09/10/2021

Llei Castells: el perill d’una universitat més rígida

2 min
El ministre d'Universitats, Manuel Castells

La nova llei d’universitats que prepara el ministre Manuel Castells està generant molta incomoditat i contestació en el sistema universitari català, des d’on no s’entén el biaix reglamentista que tenyeix el text, especialment poc previsible venint d’un acadèmic com Castells, amb experiència als Estats Units i vinculat també a un centre com la Universitat Oberta de Catalunya. El perfil de governança de les universitats catalanes, que malgrat els seus problemes de finançament normalment encapçalen els rànquings de qualitat a Espanya, s’ha anat distanciant del de la resta de l’Estat a força de guanyar autonomia. Però paradoxalment l’esborrany de llei, en lloc de premiar aquest model, o com a mínim de respectar-lo amb un marc legal flexible, opta per un sistema rígid, funcionarial i recentralitzador.

Les alarmes han saltat amb el primer xoc concret, un cop s’ha consumat l’eliminació dels graus de tres anys, que són la norma a Europa en lloc dels de quatre anys predominants a Espanya. Es dona la circumstància que la majoria d’aquests graus de 180 crèdits i no de 240, que representen una part ínfima dels que hi ha al conjunt de l’Estat, es cursen en universitats catalanes, que ara de cop els hauran de suprimir. No només es tracta d’un excés de zel uniformitzador, sinó que a més ens allunya d’Europa. Sembla que la raó principal seria privilegiar la convergència amb l’Amèrica Llatina, on també predominen els quatre anys, cosa que fins i tot es pot entendre. ¿Però per què, si un centre ho desitja, no pot fer graus de tres anys? La veritat és que aquesta pruïja igualadora no té gaire sentit en un entorn universitari global tan competitiu. Voler fixar un sistema absolutament homogeni és propi d’una altra època: fa l’efecte que el text pateix d’inèrcies i pressions gremials, i que no ha volgut emmirallar-se en les millors experiències internacionals, a més de caure en el sempitern tic centralista que obvia un cop més les competències autonòmiques. No sembla que s’hagi escoltat ni els governs autonòmics ni els rectors. S’ha volgut entrar tant en detall, regular-ho tot tant –per exemple en el cas de l’estatus i la contractació del professorat–, que el resultat corre el perill no només de provocar una reculada en l’autonomia dels centres, sinó de crear una llei poc realista i per tant a la pràctica de difícil aplicació. Els interrogants són molts i la contestació massa general. En síntesi, el que reclamen les universitats catalanes és un marc general que els doni llibertat per governar-se, per innovar, per captar recursos i per buscar l’excel·lència, no una llei que les encotilli. El ministre Castells faria bé d’escoltar-les abans de tirar endavant el text tal com ha transcendit fins ara.