L’Enric Botí és cec, però recorda a la perfecció la cara de la seva dona, la Carme. “Recordo molt el seu somriure, i els clotets de les galtes”. Quan la va conèixer, l’any 1993, encara hi veia. Van coincidir en una l’escola, ell feia tasques de secretaria i administració i ella era la mestra nova. “Jo tenia 23 anys i retinosi pigmentària, una malaltia que comporta ceguesa progressiva”, explica Botí. A l’escola van començar a coincidir a la guàrdia del pati, vigilant els nens. “Aquell quart d’hora passava com si fos un minut, jo només volia que arribessin tres quarts de tres per trobar-me amb la mestra nova”, fa Botí. Un dia li va demanar el telèfon i ella li va allargar una targeta que guardava al llibre que llegia. “La targeta feia olor de colònia”, recorda.
Van intercanviar algunes trucades i aviat van començar una relació. “Jo tenia algunes pors: «Qui voldrà casar-se amb un home cec?»", pensava. Va ser una de les primeres coses que li vaig explicar: que acabaria quedant-me cec”. La informació la va deixar colpida, però de seguida va reaccionar i li va dir: “No sé de què va exactament això, però provem-ho”. “I ja portem 30 anys de prova”, celebra Botí.
Quan ell en va fer 40, va perdre la vista del tot i va deixar de veure la Carme. Tots dos van necessitar un temps d’adaptació i, com amb qualsevol dificultat, hi van ajudar l’amor i l’humor. “La Carme sempre diu que quina sort que té que no la veig envellir, i jo dic que regalaria tots els tresors del món per tornar a veure-li la cara un segon: per veure el seu somriure i els seus ulls, que recordo brillants”.
Per a Botí, l’amor sense visió ha sigut tota una experiència. “Amb els anys he deixat de veure la Carme i he descobert que jo a ella la sento: abans estava enamorat de tot el que podia veure i ara estic enamorat de tot el que no puc veure: la veu, la forma de riure, el caràcter, l’actitud davant de la vida, l’esperit de lluita…”. “Em pregunteu per la meva visió de l’amor. La meva visió de l’amor és que l’amor existeix sense visió, existeix aquest amor potent de l’interior, d’estimar com és algú per dintre”.
El dia dels enamorats, Botí sempre diu: “L’amor és cec”. “L’amor és absolutament cec i per mi això vol dir que l’amor profund no és el que entra per la vista, és el que sents, és no poder imaginar-te la vida sense l’altra persona. L’amor és cec i que segueixi així”, reivindica efusiu. Botí encara té una última cosa a afegir: “La Carme és el millor que m’ha passat a la vida, i si tornés a néixer la tornaria a buscar en aquell pati”.
