Queralt Castellet: buscar medalla contra rivals que no havien nascut quan vas debutar als Jocs

BarcelonaQuan Queralt Castellet (Sabadell, 1989) va debutar en uns Jocs Olímpics, encara anava a l’institut i preparava exàmens de literatura catalana durant els entrenaments. La jove vallesana va classificar-se a última hora per a la prova de migtub de snowboard, sorprenent pel seu bon nivell tot i que tenia menys experiència que les altres competidores. Aquell debut va ser un llunyà 2006, als Jocs de Torí, a la pista de Bardonecchia. 20 anys després, Castellet participa en els seus sisens Jocs Olímpics al mateix escenari, els Alps italians, tot i que una mica més a l’est, a Livigno. “Tornar a uns Jocs als Alps m’ha despertat molts records. Encara sento la mateixa il·lusió, tinc papallones a la panxa dels nervis. Va ser a Torí el 2006 quan vaig veure clar que volia guanyar una medalla olímpica”, explica.

I, de fet, ja té la seva medalla, la que va aconseguir ara fa quatre anys a Pequín, quan va esdevenir la primera esportista catalana a guanyar una medalla olímpica en uns Jocs d’Hivern amb la plata a migtub. Quatre anys després, pot sumar una segona medalla a la final d’aquest vespre, on s’enfrontarà a rivals que, en molts casos, no havien nascut quan ella va debutar als Jocs el 2006, com la japonesa Shimizu Sara, de 16 anys. La Queralt és l’única europea finalista en un esport dominat per les asiàtiques i les nord-americanes, però arriba amb optimisme després de pujar al podi als últims X Games en una final contra les mateixes rivals.

"Tots els meus Jocs han estat únics i especials, incomparables entre si. Els primers que vaig tenir van ser a Torí i vinc aquí ara amb la mateixa il·lusió, amb el mateix enfocament que jo tinc al surf de neu, amb la meva passió. Això és l'únic que és el mateix; en la resta, clar que he variat, modificat, après i acumulat experiències. Però la il·lusió és la mateixa que la dels primers Jocs", explica una dona que va marxar jove de casa per poder viure allà on hi ha neu, ja que no hi ha cap pista de migtub als Pirineus. Castellet s’ha convertit en una rodamon que ha viscut a Nova Zelanda i viu amunt i avall, i ha esdevingut tot un referent d’aquesta espectacular modalitat on cal baixar per una pista amb rampes laterals que permeten fer salts on es fan trucs puntuats pels jutges. Una carrera llarga que va començar quan els pares agafaven el cotxe i anaven de Sabadell cap al Pirineu per esquiar, època en què descobreix les taules de snow. Eren una nova moda que arribava a Catalunya que va enamorar aquesta nena que havia fet gimnàstica rítmica, perquè no sabia quedar-se quieta. Perseguint el somni, ha viscut lesions, caigudes i cops durs com la mort del seu entrenador i parella sentimental, Ben Jolly, el 2015. Castellet l'havia conegut a Wanaka, a Nova Zelanda, i van començar a treballar plegats. Ell la va convèncer per passar mig any al sud de Nova Zelanda i mig als Estats Units. El 2015, però, just quan Castellet vivia un moment esportiu dolç, van diagnosticar un tumor de cervell a Jolly.

Superant cops, Castellet no ha deixat de ser mai competitiva en un esport amb rivals cada cop més joves. Fa 20 anys, ella era la menuda. Ara és la veterana. Enguany espera poder reviure les sensacions del 2022, quan "guanyar una medalla va ser molt especial". "Era el que portava molt de temps perseguint i no aconseguia guanyar-la. A Pequín ho vaig fer, vaig fer la ronda que volia i per a mi va ser una satisfacció, un assoliment grandíssim", explica una dona que es queixa de la manca d’instal·lacions a l’Estat. I tot, sense tancar les portes a seguir competint en el futur, tot i ser de les més veteranes. “No penso en plegar, penso en la propera temporada, però és cert que no tinc clar on seré d’aquí quatre anys”, diu en referència als Jocs d’Hivern del 2030. De moment, ja és la primera dona que participa en sis Jocs d’Hivern diferents amb la delegació espanyola, encadenant cinc finals consecutives en la prova de migtub. Només va faltar a la final dels Jocs de Vancouver del 2010 tot i que s’havia classificat, però es va lesionar en un entrenament previ després de caure.

A Livigno, la Queralt buscarà la segona medalla amb el suport de la seva gent, la seva família, que ha vingut per donar-li suport. “Poder tenir-los és especial, sense ells no hauria arribat aquí”, defensa. En la fase prèvia va clavar els salts, amb una setena posició que li dona opcions al podi. Tot pot passar, quan la Queralt baixa pel migtub.