Rituals a la desesperada per evitar la tragèdia de Míchel al Girona

Girona"Ens hem de reunir. És urgent". Aquest correu, enviat de manera interna entre alguns treballadors del Girona la setmana passada, va provocar corredisses a Montilivi. I no n'hi ha per menys, tenint en compte la situació del primer equip a la Lliga, cuer i incapaç de guanyar en cap de les set primeres jornades. Tan sols ha esgarrapat tres empats, els dos últims de manera consecutiva. La primera conseqüència és que el futur de Míchel no és clar. De fet, fa dies que no ho és. La imatge contra l'Athletic i l'Espanyol li ha donat una mica d'oxigen, però una patacada aquest dissabte contra el València (16.15 hores, DAZN) pot deixar-lo sense feina. D'aquí les presses de l'e-mail.

Ningú no se'n sap avenir, del trist rumb que ha agafat un equip que volava. Els primers als quals ha agafat desprevinguts són els mateixos treballadors del club, que li tenen una estima especial al tècnic madrileny, sempre tan proper. Si Míchel cau, Montilivi viurà el més semblant a una tragèdia. La poció secreta per a la reacció és un misteri, i això ha fet que es recorri a rituals a la desesperada que en altres èpoques han funcionat. El gabinet de crisi entre els empleats va acabar amb un tour en secret pels passadissos i vestidors just abans del derbi en què van cremar palo santo, tal com feia Taty Castellanos abans de posar-se les botes, per expulsar els mals esperits. Era un secret, però els mateixos treballadors també van fer-ho contra el Mallorca, el passat mes de maig, en plena lluita per la permanència. Aquella nit, no tot va ser l'esforç de Portu i Stuani. Ells creuen que van posar-hi el seu granet de sorra i volien repetir. Però no va sortir com esperaven.

Han passat gairebé 150 dies des de l'última victòria gironina, tota una eternitat. La paciència s'acaba, però la imaginació no. Fins i tot el mateix Míchel, que s'ha passat els darrers mesos gesticulant, renegant i hiperactiu a la banda, ha decidit canviar d'estratègia pel que fa al seu comportament. "La meva exigència ja no anirà acompanyada d'una crítica, sinó d'una abraçada. Si cada dia, a cada entrenament, els estic fotent canya, serà pitjor. Ara els jugadors necessiten sentir caliu, perquè tots patim". La darrera frase del tècnic blanc-i-vermell en la roda de premsa del partit contra l'Espanyol va ser "demano temps". Tot seguit, va intentar posar humor a una situació que no té res de graciosa, i va llançar una pregunta a l'aire que ell mateix va encarregar-se de respondre. "Me'l donaran? Potser no, eh". Després va fer una ganyota, es va aixecar i va marxar, seguint el camí obert pel cap de comunicació, David Torras.

La realitat és que Míchel se la tornarà a jugar contra el València: en cas d'un mal resultat, la carpeta del seu futur es posarà damunt de la taula, aprofitant que el calendari dona un respir en forma d'aturada de seleccions. En qualsevol altre club i amb qualsevol altre entrenador, aguantar una dinàmica com l'actual, en què s'han sumat 16 dels darrers 78 punts possibles, hauria estat impensable.

Perdre’s un part i una esbroncada

La plantilla, especialment els pesos pesants, també fan pinya al voltant de l’entrenador, en una barreja de compromís i agraïment per tot el que han viscut plegats. Gazzaniga va viatjar a Vigo, tot i que la seva parella estava pendent de tenir el petit Enzo, que va néixer mentre el seu pare desviava pilotes a la gespa de Balaídos.

En la desfeta contra el Llevant, després que només nou jugadors fessin la volta d’honor per correspondre als aficionats que havien aguantat un 0-4, una veu autoritzada del vestidor va clavar una esbroncada de les grosses a la resta, recordant-los que allò era un equip i que no podia ser que cadascú fes la seva. En moments com l’actual, cal estar junts.

Per si de cas, als treballadors encara els queda un recurs d’urgència: en l’únic play-off en què el Girona va pujar a Primera, van posar alls darrere de les porteries. Tot sigui per la supervivència de Míchel.