Viatjar al fons de l’ànima amb Bill Viola
El Guggenheim dedica una retrospectiva a l’artista coincidint amb els 20 anys del museu
BilbaoL’ofici de viure és ardu, potser més que el de morir. Perquè el dolor del naixement i la mort són el mateix i formen part d’un cicle inesgotable: les 27 obres que formen la retrospectiva de Bill Viola que el Guggenheim de Bilbao exposa fins al 9 de novembre actuen com una bomba de rellotgeria per deixar empremta en els espectadors i fer-los reflexionar sobre les vicissituds de la vida un cop hagin sortit de les sales. “L’exposició és un viatge de l’ànima -diu Kira Perov, la dona de l’artista i la directora executiva del seu estudi-. L’obra del Bill explora les experiències fonamentals de la vida: el naixement, la mort, les emocions, la consciència i l’espiritualitat”.
Bill Viola i Kira Perov es van conèixer el 1977 i van unir les seves vides el 1979. L’artista pateix un problema de salut i va ser ella qui va atendre els mitjans. Pel que fa a la seva tasca al costat de l’artista, Perov va explicar que dialoguen tant en els aspectes creatius com en els més tècnics. “El Bill és l’autor de les peces, les idees provenen d’ell. El meu paper a l’estudi ha crescut al llarg dels anys i en els últims temps m’he dedicat molt a seleccionar els participants de les peces i a aspectes com el vestuari. S’han fet canvis en les obres gràcies a la meva influència -explica Perov-, però sobretot em sento com la guardiana de la idea original del Bill”.
Les obres de Bill Viola, que està considerat com un dels grans videoartistes, ofereixen una experiència memorable i peces com les monumentals Dona foc i L’ascensió de Tristany (El so d’una muntanya sota una cascada), creades originalment per a un muntatge de l’òpera de Wagner Tristany i Isolda, són aclaparadores. De fet, l’arrel de les preguntes que es fa és més visceral que intel·lectual: quan tenia sis anys va estar a punt d’ofegar-se en un llac. Si el seu oncle no l’hagués salvat, hauria mort. En lloc de tenir por, ell recorda aquella experiència entre la vida i la mort com un moment d’una pau extrema. I fa pocs anys la va tornar a evocar a la peça Els somiadors : els personatges que la protagonitzen estan submergits dins l’aigua, immersos en una estranya pau.
Regalar l’obra als espectadors
La mostra porta per títol Bill Viola: retrospectiva, coincideix amb el 20è aniversari del museu i compta amb el patrocini d’Iberdrola. “Quan el públic entra a les sales, es troba davant una obra personal, però ell ens la regala perquè puguem viure-la i interpretar-la”, afirma la comissària de la mostra, Lucía Aguirre, una de les conservadores del museu. “Bill Viola no és un artista que busqui respostes, sinó que es fa preguntes -subratlla-. Són les preguntes que tots ens en fem, però moltes vegades les oblidem i ell ens les posa al davant a través de la seva obra i fa que les recordem”.
La selecció de peces que ha fet Aguirre està plena d’encerts, sobretot perquè ha minimitzat la presència de les obres de Viola inspirades en grans mestres del Renaixement i ha volgut posar en relleu l’evolució de l’artista, tant a nivell tècnic com artístic, i les arestes i els matisos de les seves reflexions existencials. Però, en qualsevol cas, L’habitació de Caterina, que està inspirada en el bancal d’un retaule sienès, és molt reeixida: consisteix en cinc pantalles on es pot veure una dona, Weba Garretson, una col·laboradora habitual de l’artista, fent diferents accions dins una habitació. Aquí Viola posa en relleu unes quantes accions essencials, com resar, endreçar la casa i dormir. “L’evolució de Bill Viola és molt interessant, perquè els seus primers estudis estaven centrats en la memòria: com codifiquem les imatges i com el temps transforma aquella visió que havíem tingut. Però a mesura que avançava, a poc a poc les entranyes i el cor es van convertir en la part més important, perquè va entendre que són la part de l’ésser humà que al final ens converteix en el que som”, explica la comissària.
Precisament en un dels plats forts de la primera part del recorregut, Una història que gira lentament, es pot veure un cos obert durant una operació quirúrgica i el cor bategant. Però la potència de la peça no només està en les altres imatges i en un primer pla de l’artista dient un càntic: la peça consisteix en una pantalla doble giratòria, una cara de la qual és un mirall que posa el públic dins l’obra perquè comenci a penetrar-hi. També és impactant Avançant cada dia. És la més ambiciosa a nivell tècnic -està formada per cinc macroprojeccions- i és fruit d’un encàrrec del Deutsche Guggenheim de Berlín. “Està inspirada en el Llibre dels Morts egipci”, diu Aguirre. S’hi pot veure, entre altres escenes, un grup de caminants i un edifici assolat per un diluvi. Una altra vegada, l’aigua és el fluid que porta els cossos d’una banda a l’altra de l’existència.
