"Quan era petit, no teníem diners per tenir un televisor a casa"

BarcelonaPoc abans de començar l’eliminatòria de quarts de final de la Lliga Endesa contra l’Unicaja, Justin Anderson atén l’ARA. “Fa dies que sabíem que acabaríem en cinquena posició i que el nostre rival seria l’Unicaja. Ara mateix em planen moltes emocions per sobre el cap. Ens vam quedar a un tir de classificar-nos per a la final four de l’Eurolliga i potser de seguir les passes del Mònaco i disputar la final. Hi vam posar tanta energia que les setmanes posteriors vam patir una ressaca emocional molt difícil. El partit contra el Girona ens va servir per tornar a la vida. Els nostres aficionats van reconèixer la situació i ens van insuflar l’energia que necessitàvem. La temporada no acaba fins que no disputes l’últim partit i la volem acabar amb èxit”, explica l’aler del Barça.

Anderson creu que una de les seves virtuts és la de competir bé en els moments importants. “Quan vaig firmar el contracte amb el Barça, vaig estar parlant amb Mario Fernández sobre la meva capacitat per disputar partits de màxima pressió. És una habilitat que tinc. Disfruto molt amb els moments més calents. No sé què passarà, però tinc la sensació que he fet tot el que el meu equip necessitava de mi. No soc un jugador egoista. Ni m’importen les estadístiques ni els minuts que jugo. Sé que no soc el líder d’aquest grup, però ho dono tot per fer la vida més fàcil als meus companys”, analitza.

El repartiment de rols és important. I ell ho té clar: “La clau és ser un jugador humil i recordar qui ets en cada moment. Sé que la meva feina és ajudar Kevin Punter o Jabari Parker. La meva missió són les coses petites que poden afegir valor a l’equip i apropar-nos a la victòria. Els meus companys saben que seré dur i que estaré en la posició correcta. Si la pilota m’arriba, estaré preparat perquè treballo intensament abans, durant i després dels entrenaments per millorar el meu joc. Si l’equip necessita que anoti, ho faré. Si necessita que no faci cap tir, també. Saber qui soc m’ajuda a mantenir l’equilibri".

Cada temporada i cada entorn modifiquen el rol d’un jugador. “Quan jugava a la G-League, vaig ser Michael Jordan durant dos anys. Les meves estadístiques eren impressionants. A la NBA, en canvi, era un jugador de banqueta. Tot depèn dels companys que tinc en cada moment. Tinc talent, però intento adaptar-me al meu rol. Sé reconèixer quina és la meva posició. Quan vaig arribar al Barça, ja sabia que tindria companys d’un talent extraordinari. Ser reconegut com el millor jugador no és important per a mi, l’únic que busco és guanyar”, admet el blaugrana.

Anderson té fama de jugador aspre. “Molts rivals m’odien per com competeixo, però mai utilitzo insults o coses semblants sobre la pista. Intento jugar intensament, però fer-ho amb respecte, mantenint la integritat. Si algú menysté els meus companys, sortiré a defensar-los, però no crec en el joc brut. He tingut bons entrenadors i ells m’han ensenyat la importància de fer bé els petits detalls per tenir èxit. Crec que tots els equips necessiten un jugador com jo. Des que era petit, he competit contra gent més gran i això m’ha ajudat a competir com ho faig”, diu.

Les lesions han marcat la temporada d’un Barça que divendres va disputar un partit amb tan sols vuit jugadors sèniors. “És dur. No hem tingut sort amb les lesions i el meu pensament està amb gent com Laprovittola, Metu o Núñez. Sempre hi ha una part positiva i són les oportunitats que han tingut els jugadors joves. Tots hem intentat aixecar el nostre nivell. No és senzill conviure amb tantes lesions, però crec que estem fent una bona feina”, explica el jugador nord-americà.

"La meva família era molt pobra"

Anderson va néixer a Montross (Virginia, als Estats Units). “Em vaig criar en un poble petit de només 350 habitants. El meu pare era entrenador de bàsquet i els meus germans també hi van jugar. El bàsquet ho era tot a casa. Moltes de les converses tenien a veure amb el joc. La meva família era molt pobra, tenia uns ingressos molt baixos. Quan era petit, no teníem diners per a un televisor ni per connectar-nos a internet i saber què estava passant al món. Tenia una pista davant de casa i em passava les hores jugant a bàsquet o fent voltes amb la bici. Quan vaig ser conscient de la situació dels meus pares, em vaig proposar guanyar diners per ajudar-los a tenir una vida millor. Afortunadament, ho he aconseguit i ara em respecten. Això per a mi és com un títol”, diu convençut.

L’aler nord-americà encara no ha començat a parlar de la seva renovació, però té molt clar què vol fer. “Tothom a la ciutat de Barcelona sap que em vull quedar aquí. Crec que ens mereixem tornar-ho a intentar amb un equip sa perquè aquesta temporada ens vam quedar molt a prop. Valoro viure en aquesta ciutat, però no pel seu clima sinó pel que significa un club com el Barça. Vull formar part d’aquest club quan estigui al cim d’Europa, però ara toca centrar-me en els següents partits”, assegura per acabar.