Aquesta columna
Fa uns nou anys que em va trucar en Gerard Bagué per demanar-me si voldria escriure una columna setmanal per al suplement Comarques Gironines de l’ARA. No m’ho esperava, però vaig acceptar de seguida. Al cap d’uns dies, vaig reunir-me a Barcelona amb en Carles Capdevila i l’Ignasi Aragay. Recordo l’encoratjament del director, entranyable com ell sol: “Endavant i a triomfar.”
No vaig dir res, però llavors jo encara vivia a Pineda de Mar. A més de la impostura que implicava escriure des del Maresme per al suplement de les comarques gironines, també m’agradava la idea de parlar des de l’abstracció. Escrivia la columna a partir del meu jo gironí, però amb els peus al Maresme. Qualsevol exili –també el microexili– enriqueix l’escriptura. Fet i fet, Pineda pertany a l’arxiprestat del Maresme però continua sent bisbat de Girona.
No va passar ni un any que ja tornava a viure a la Vall d’Aro, des d’on continuo fent aquestes columnes que per a mi són un privilegi: no sempre m’he expressat a favor de la línia editorial del diari, però hi he tingut sempre llibertat completa. Hi he escrit de l’única manera que es pot escriure, des del localisme, és a dir, amb els peus a terra, que són el meu idioma. Des de les misèries dels governs municipals, per exemple, s’entenen molt millor i es veuen a venir més fàcilment les misèries dels governs més elevats.
Una columna de diari es fa de pressa perquè per poder-la escriure has de deixar-te endur, immergir-te en el corrent quotidià, de manera que siguis una veu més del guirigall d’opinions de l’actualitat informativa. L’actualitat paga el preu de la incertesa. La memòria i els llibres serveixen per a un cert contrapès. La columna demana la mateixa consciència i el mateix risc que l’escriptura reposada, però compta amb un avantatge que el lector comparteix: la periodicitat. La columna té forma de busca de rellotge i va marcant les setmanes. Els temes et venen a buscar, de vegades et persegueixen durant mesos, però només són el pretext per concretar un punt de vista, per ajustar les ulleres. Que un tema t’atrapi d’imprevist sol ser un bon senyal: ho veus després pels comentaris dels lectors a la web.
La meva columna ha de fer uns 2.550 caràcters. La vaig escriure ahir al vespre, ara és dimecres al matí. Deixada macerar tota la nit, l’escriptura ha anat baixant i deixant a la superfície, més visibles, les imperfeccions. Ara he de pensar un títol, però m’adono que el lector ja el sap, que el té a davant dels ulls, a dalt. I en canvi jo encara no tinc clar quin posar.
Per molts anys i llarga vida.
