Palestina, la selecció que juga tot i les bombes, els 'checkpoints' i l'exili

Barcelona"Jugar amb la selecció de Palestina era una aventura" diu Roberto Tito Bishara (Santiago de Xile, 1981), jugador que va defensar aquesta samarreta. Ara fa 15 anys, Palestina va començar a reclutar futbolistes professionals fills o nets de palestins per millorar el seu nivell i Bishara s'hi va apuntar. Els seus avantpassats eren palestins cristians de Cisjordània que havien emigrat a Xile, país on hi ha una important comunitat palestina amb un club de futbol potent, el Deportivo Palestino. "Em van advertir que seria difícil. Quan aterraves a Tel-Aviv i els soldats israelians veien que venies per jugar amb Palestina et feien la vida impossible. T'ho controlaven tot, et feien despullar a una saleta, et feien perdre temps... Una vegada, quan tornada, portava una foto amb el president de Palestina després d'una recepció oficial i me la van estripar als morros, sense cap més motiu que perjudicar-me", recorda.

La selecció de Palestina arriba a Barcelona per enfrontar-se a Catalunya en una gira que l'ha dut al País Basc, on va perdre 3-0 dissabte davant més de 50.000 persones en una jornada reivindicativa. Palestina no havia jugat mai contra rivals europeus. Aquests són partits amb un alt component propagandístic –res de nou– tal com havia fet la selecció basca durant la Guerra Civil o l'equip del Front Nacional d'Alliberament d'Algèria a finals dels 50. Els palestins també han fet servir el futbol per defensar la seva causa, jugant amistosos durant dècades quan no tenien un equip oficial. El 1998, però, Palestina va ser admesa com a federació oficial i va debutar oficialment amb un amistós perdut contra el Líban que van celebrar com un triomf. La creació de l'Autoritat Nacional Palestina el 1994, gràcies al Tractat d'Oslo, va obrir la porta al reconeixement oficial de l'esport palestí, tant a escala olímpica com en el cas del futbol. I Palestina ja s'ha classificat per a les fases finals de la Copa d'Àsia. Aquest any ha arribat més lluny que mai en les eliminatòries per intentar ser al Mundial, tot i que ha quedat eliminada després d'un polèmic penal contra Oman en el darrer minut del partit que els va deixar sense el bitllet per al darrer torn. Un bon rendiment, tenint en compte que sempre juguen a l'estranger, ja que per motius de seguretat no podien jugar a Palestina.

Dues lligues

Abans de ser oficial, la selecció palestina va jugar partits amistosos. Però als anys 70 bona part dels esforços dels palestins en el futbol es van centrar en fer la guitza a Israel i la pressió internacional va fer que la Federació israeliana fos expulsada de la Confederació Asiàtica de Futbol, després d'una votació proposada per Kuwait. Per aquest motiu Israel acabaria jugant afiliat a Europa. Aquesta confederació sí que va acceptar Palestina el 1998, en anys aquells 90 en què semblava que la pau seria possible. Va ser llavors quan es va organitzar la selecció i també els torneigs locals. El somni era una Lliga unificada, però es va optar per dues de separades. Una a Cisjordània i una a Gaza, ja que les comunicacions entre tots dos territoris era molt complicada, ja que calia passar per Israel. Problemes que també afectaven els jugadors com Mohammed Saleh, de Gaza. "Més d’un cop la selecció et convocava i no hi podies anar perquè Israel no et deixava arribar a Cisjordània; t'aturava als controls i no et deixava passar...", explicava. A les eliminatòries per anar al Mundial del 2010, per exemple, les autoritats d'Israel no van permetre sortir del territori als jugadors de la selecció que eren de Gaza –llavors gairebé el 50% de la convocatòria–, cosa que va provocar que Palestina perdés un partit oficial a Singapur per incompareixença. "Els primers anys sempre havíem de jugar a l'estranger per motius de seguretat i perquè no teníem un estadi en condicions. En vam poder inaugurar un el 2011, gràcies als diners de la FIFA. Aquell dia va ser una gran festa" recorda Bishara, que recorda aquell 1-1 del Palestina-Afganistan davant de més d'11.000 persones.

De la convocatòria que es jugarà a Barcelona, només dos jugadors militen a la lliga de Cisjordània. La lliga de Gaza fa anys que no existeix per culpa de la guerra. Segons la Federació Palestina de Futbol, gairebé totes les instal·lacions esportives de Gaza han estat destruïdes per Israel. La majoria han fitxat per clubs estrangers o són fills de la diàspora, com Yaser Hamed, de pare palestí i mare basca, nascut a prop de Bilbao. Hamed també ha explicat els problemes que té quan vol anar a Palestina i ha d'aterrar a Tel-Aviv, perquè Palestina no té aeroport. Darrerament, la Federació s'ha estalviat aquests problemes enviant els jugadors directament a Jordània, ja que tampoc els deixen jugar com a locals a casa seva.

Cada jugador té la seva història. Alguns, com Mohammed Saleh, han perdut familiars a Gaza. D'altres fan equilibris en una zona molt complicada, com Ataa Jaber, ciutadà israelià que va arribar a jugar amb la selecció juvenil israeliana. Jaber és part de la comunitat araboisraeliana i va preferir jugar amb Palestina, cosa que l'ha portat a rebre insults i peticions perquè li retirin el passaport; un cas similar al d'Ahmed Taha, internacional amb Palestina però que juga a la lliga israeliana, al FC Kafr Qasim, en una ciutat de majoria àrab dins d'Israel. Mai un jugador professional d'Israel havia defensat la selecció de Palestina, ni havia provocat els atacs del ministre israelià d'Esports i Cultura, Miki Zohar: "Un futbolista que juga en una lliga de l'Estat d'Israel no pot representar una entitat que no reconegui el seu dret a existir", es queixava. Com sempre, el futbol segueix sent política.

Res de nou, de fet. El futbol va arribar al Pròxim Orient poc abans de la Primera Guerra Mundial quan l'Imperi Otomà controlava el territori, però no es va organitzar seriosament fins que els britànics van passar a controlar Palestina al final del conflicte. L'Imperi Britànic permetia als territoris que controlava tenir una selecció de futbol oficial, motiu pel qual el 1928 va néixer la primera selecció de Palestina que havia d'aplegar tota la població sota la bandera britànica. Aquella primera selecció va jugar les eliminatòries per ser al Mundial del 1934 i el 1938, sumant sempre derrotes, jugant només amb futbolistes jueus. I és que, als anys 20 i 30, el futbol local ja evidenciava la tensió entre les diferents comunitats. A la reunió fundacional de la federació només hi va assistir un àrab. La resta eren jueus, més ben organitzats, ja que solien ser persones de l'est d'Europa que havien emigrat i que ja havien jugat a futbol al seu país natal. Els directius de la Federació palestina serien sempre jueus que imposarien l'hebreu com a llengua oficial, cosa que es traduïa en una marginació dels palestins, que acabarien creant una federació pròpia sense reconeixement oficial als anys 30. El futbol, que molts cops serveix per unir, aquí només va servir per seguir dividint.