost que esperaven. El seu és un teatre d'investigació amb base dramatúrgica; en aquest cas, el còmic de Chris Ware Fabricar historias i l'assaig Lo infraordinario de Georges Perec. Volen parlar de la quotidianitat, de l'efecte papallona i de "com podem ser de maldestres a l'hora de cuidar les persones que estimem", explica Segovia.

Del 10 al 12 de juliol al Teatre Lliure de Montjuïc

2.
Cris Blanco
La imatge promocional de 'Grandisima illusione'

Fa una dècada que la performer Cris Blanco crea els seus propis espectacles, que han trobat circuit en festivals internacionals d'avantguarda –aquest març era a la Villette de París–. Però tampoc no ha aconseguit recursos fàcilment, encara que sí espais de creació: té el suport del Grec, el Conde Duque de Madrid, el TNT, El Graner i una beca de l'Ajuntament de Barcelona. El títol de Grandissima Illusione també aborda justament això: l'orquestra en directe i els 40 intèrprets que voldria la peça hauran de ser a la imaginació de l'espectador. Però sí que hi ha una marquesa i el debat sobre l'amor per sobre de totes les classes. L'obra de Blanco, molt personal, juga justament amb els marges del teatre, amb fer visible l'enginyeria teatral, la mescla de gèneres i els codis del directe, sempre amb dosis humor.

Del 7 al 9 de juliol al CCCB

3.
La Virgueria
'El missioner' de La Virgueria

La Virgueria ha tingut un pes específic entre les companyies de teatre independent català i, després d'una dotzena d'espectacles, ara vol obrir-se camí a l'Amèrica Llatina, via Buenos Aires. El seu teatre plàstic s'interessa ara per la música mainstream i per com l'estètica dels videoclips llança espores de capitalisme massivament: culte a la riquesa, l'individualisme, la sexocràcia, la desigualtat, el masclisme, el racisme. "Una sèrie de valors i estereotips sobrevolen tots els discursos, van entrant de manera silenciosa als nostres caps i alteren la manera com vivim i compartim la vida. Des del 2012, amb el fenomen Gangnam style, YouTube passa a ser la principal eina de promoció. Qui consumeix YouTube són els joves de 15 a 24 anys. I 11 dels 15 vídeos més vistos a YouTube són videoclips; per tant, no podem fer veure que els videoclips són innocus", assegura Aleix Fauró, creador amb Isis Martín d'El missioner. Una crítica política a ritme de bachata.

Del 12 al 14 de juliol al Centre de les Arts Lliures (Fundació Brossa)

4.
Ça Marche
Primera part de la trilogia de Ça Marche 'Cantus gestualis'

Ça Marche són d'aquells embrions que cal regar per veure si creixen. "Estan a punt d'enlairar-se", diu Casadesús, de la companyia encapçalada per Laura Viñals i Nico Jongen, que ve de l'univers de La Veronal i Antes Collado. Han passat pel Lliure (Los figurantes), han fet residència a l'estranger i tenen suport del Grec, l'Institut del Teatre i els Teatros del Canal, però també vincles amb la Nau Ivanow i El Graner. Teatralment, són inclassificables: hi ha coreografia, interpretació i treball comunitari, perquè els seus protagonistes són no professionals. Si en els últims treballs eren canalla, a Cantus gestualis són dues senyores grans que parlen de la relació entre mort i teatre.

12 i 13 de juliol al Mercat de les Flors

5.
Col·lectiu Las Huecas
'Aquellas que no deben morir' de Las Huecas

Són una de les companyies joves nascudes a la falda de l'Antic Teatre. Amb el primer espectacle han cridat l'atenció del TNT i el Festival de Otoño i de festivals internacionals emergents, perquè la seva és una proposta original, d'aire punk, que ha vingut a "desendreçar la realitat i qüestionar-la". Treballen des de la pràctica col·lectiva, la performance i el seu motor, diuen, "és el moment en què estàs a punt de fer el ridícul", és a dir, de trobar un lloc d'incomoditat. Després d'atacar Barcelona 92, ara es miren la indústria funerària: quatre fantasmes obren Aquellas que no deben morir i parlen del pànic davant la mort i de la mercantilització dels afectes. Ja tenen pactat amb el Temporada Alta que hi estrenaran el següent espectacle, sobre l'amistat, el 2023.

Del 7 al 10 de juliol a l'Antic Teatre

El festival de la generació Z

Del 7 al 10 de juliol, Girona i Salt seran escenari del Festival Z, un nou paraigua que es vol convertir en l'espai de R+D+I de les companyies emergents catalanes. Catorze companyies presentaran els seus espectacles, algunes propostes ja estrenades (La Intempèrie, Cicuta, Maria Cambil, Damedaño i The Followers.Co) i d'altres que estan en procés de creació i que acompanya el festival, pensat també per a programadors. També hi haurà activitats professionals i de debat sobre la relació entre teatre i joventut.

stats