Viatge íntim i magistral a l'infern de Dante

TàrregaI vam cridar com ho deuen fer els pecadors a l’infern. Estimulats per un Albert Vidal transfigurat en Dante, i després d’un aplaudiment sincer i entusiasta, els espectadors ens vam entregar a un exercici d’intel·ligència col·lectiva en un cant –modulat pel mestre– que acabava amb un crit alliberador i excitat que fins i tot el tombava a terra. Va ser un colofó fantàstic al viatge pels tres primers cants de l'Infern de Dante Alighieri, conduïts per un rapsode superb posseït per la paraula de l’escriptor toscà.

Es tracta d'una proposta que es va estrenar divendres en una FiraTàrrega que mira cap al futur com a mercat internacional de les arts escèniques que és. Inferno és una proposta tan inclassificable com la resta de les que, al llarg dels anys, i ja en fa quasi cinquanta –el vam descobrir amb la performance L’aperitiu—, ha parit el gran mestre de la veu i el moviment. Deixeble de Jacques Lecoq, de Dario Fo i de Kazuo Ohno, i investigador a les muntanyes de l'Índia i les estepes de Mongòlia, Albert Vidal, que porta cinc anys penetrant en l’univers de Dante, converteix el viatge del poeta en una coreografia hipnòtica, subratllada per la tremenda expressivitat de la paraula en un rostre que explora la por del poeta i que s’esquinça amb el dolor dels pecadors mentre desgrana els tres cants primers de l’obra en la llengua original del poeta, el toscà. Quan el poema entra als llimbs de tots els que han estat incapaços de reaccionar davant el mal, pensem en Gaza i en tants polítics actuals. Un sobretitulat indicatiu ens guia tota l'estona, però el més inexplicable és la màgia del rapsode, amb un vestuari tan elegant com infernal —a càrrec d'Oghi Ochir— i l'atmosfèric disseny de llums de Pep Bracons que ens atrapa i ens guia durant el viatge.

L’íntim descens a l’Infern va començar poc després de la cercavila eixordadora i multitudinària imaginada per Marc Salicrú: Interferència 03. Es tractava d'un caos escènic exuberant que convertia les accions anteriors de Salicrú, la Mercè de l’any passat i l’últim Grec, en una mena de processó laica o rua carnavalesca plena de festa, de música i foc, de ritme i exageració, d’alegria i complicitat; hi van participar més de 300 voluntaris d’entitats i colles culturals de la contrada i va culminar amb un castell de focs. Una proposta de pura energia, de sentiment festiu, que reunia fora de context elements de la quotidianitat com un autobús de línia, un cotxe de bombers o de la policia municipal en un festival de música i imatges.

Molt d'espectacle sense sostre

Aquest espectacle de gran format s'allunya de les propostes més humils però no necessàriament menys atractives de FiraTàrrega. Propostes tan solitàries com la de la pallassa penjada d’un plataner a la riba del riu Ondara (Cris clown) o majoritàriament participatives, com la del Cirque Inextremiste, on un artista francès, i un munt de taulers de fusta verge buscarà i acabarà trobant la rotllana d'espectadors a la pista. A Tàrrega hi ha molt d'espectacle sense sostre, sota el cel. Escarlata (abans Escarlata Circus) tenen una corda, unes fustes i unes quantes ulleres de realitat augmentada. Jordi Aspa i Bet Miralta no necessiten res més per presentar-nos Ròdols i cigrons, el seu homenatge íntim al circ i al cinema. Una proposta de dolça nostàlgia, d’evocacions cinèfiles i amb un polsim de màgia. Si els troben, vagin a conèixer-los. Amb el conte d’Insectotròpics La conferència dels ocells es gaudeix de les projeccions i la música malgrat que el guió patina. Ja sota cobert veiem Cau, un interessant conte per a adults de Ponten Pie amb un llenyataire i una llebre, molt ben ambientat i ben interpretat.

I això és tot, amics.