Per una Europa que pensi en els seus ciutadans
Ahir va ser el Dia d’Europa. Una jornada que, si no es vol que acabi com tants altres "Dia de...”, figurant al calendari i prou, ha de servir per aturar-se i reflexionar sobre el funcionament de la unió de 27 estats i, força més important, de 447 milions de persones. Les dimensions són força diferents de les d’aquella Comunitat Europea del Carbó i l’Acer, de la qual ahir va fer 71 anys que es van posar els fonaments perquè acabés sent la UE. Però no es pot perdre l’esperit amb què es va iniciar aquell camí: no es tractava de fer un club d’amics, sinó d’afrontar un triple context derivat de la Segona Guerra Mundial: l’econòmic (la reconstrucció), el polític (que l’eix París-Berlín no es tornés a trencar) i el social (desfer els recels i enemistats creats per dècades de conflicte).
I 71 anys després continuem aquí, maldant perquè la UE tingui una certa eficiència i no sigui un mer club d’estats que massa sovint permet que bona part d’aquests 447 milions d’habitants no se la senti seva. L’ARA va publicar ahir una acurada anàlisi amb experts sobre la resposta de la UE a la pandèmia i publica avui una entrevista amb el president del Parlament Europeu, David Sassoli. Els experts van plantejar un seguit de llums i ombres que venen a dir que la UE ha millorat respecte a la crisi del 2008 i que, si bé hi ha retards en les vacunes, hi ha també molts ajuts econòmics. Però també que la UE no pot donar la imatge de moure’s d’accident en accident, sense estratègia, i que massa equilibris polítics presideixen les seves actuacions.
Sassoli ho resumeix en l’entrevista: “La falta de poders de la UE en certs àmbits ens ha deixat amb les mans lligades”. En gran part això és el moll de l’os del problema: la UE se segueix comportant al capdavall com un club d’estats que no volen deixar anar ni un mil·límetre de sobirania encara que això jugui en contra seva.
En el cas espanyol estem veient com els fons NextGen, malgrat totes les negociacions i les exigències de Brussel·les, es podrien convertir en una gran repartidora a dit per part del govern estatal que beneficiaria només les grans corporacions que té més a prop, i deixaria al marge, o amb un gota a gota insuficient, el gran teixit productiu de les pimes, especialment a Catalunya. És cert que la interinitat del Govern hi té un pes, però l’arquitectura burocràtica i administrativa dels fons tampoc no permet gaire més que demanar.
No són només els fons. L’estat espanyol ha estat beneficiat pel Banc Central Europeu amb la compra del 75% del deute públic el 2020. Un alleujament molt important però que contrasta amb el fet que Espanya és dels països de la Unió que menys ha destinat a les ajudes directes. Altre cop les pimes en són les principals perjudicades. Tot això s’ha d’afegir a un històric que inclou, per exemple, el Corredor Mediterrani, tan beneït per Europa com frenat per Espanya.
El compromís europeu de Catalunya és antic, de segles, i renovat constantment. I per raons òbvies coincideix amb l’objectiu de la UE de deixar de ser un mer club d’estats, de reunir poders que li deslliguin les mans. És qüestió de posar-s’hi.
