Santiso, Overmars i la foto porno al WhatsApp
Fa uns dies vaig rebre un d’aquells missatges que intento ni obrir. En un xat de WhatsApp ple d’homes un company va enviar una imatge d’una noia nua i un comentari sobre els seus pits. Vaig escriure la resposta per dir-li al company que potser ja no toca —abans tampoc tocava— enviar aquestes imatges, que ja seria hora que entre tots giréssim full a tota aquesta pornografia denigrant. Després de molta estona amb el dit sobre el botó d’enviar vaig desistir. Entrar en el debat amb el company em va fer mandra, i això que estic convençut que bona part dels integrants del xat pensen com jo. Oportunitat perduda.
Si no som capaços d’aturar aquests missatges en els cercles més pròxims, com aconseguirem que canviïn coses més profundes? Seguim legitimant actituds masclistes perquè les hem normalitzat, encara formen part del nostre dia a dia. Sigui una fotografia, un vídeo o un comentari ple de testosterona. Encara hi ha gent que justifica que un entrenador pugui defensar una violació en grup a una jugadora per cohesionar l’staff.
Carlos Santiso segueix sent entrenador del Rayo femení malgrat haver-se fet públic un àudio en què apostava per imitar els jugadors de l’Arandina, condemnats a 38 anys de presó cadascun per haver agredit sexualment una menor de 15 anys. "Ens falta que n'agafem una, però que sigui major d'edat per no ficar-nos en merders, i carregar-nos-la tots junts. Això és el que realment uneix un staff i un equip. Mira els de l'Arandina, directes a l'ascens", va dir el tècnic, que avui segueix entrenant un equip de noies gràcies a la inoperància dels dirigents del Rayo, que argumenten que l’esfera privada de les persones s’ha de desvincular de la professional. Quina absurditat.
A Holanda, en canvi, Mark Overmars ha sigut acomiadat de manera fulgurant de l’Ajax per haver assetjat diferents treballadores. Els d’Amsterdam han actuat de pressa i explicant els fets, sense arribar a un acord econòmic amb Overmars. Aquí, com es va demostrar amb el cas Benaiges, però com passa amb tants altres, encara hi ha por per part d’entitats i institucions. Es prefereix acomiadar l’agressor/assetjador per la porta del darrere, arribant a un acord econòmic amb ell per temor a una demanda laboral o per amiguisme. Actuant amb aquesta tebiesa no avançarem com a societat. Comencem per les coses petites, amb decisions personals en què podem incidir, i després exigim a les institucions i entitats que siguin valentes i fulminin els agressors/assetjadors sense contemplació quan els fets denunciats són greus i verídics.
