Una farinera modernista que ara fabrica artistes

Què hi fan una sèrie de porquets esculpits a l’exterior d’aquest gran edifici modernista de Vic?, em pregunto en veu alta. “És que va ser construït per acollir una fàbrica d’embotits. I va ser-ho durant uns anys. Després va venir la fàbrica de gènere de punt dels magatzems El Águila. I, finalment, a partir de la dècada de 1930, una farinera, que va funcionar fins fa poc, fins a l’any 2006”, em diu Amanda Núñez, cap d’estudis de La Farinera, ara Centre d’Arts Visuals de Vic. Ella em guia per tots els racons d’aquest edifici, juntament amb Toni Bover, director del centre. “És un edifici d’un Modernisme contingut, obra d’Enric Sagnier”, diu en Toni.

Pintures, fotos, escultures, dibuixos... a mig fer -alguns acabats- en són ara els protagonistes. Després que la farinera posés punt final a la seva activitat, l’Ajuntament de Vic va adquirir l’edifici com a seu de l’Escola Municipal de Dibuix. “Som escola municipal de dibuix des del 1837”, explica en Toni, i em recorda que un dels seus primers professors va ser Jaume Balmes.

“Coincidint amb el trasllat de l’escola aquí, l’any 2010 va rebatejar-se com La Farinera, Centre d’Arts Visuals de Vic, ja que també s’hi treballen aspectes relacionats amb la imatge i el patrimoni”, diu en Toni, que tot seguit em mostra un conjunt de fotos de La Farinera quan hi havia horts i jardins... i fins i tot persones jugant a tenis. Altres farineres del país han esdevingut actius centres culturals, penso mentre caminem per l’edifici. La del Clot de Barcelona, per exemple, que ves per on va ser restaurada per un arquitecte de Vic, Josep Maria Pericas.

“La Pilarín!”, exclamo. Passem davant d’un gran quadre, vitalista, de coloraines, que té el segell inconfusible de Pilarín Bayés. És de la plaça Major de Vic, el rovell de l’ou de la ciutat, a quatre passes d’on som. En aquesta magnífica plaça porticada, que en el quadre apareix a vessar de gent, com passa els dissabtes al matí quan hi ha mercat, hi ha la Casa Costa, modernista, com correspon a l’època en què va ser construïda (1906). Era del pare de qui va fundar la Farinera Costa.

Si els porquets de les façanes ja despisten, i no permeten confirmar que aquí hi havia hagut una farinera, l’interior tampoc hi ajuda. ¿On són les màquines? “Se les van endur”, em diu l’Amanda. Me’n donarà detalls més endavant la Carme Gilabert, directora del Museu de la Farinera de Castelló d’Empúries: “Tota la maquinària es va donar per restituir la que va desaparèixer en una farinera de Barbastre després d’un incendi el 2005”. L’incendi -provocat!- va destrossar en poques hores la feina de molts anys per recuperar la vella farinera de Barbastre i convertir-la en el Museu del Blat i Casa dels Oficis. Van caldre quatre camions tràilers per transportar la maquinària de Vic a Barbastre.

El tobogan dels sacs

Un dels pocs elements de la maquinària que s’han mantingut és el tobogan en forma d’espiral, de ferro, negre, per on baixaven, a punt per ser venuts, els sacs de farina... i també, de tant en tant, algú que volia divertir-se una mica, tot i el risc que suposava (el tobogan pràcticament no té baranes).

L’arquitecte Jordi Garcés, que va fer la restauració de l’edifici, va decidir encertadament mantenir el tobogan, ara sense cap dels dos usos d’antany. Altres elements conservats són una part de la instal·lació de la maquinària que pujava la farina fins al pis superior i un aspecte que pot semblar anodí però que els que freqüentaven la farinera aprecien: el color verd original de les finestres.

Fem el cim. Des de dalt la torre veiem una munió de campanars -Vic, la ciutat dels sants-. Quan va fer-se aquesta edificació, pràcticament tot l’entorn eren camps. Llavors per aquí passava el camí de circumval·lació de la ciutat. Hi destacava aquest alt edifici, dialogant amb l’altre edifici industrial de Vic, situat a l’altra banda de la via del tren, la fàbrica de sucre, primera empresa sucrera catalana que utilitzava la bleda-rave com a matèria primera. La fàbrica del sucre va funcionar ben poc temps, ja que la producció de sucre no podia competir amb el trust espanyol. Imagino que totes dues fàbriques van situar-les a prop de l’estació del tren pensant en el transport de les mercaderies. El tren duia mercaderies, i també idees de Barcelona, per cert, no gaire ben vistes pels sectors conservadors de Vic.

A la documentació d’aquest edifici, conservada a l’Arxiu Comarcal d’Osona, llegeixo que la primera pedra “de un gran casal nomenat Fàbrica per dempús fer botifarres grosses i longues, nomenades llonganices ” es va posar el 15 de febrer de 1897, i també que el constructor va ser Josep Iglesias, àlies Noy Pòlit, de la Garriga (suposo que vol dir “noi polit”, quin renom més bonic per a un constructor!). També s’hi diu que al principi era Farinera Sant Jordi -hi ha un Sant Jordi en una de les façanes-, i posteriorment, Farinera Costa (l’empresari Esteve Costa havia adquirit l’edifici), i encara més endavant, Farinera Catalana. Molts noms, i moltes activitats, per a un edifici.

Que contents que van estar, els veïns, quan la farinera va deixar de funcionar! S’acabaven les molèsties que suposava tenir camions que anaven i venien. Ara la maquinària d’aquesta fàbrica d’artistes és silenciosa: cavallets, pintures, càmeres, focus i ordinadors.