Queralt Castellet no pot revalidar una medalla olímpica en els seus sisens Jocs

BarcelonaQuan Queralt Castellet (Sabadell, 1989) va debutar en uns Jocs Olímpics, encara anava a l’institut i preparava exàmens de literatura catalana durant els entrenaments. Aquell debut va ser un llunyà 2006, als Jocs de Torí, a la pista de Bardonecchia. 20 anys després, Castellet ha participat en els seus sisens Jocs Olímpics al mateix escenari, els Alps italians, tot i que una mica més a l’est, a Livigno. La vallesana no ha pogut guanyar medalla en una final de migtub marcada per la neu. L'or l'ha guanyat de forma sorprenent una jove de 17 anys, Choi Gaon, de Corea del Sud. Ho ha fet amb una tercera baixada brillant on s'ha refet d'una forta caiguda a la primera, en la qual s'havia fet mal. Gaon ha superat la gran favorita, la nord-americana Chloe Kim i la japonesa Mitsuko Ono, que ha quedat tercera. De les tres medallistes, dues no havien nascut quan la Queralt ja era en uns Jocs. “Tornar a uns Jocs als Alps m’ha despertat molts records. Encara sento la mateixa il·lusió, tinc papallones a la panxa dels nervis. Va ser a Torí el 2006 quan vaig veure clar que volia guanyar una medalla olímpica”, deia Castellet abans d'una final en què ha acabat en la desena posició.

El seu somni era revalidar una medalla. No ha pogut ser. Fa quatre anys a Pequín va esdevenir la primera esportista catalana en guanyar una medalla olímpica en uns Jocs d’Hivern amb la plata a migtub. Quatre anys després ha donat el millor d'ella mateixa enfrontant-se a rivals que, en molts casos, no havien nascut quan ella va debutar als Jocs el 2006. La Queralt era l’única europea finalista en un esport dominat per les asiàtiques i les nord-americanes, però arribava amb optimisme després de pujar al podi als últims X Games en una final contra les mateixes rivals. La final, però, s'ha fet en unes condicions molt complicades perquè ha nevat molt. A la primera de les tres baixades que ha fet, ha caigut molt ràpidament. "Tocava adaptar-se als canvis ràpid i m'ha costat. Una llàstima, venia competint molt bé però no ha pogut ser" deia. A la segona ronda ha millorat, però ha perdut l'equilibri. I quan a la tercera semblava que faria una baixada rodona, just en el darrer salt ha tocat una mica la neu. Conscient que no faria medalla, Castellet ha mirat la càmera de la televisió i ha deixat anar un missatge molt especial en català: "Àvia, t'estimo!".

"Tots els meus Jocs han estat únics i especials, incomparables entre si. Els primers que vaig tenir van ser a Torí", explica una dona que va marxar jove de casa per poder viure allà on hi ha neu, ja que no hi ha cap pista de migtub als Pirineus. Castellet s’ha convertit en una rodamon que ha viscut a Nova Zelanda i viu amunt i avall, i ha esdevingut tot un referent d’aquesta espectacular modalitat on cal baixar per una pista amb rampes laterals que permeten fer salts on es fan trucs puntuats pels jutges. Una carrera llarga que va començar quan els pares agafaven el cotxe i anaven de Sabadell cap al Pirineu per esquiar, època en què descobreix les taules de snow. Eren una nova moda que arribava a Catalunya que va enamorar aquesta nena que havia fet gimnàstica rítmica, perquè no sabia quedar-se quieta. Perseguint el somni, ha viscut lesions, caigudes i cops durs com la mort del seu entrenador i parella sentimental, Ben Jolly, el 2015. Castellet l'havia conegut a Wanaka, a Nova Zelanda, i van començar a treballar plegats. Ell la va convèncer per passar mig any al sud de Nova Zelanda i mig als Estats Units. El 2015, però, just quan Castellet vivia un moment esportiu dolç, van diagnosticar un tumor de cervell a Jolly.

Superant cops, Castellet no ha deixat de ser mai competitiva en un esport amb rivals cada cop més joves. Fa 20 anys, ella era la menuda. Ara és la veterana. “No penso en plegar, penso en la temporada que ve, però és cert que no tinc clar on seré d'aquí a quatre anys. Els Jocs arriben molt ràpid, qui sap. De moment penso en la propera temporada i gaudir. Estic gaudint molt i estic competint bé, tot i que avui no han sortit coses”, ha dit en referència als Jocs d’Hivern del 2030. De moment, ja és la primera dona que ha participat en sis Jocs d’Hivern diferents amb la delegació espanyola, encadenant cinc finals consecutives en la prova de migtub. Només va faltar a la final dels Jocs de Vancouver del 2010 tot i que s’havia classificat, però es va lesionar en un entrenament previ després de caure.

A Livigno, la Queralt no ha aconseguit un nou diploma olímpic en una dia en què tenia el suport de la seva gent, la seva família, que ha vingut per ser-hi. “Poder tenir-los és especial, sense ells no hauria arribat aquí”, deia. Un camí de 20 anys en què ha arribat més lluny que ningú.