Les paraulotes de Manolo González avisen l'Espanyol

BarcelonaL’Espanyol va tocar fons a l’Estadi de la Ceràmica. La golejada infligida pel Vila-real, que va marcar quatre gols en 20 minuts, va posar els de Manolo González davant del mirall. El funest episodi viscut dilluns passat a la Plana Baixa és la síntesi d’un 2026 tràgic per als periquitos, que des de les campanades de Cap d'Any només han sumat un punt de 18 i acumulen quatre derrotes consecutives.

Estaven molt confiats els periquitos mentre es menjaven el raïm, amb el record del triomf a San Mamés dies abans de Nadal; era la cinquena victòria consecutiva a la Lliga i deixava l’Espanyol, després d’un primer tram de curs sorprenentment històric, molt a prop de la zona Champions. Com era d’esperar, Europa va ser un tema de conversa recurrent a les llars blanc-i-blaves durant les festes i, fins i tot, el nou propietari del club, Alan Pace, va parlar-ne obertament –“Potser podem anar a Europa”, va dir fa uns dies en una entrevista a DAZN.

Una paraula maleïda

En un entorn tan visceral i ciclotímic com el de l’Espanyol, de gallet fàcil, el vocable Europa apareix i desapareix amb molta assiduïtat. I en certa manera, és una paraula maleïda. Que li preguntin a Ernesto Valverde, que a principis del 2008 tenia l’equip tercer a la classificació i jugant com els àngels, com va acabar la temporada. O a Chen Yansheng, que a l'arribar va prometre la Champions en tres anys i va acabar venent el club amb dos ascensos a l’esquena.

O a Rubi, que ara fa set anys va passar de ser segon a acumular nou derrotes en deu partits i tenir un peu i mig al carrer –això sí, de miracle els blanc-i-blaus van acabar classificant-se per a l’Europa League amb ell a la banqueta–. O al mateix Manolo González, a qui l’abril passat van demanar per les opcions continentals –“Europa? Al Nou Sardenya”, va respondre– d’un Espanyol que va salvar-se a mitja hora del final de la competició.

No li agrada gens ni mica parlar-ne, al Manolo, i aquesta temporada no ha estat tan enginyós. “Tanta polla d’Europa i tanta puta merda... Vejam si ens estem equivocant”, va explotar ara fa dues setmanes, després de la derrota contra l’Alabès, fart de carregar amb una pressió innecessària per a un equip fet per salvar-se i que a l’hivern només es va reforçar amb Cyril Ngonge, cedit. L’entrenador gallec ho té molt clar: “No es pot parlar d’Europa si no tenim els 42 punts”.

Raons de la davallada

Més enllà de la gestió de les expectatives i del mal d’altura que pateix l’Espanyol, és evident que l’equip blanc-i-blau està en crisi de resultats i de joc. No és el de fa dos mesos; els futbolistes han perdut confiança, i el bloc, desordenat i desconcentrat, ja no és tan fiable ni competitiu, senyes d’identitat a l’inici de curs. Ara és fràgil i amb ben poc, com es va veure a Vila-real, s’ensorra.

Això, sumat a les errades individuals que es repeteixen setmana rere setmana i que tant empipen Manolo González, explica que Marko Dmitrovic hagi encaixat gols cada jornada des de mitjan desembre; tot al contrari del que passava a l’inici de temporada. “Toca fer un reset ja i tancar la porteria. Si no, no ens donarà...”, va dir dilluns el gallec, que vol reconstruir la casa des dels fonaments.

Cal afegir-hi la frustració per certes decisions arbitrals injustes que han decidit partits i que han desestabilitzat encara més un Espanyol emocionalment tocat que, amb tot, encara és sisè, i que aquest dissabte (14 h, M+ LaLiga i DAZN) s’enfronta al Celta de Vigo, el seu immediat perseguidor. Si perd, dormirà fora de posicions europees per primer cop des del 20 d'octubre. I si guanya, sumarà 37 punts i es quedarà a les portes de tenir-ne 42. Llavors, es tornarà a parlar d’Europa.