Un altre cop una negociació al límit
BarcelonaCom ja ha passat en moltes ocasions anteriorment durant el Procés, ERC i Junts (i abans CDC) s'han abocat a una negociació límit i a contrarellotge per desencallar una situació de bloqueig que sembla irreversible. Ja va passar en el seu dia amb el 9-N, les negociacions per la llista única el 2015, per la formació de govern el 2018 o, més recentment, per l'acord de legislatura que va fer president Pere Aragonès. Ara, una mica més d'un any després que el Govern comencés a caminar, les discrepàncies estratègiques entre els dos partits els han conduït a un nou atzucac de difícil sortida.
I és que fins i tot en l'improbable cas que Aragonès donés resposta a les demandes de Junts, caldria veure si la militància avalaria aquest nou pacte in extremis. Sobretot si tenim en compte que tant l'expresident de la Generalitat i líder fundacional de Junts, Carles Puigdemont, com l'actual presidenta de la formació, Laura Borràs, són ferms partidaris d'abandonar el Govern, i més encara després de la destitució del vicepresident Jordi Puigneró. La desconfiança entre els dos partits ha arribat a un punt de no retorn. I si bé és cert que Aragonès no ha complert alguns punts de l'acord de govern, els republicans també estan queixosos per l'actitud de Junts durant tots aquests mesos.
Aquest sotsobre institucional coincideix, a més, amb un moment especialment crític per a la ciutadania, amb una crisi inflacionària que està castigant les butxaques dels més vulnerables i en un context de màxima incertesa econòmica per a les empreses. Diguem-ho clar: aquest no és el moment per a crisis de govern. L'executiu hauria d'estar centrat en la preparació dels pressupostos i en orientar l'acció de govern cap als grans reptes que té plantejats el país, i no en aquestes disputes partidistes.
En el rerefons d'aquesta crisi hi ha la divisió interna a Junts sobre quin és el rumb que ha de prendre la formació. Nascut en un context de màxima emocionalitat per la repressió contra l'independentisme i sota el lideratge indiscutible de Puigdemont, Junts continua oscil·lant cinc anys després entre ser un partit de govern a l'estil de l'antiga CDC i ser un moviment d'alliberament nacional amb rivets antiinstitucionals (recordem les paraules de Quim Torra sobre l'autogovern com a obstacle per a la independència). Fins que Junts no prengui una decisió, la política catalana sembla condemnada a la inestabilitat.
Caldrà veure què dona de si aquesta negociació exprés que Junts ha plantejat a Aragonès, però finalment seran uns pocs milers de militants, entre 5.000 i 6.000, els que prendran una decisió, en una situació similar a la de la famosa assemblea de la CUP que va acabar amb empat sobre la investidura d'Artur Mas. Sigui quin sigui el resultat, però, només hi ha una cosa segura: Junts continuarà dividit. Una de les dues ànimes s'haurà imposat, cert, però l'altra continuarà viva. Ara bé, també és cert que la consulta pot ser catàrtica en el sentit que es veurà realment la força de cadascú, i per tant tothom haurà d'actuar en conseqüència.
