Vicente Garrido: “El ‘true crime’ serveix per detectar qui sembla encantador i és un psicòpata”

Des de la novel·la A sang freda de Truman Capote a la persecució de l’assassí en sèrie de True detective de Nic Pizzolatto, Vicente Garrido repassa a True crime. La fascinación del mal (Ariel) totes les ficcions criminals i els documentals basats en fets reals dels últims temps. Per les seves 650 pàgines hi desfilen assassins, líders de sectes, psicòpates, investigadors, periodistes i, sobretot, molts morts. Però lluny del morbo i de la carnisseria, aquest catedràtic de criminologia de la Universitat de València –que ahir participava en el BCNegra– analitza per què aquestes històries ens fascinen des de l’inici dels temps.

Per què ens agrada tant observar assassinats, segrestos, esquarteraments i desaparicions?

— Això depèn de les persones. A alguns els encanta la sensació de suspens, amenaça o por però des de la seguretat. Són sensacions que no pots viure a la realitat o et maten. Jo ho anomeno el fenomen muntanya russa: hi puges perquè vas lligat. Per a altres és qüestió d’adrenalina. 

Des de quan tenim aquest instint?

— L’ésser humà està programat des de l’origen per detectar el perill. La supervivència de l’homo sàpiens depenia de saber quan l’amenaçava una serp o una aranya, motiu pel qual encara avui ens fan por certs animals, tot i que potser no veus en la vida una taràntula o una cobra. El true crime és una masterclass sobre quins riscos tens pel fet de viure en la societat, que avui és el nostre mitjà natural. T’ensenya a enfrontar-te als perills reals d’avui: t’ajuda a saber identificar la persona que et pot matar, et pot extorquir o et pot violar.   

El “basat en fets reals” et diu: això et podria passar a tu.

— Sí, t’hi identifiques molt més. El true crime tracta els aspectes que defineixen la naturalesa humana, parla de l’ésser humà i de les seves debilitats. Vull acabar amb la idea que si t’agrada el true crime és que et va el morbo. Hi estic molt en contra. No hi ha res més humà que t’interessis per un assassinat que ha ocorregut al teu carrer. O bé Shakespeare era morbós? I Truman Capote? I Stanley Kubrick?

El true crime viu un boom sense precedents, sobretot en l’audiovisual, amb les plataformes digitals.

— Els nous canals han necessitat molta producció i han anat a buscar el material que interessa a la gent des de sempre. El que abans eren subproductes avui són produccions amb grans pressupostos, amb grans directors com David Fincher, investigacions fetes amb temps, amb grans recursos estilístics i que tenen un impacte massiu. Mira, hi ha una anècdota, i és que Lolita està basat en un cas real però Nabókov sempre ho va negar. En aquella època es considerava que era un descrèdit per a la seva capacitat artística.

Ara, en canvi, no se n’amagaria. La no-ficció s'ha multiplicat.

— Abans el true crime se centrava bàsicament en l’assassinat o la violació, com l’assassí del Zodíac, i en canvi ara recull tot tipus de crims. Mira la sèrie Chernobyl, un true crime sobre l’estat soviètic. O Spotlight, sobre els casos de pederàstia dins l’església de Boston. Què tem el poder? Un bon true crime. Imagina’t que en sortís un sobre els excessos del PP, del PSOE o del cas Pujol.

Seria brutal.

— En l’època de les fake news i de tanta incertesa sobre la realitat el true crime ajuda a comprendre com funciona el món quan no tenim referents. Jo mantinc que avui és l’expressió artística que més incideix en l’anàlisi de la realitat.       

Sí que poden tenir efectes: una investigació per al true crime Crims ha reobert el cas d’Helena Jubany.

— Sí, tot i que no és habitual. L’efecte més important és que et revela una cosa que ha passat a la teva ciutat o al teu país o al món, i produeix un canvi a la realitat.

Afirma que es toquen alguns temes que no s’havien tractat o que són poc coneguts, com les sectes.

— Analitzo, per exemple, Wild Wild Country. Hi ha persones que no poden viure la incertesa i necessiten sentir-se part d’una cosa. En una secta no han de gestionar la llibertat ni la soledat. El true crime et pot ensenyar a detectar el carisma: per què Manson era hipnòtic? La majoria del públic del true crime és femení: les dones volen saber detectar qui sembla encantador i resulta ser un psicòpata. Encara que a Espanya hi ha una taxa de violència molt baixa, eh.

Una cosa que també s’hi aprèn és sobre l’absurd o la banalitat de la mort. Penso en el cas Asunta.

— És que el que per a tu, en teoria, és una bona raó per matar no ha de ser la de tothom. Hi ha gent que et pot matar per un insult. O perquè perceben una hostilitat. L’assassinat múltiple més gran dels Estats Units va passar a Las Vegas. Un jubilat ric sense problemes mentals va agafar 25 armes automàtiques, va disparar des d’un hotel contra un concert de country i va matar 58 persones. True detective, que és una ficció, precisament parla del mal i la seva inevitabilitat. Mai acabaràs amb el mal, perquè està en nosaltres.  

Diu que fins i tot Estat Islàmic s’inspira en el true crime o en pel·lícules com Seven.

— Adopten l’estètica de les pel·lícules de Hollywood o del videojoc Call of duty per crear el seu producte true crime, tot i que ells maten de veritat.

Què ens agrada més, que els crims es resolguin o que no?

— Que es resolguin. El sentiment de justícia és innat, volem que es tanquin moralment les històries. Necessitem un final, és curatiu. Per això El silenci dels anyells va guanyar 5 Oscars i va recaptar vint vegades més que Seven.