11/10/2021

Discursos, llibertat d’expressió i drets fonamentals

2 min
Imatge de l'interior de la seu a Roma del sindicat CGIL, assaltada dissabte per neofeixistes

“Hi ha hagut una certa pèrdua en el consens internacional sobre què són els drets humans”. “En cinc anys hem vist una explosió de la repressió de la paraula lliure”. Les dues frases són de Carles Torner, fins fa poc director executiu del PEN Club Internacional, i corresponen a l’entrevista que obre la secció de Cultura. Torner pot aportar la panoràmica mundial que li concedeix el càrrec que ha ocupat durant set anys, especialment sobre la llibertat d’expressió i els greus problemes que tenen molts escriptors. Però no només. S’ha trobat amb un esclat generalitzat que fa retrocedir drets fonamentals, el moment zero del qual ell situa en el triomf electoral de Donald Trump el 2016. 

Més enllà del moment i el personatge exactes, la clau és quan el discurs ultra, extremista i reduccionista accedeix al poder o a quotes de poder, o bé –cosa que no és menor– quan hi ha una assumpció parcial d’aquest discurs per part d’un aspirant al poder, encara que se'n serveixi només per accedir-hi. Del primer cas en serien exemples Vox; el partit que lidera la coalició de govern a Polònia, Llei i Justícia; el Fidesz hongarès de Viktor Orbán, i la Lliga de Matteo Salvini, entre d'altres. Pel que fa al segon, en realitat no són pocs els partits o els líders polítics que han flirtejat amb posicions més pròpies dels extrems, sobretot en immigració o territorialitat. Ho fa el PP de Casado i Díaz Ayuso, ho fa Boris Johnson, ho ha fet l’austríac Sebastian Kurz fins que ha dimitit investigat per corrupció.

El discurs, l’argumentari, pot estar més o menys edulcorat, pot haver passat o no per mans d’experts per ajustar-ne el negre sobre blanc i per trobar les paraules precises i evitar les innecessàries. Però en qualsevol cas genera un clima en el qual els col·lectius més radicals se senten impunes i legitimats, en primera instància per exhibir-se i, amb el temps, per començar a intimidar.

Fa tres setmanes vam veure una manifestació nazi –amb crits inconfusibles de “Sieg heil”– que campava pel barri madrileny de Chueca intentant intimidar i amenaçar la comunitat LGTBI, convocada per col·lectius que haurien hagut de fer arrufar el nas a qualsevol responsable per, almenys, un cop autoritzada, desplaçar-la un parell de quilòmetres.

I dissabte es va poder observar un pas més. A Roma hi havia convocades protestes contra la vacunació. Aprofitant el context, grups de neofeixistes de Força Nova van llançar coets i pots de fum contra la seu del govern, el Palau Chigi, i després van assaltar a cops un hospital i la seu del principal sindicat italià, el CGIL. 

Són dos exemples d’un crescendo que no ens ha de deixar indiferents com a societat. La immigració, les crisis econòmiques i, ara també, la pandèmia, acaben tensionant les societats. I en la tensió es multipliquen els ultres; ho feien fa anys en el futbol i ho fan ara en més àmbits. Tothom juga amb la llibertat d’expressió, tothom se’n fa un vestit a mida. La tasca de les societats és veure quins discursos conviden a la reflexió i quins només a la reacció.