Pressupostos tant sí com no

Pedro Sánchez i Ada Colau han aconseguit tirar endavant els respectius pressupostos de l'Estat i l'Ajuntament de Barcelona. Més enllà de sigles i opcions ideològiques, són bones notícies. En temps de tribulacions, és important disposar de pressupostos expansius per facilitar la sortida de la crisi i evitar recaigudes perilloses. Això és el que ara està en joc al govern de Catalunya. L'economia i la societat catalanes també necessiten l'empenta del sector públic per ajudar a crear les condicions d'un 2023 de remuntada. No anem sobrats de bones notícies. Per això són tan necessaris uns comptes públics aprovats a temps que facin front a la crisi social i ajudin a reactivar el teixit econòmic. Ningú entendria que la Generalitat es quedés enrere amb pressupostos prorrogats. No es pot perdre cap oportunitat: seria una demostració d'irresponsabilitat política. Cosa que vol dir que tothom ha d'arremangar-se en la negociació que està en curs.

La lògica política transaccional faria pensar que l'acord està precuinat. És a dir, que hi haurà un quid pro quo. Si ERC s'hi ha posat bé a Madrid i Barcelona, en principi el PSC i els comuns haurien de fer el mateix al Parc de la Ciutadella. Però els missatges dels últims dies no semblen anar en aquesta línia. En efecte, hi ha hagut el preacord dels comuns amb ERC, però tot seguit ha donat pas a un diàleg de sords entre republicans i socialistes. El president de la Generalitat, Pere Aragonès, va fer servir el seu discurs institucional de Sant Esteve com a eina de pressió als partits de l'oposició de cara als pressupostos. Sembla que JxCat no s'ha donat per al·ludit. El PSC sí que ha reaccionat: la seva resposta ha estat posar sobre la taula les seves condicions. De manera que una negociació que, per anar bé, hauria de gestar-se sense gaires focus, de cop comença a derivar cap a l'escenificació pública de les diferències, primer pas per fer-la descarrilar. Si la lògica preelectoral s'imposa, malament: tant ERC com PSC poden optar per distanciar-se per acontentar els seus respectius votants.

Hi ha prou marge per buscar l'acord. El no-acord no hauria de ser ni tan sols una opció. Encara hi ha guerra a Europa, amb tot el que està comportant en el terreny econòmic, amb l'escalada dels preus de l'energia en primer terme, a la qual cal sumar-hi el problema de fons de la crisi climàtica. I encara no hem sortit del tot del covid. Aquesta complicada conjuntura exigeix màxima proactivitat a tots els nivells. I si ens ho mirem amb la lupa de la proximitat, encara més: famílies, empreses, comerç, entitats del tercer sector social, món educatiu i cultural, tothom està necessitat d'uns pressupostos catalans que responguin mínimament a les seves expectatives. Quedar-nos com estem seria llegit com un fracàs col·lectiu, com una irresponsabilitat. No es tracta, per part dels interlocutors polítics en lliça, de mirar d'evitar que se'ls atribueixin les culpes d'un hipotètic desacord fatal. Es tracta d'asseure's realment a negociar sense més dilació i sense tanta gesticulació de cara a la galeria. Hi ha d'haver pressupostos tant sí com no.