Els creuers i la Barcelona habitable
Han tornat els creuers a Barcelona. Aquest cap de setmana el port farà el ple amb 13 vaixells amb una capacitat total de 58.000 persones. Entre ells hi ha el més gran del món, el Wonder of the seas. Durant el maig es preveu que hi facin escala més de 125 grans vaixells, una vintena més que el mateix mes de fa tres anys (104). Abans del covid, la ciutat ja atreia uns tres milions de creueristes a l'any i era la líder del sector. No sembla que es vagi pel camí de trencar aquesta tendència: la demanda del públic que vol venir a Barcelona (per terra, mar i aire) és una realitat incontestable i, en el cas dels creuers, ni les companyies ni el port ni el gremi turístic estan disposats a renunciar-hi.
Amb un govern municipal dividit, costa saber quina és la política de la ciutat al respecte. Sembla lògic que Colau digui que cal posar-hi límits, com ja han fet Palma o Venècia, però és preocupant que després de dos anys de pandèmia encara no concreti com. No s'ha aprofitat l'aturada forçada per pensar-hi de debò ni encara menys per buscar un acord, que no només hauria de ser amb el PSC de Collboni, que té al càrrec la regidoria de Turisme, sinó també amb els principals grups del consistori i amb els agents de la ciutat, és a dir, tant amb els sectors econòmics interessats com amb l'oposició veïnal i el moviment ecologista.
Barcelona té en el turisme, inclosos els creuers, una gran font de riquesa. No hi pot renunciar del tot ni de cop, però és suïcida no regular-lo més. La qüestió és com fer compatible els creuers amb una ciutat habitable per als barcelonins i atractiva per als visitants, perquè la massificació també acaba perjudicant el mateix turista. I com fer el turisme sostenible en termes ambientals, una qüestió molt rellevant en el cas dels creuers. Ara mateix, Barcelona és la ciutat europea més castigada per la contaminació derivada dels creuers: té el port europeu amb més sofre, òxids de nitrogen (els temuts NOx, que mantenen en el punt de mira els vehicles dièsel) i també micropartícules contaminants. Hi ha una proposta per crear al Mediterrani una zona de control de les emissions d’òxids de sofre (SOx) que ha de discutir l’Organització Marítima Internacional (OMI) i que es preveu que entri en funcionament el 2025. Per què Barcelona no es posa al capdavant?
La manca de rumb fa que, de fet, ni tan sols s'estigui complint l'acord signat entre el Port i l'Ajuntament el 2018, segons el qual les terminals de creuers s'havien de concentrar al moll adossat, més allunyat de la ciutat, i se n'hi havien de permetre dues de noves i més grans –una a càrrec de MSC i l'altra de Royal Caribbean– per substituir les del costat del World Trade Center. Una altra via que sembla raonable, i que tampoc s'ha aplicat, és potenciar els creuers que comencen i acaben a la ciutat (ara són el 60%) i rebutjar els que només hi fan parada unes hores. I després hi ha la taxa turística, que ja s'aplica als creueristes i que potser caldrà reforçar.
Com a ciutat portuària i oberta al mar, Barcelona ha d'aprendre a viure amb els creuers, però no pot permetre que l'excés acabi sent un perjudici.
