Resposta a Évole: l'ètica i l'estètica de la derrota són de l'Espanyol
Jo soc l’equip de Jordi Évole. No ens coneixem personalment, però em consta que sap que en totes les coses importants portem la mateixa samarreta. En totes excepte en la més important de les no importants. Això, òbviament, no suposa cap problema. La immensa majoria de les persones que admiro i estimo no són de l’Espanyol. Però dissabte passat Évole va escriure un article a La Vanguardia que em sento obligat a contestar. No perquè fos un article culer (només faltaria!), sinó perquè hi feia apropiacionisme cultural. Després de la desfeta del Barcelona contra el PSG i de la victòria del Reial Madrid contra el City, dibuixava el club blaugrana com el representant de l’estètica de la derrota. Fins i tot s’inspirava en aquella gran campanya de l’Atlètic de Madrid (codissenyada per un perico) en què un nen pregunta al seu pare “Papà, ¿por qué somos del Atleti?” i el pare no sap què contestar-li. Tots els pericos amb fills, Jordi, hem sentit (o vist en la seva mirada) aquesta pregunta. En els nostres descensos, quan tota la classe els atacava després d’una victòria del Barça o quan els feien cantar l’himne culer a la classe de música. Ser del Barça a Catalunya és molt fàcil. De l’Espanyol, gens.
Estic d’acord amb el que diu Jordi Évole sobre la vida: hi ha més derrotes que victòries, les pel·lícules amb més taquillatge no són les millors i la poesia no és un gènere menor que la prosa. Però la derrota som nosaltres arrossegant-nos per Segona Divisió, les pel·lícules minoritàries són les que nosaltres ens fem tot imaginant un nou ascens i poesia és el que necessitem per aguantar tot el que aguantem.
Té gràcia fer un debat sobre qui és més perdedor. Fins i tot és un punt absurd. Alguns pericos a les xarxes s’han enfadat molt amb Jordi Évole. Ja se sap que tenim la pell fina (ens ha quedat així perquè ja gairebé no ens en queda) i mai justificaré cap atac personal. Però cal entendre les reaccions (sempre que siguin educades). Estem a Segona, en mans d’un xinès que no ens fa ni cas, amb una por justificada a no pujar, amb els mitjans en contra (en el millor dels casos) o indiferents (en el pitjor). Només ens queda presumir de com n’és de difícil, la nostra militància; recordar la frase de García Hortelano (gran escriptor i seguidor matalasser): "La victòria infreqüent és més satisfactòria".
L’ètica i l’estètica de la derrota són nostres, Jordi. No ens les prenguis: són l’únic que ens queda. O fes-te de l’Espanyol: hi seràs molt benvingut.
