Mar Camps: "La cultura que es fa als pobles és tremendament més interessant que la que es fa a la ciutat"

GironaDurant deu anys, la periodista i professora Mar Camps (Palamós, 1991) va estar-se dient que no tornaria mai al poble. “Celrà era un lloc que m’havia estat donat, no hi havia construït res –reflexiona–. No m’imaginava Celrà com el meu lloc”. Sense trobar on arrelar, va fugir a Calàbria, a la punta d’Itàlia, “una terra de pas, de gent que emigra, de gent que hi arriba amb pastera, de gent que no acaba d’encaixar enlloc”. Aquella experiència, escrita a foc lent durant gairebé cinc anys en forma de dietari, s’ha convertit en la seva primera novel·la: Sense mans pel camí fondo. Una autoficció on la protagonista, la Júlia, també frega la trentena i “enveja les persones que no dubten, que tenen clar on volen arribar, que han trobat el seu jaç”.

La novel·la, publicada a l'Editorial Gavarres –on Camps s’ha convertit en la primera escriptora de la col·lecció Narratives–, és un cant generacional al “dret a poder-se sentir perduda”, però també un homenatge a un territori, l’Empordà del Gironès, i la seva llengua. Com a neta d’una emigrant andalusa que va créixer a Bordils i d’un avi matern de Campdorà, les primeres pàgines del llibre em van emocionar moltíssim. Sentia parlar-hi els avis –dic sentia perquè és un llibre amb grans fragments poètics, pensats per llegir en veu alta–, però també em veia a mi mateixa empolainada, durant el temps de les mimoses, quan va morir l’avi, acompanyant la mare i la tieta cofoies a l’iclèsia de Campdorà perquè deien missa pels avis.

El viatge que ha emprès Camps amb la novel·la té com a punt d’arribada un paisatge i una gent que necessitaven ser narrats. Tal com Àngel Madrià i el seu germà van iniciar fa un quart de segle amb la revista Gavarres un projecte únic per no oblidar les arrels. La novel·la de Camps és un manifest íntim a transformar-les. I també a demostrar amb els fets que avui en dia “la cultura que es fa als pobles és tremendament més interessant que la de la ciutat”.

Can Camps

Sense mans pel camí fondo és també el retrat de la vida als masos. “Vinc d’una família que té un mas que ha anat passant de generació en generació als hereus des de fa 700 anys i encara conserva el meu cognom”, explica l’autora. A la novel·la és Can Fortuny, igual que el Celrà literari de Camps es converteix en Valltorta, Bordils en Riart i Juià en Salerm. Els detalls, però, són els mateixos. Com el camí fondo per on la novel·la ens anima a baixar en bici sense mans, amb la mateixa sensació de vertigen de quan érem petits. Aquest retrat nostàlgic dels masos xoca amb la vida actual als pobles de la plana empordanesa. “Fins als anys 50 o 60 qui tenia la sort de tenir un mas vivia de les propietats i dels arbres de ribera, però llavors deixa de ser rendible, es venen i avui en dia són segones residències. Ja no existeixen per estar vinculats a la terra i modular el paisatge, sinó només per desconnectar”, reflexiona la periodista.

'La Llera del Ter'

Però mentre els masos s’esllanguien i quedaven sepultats pel polígon industrial de Celrà, naixia als anys 90 de la mà d’una revista una nova identitat per donar “autoestima” a una terra a cavall de dues comarques: entre el Gironès i l’Empordà. És La Llera del Ter, una publicació bianual que inclou vuit municipis i que Camps, de la mà de Lia Pou, va passar a dirigir el 2016 i al qual va donar un nou impuls el 2021 amb un nou disseny. “Sempre m’ha interessat el periodisme internacional, però també la universalitat de l’ultralocal, pels seus vasos comunicants”, diu Camps.

Festival De soca-rel

Arribats a aquest punt ja deveu haver entès que el viatge de la Júlia la torna a casa, on decideix arrelar i construir-hi el seu món. La implicació cultural de Camps amb Celrà va començar amb el rellançament de la revista La Llera del Ter, que va teixir des de Calàbria. I ha continuat amb la creació del festival de literatura De soca-rel, de la mà de Connexió Papyrus. Des del 26 d’abril fins al 31 de maig sis municipis de la llera del Ter en celebren ja una segona edició, que inclou presentacions de llibres, exposicions de pintura i itineraris. “El nostre territori és potent en teatre, dansa i escultura –explica Camps–. Però ningú parlava literàriament dels nostres pobles”. Va ser així com el 2023 es va començar a rumiar el projecte, que enguany ja inclou fins a 40 participants. “La cultura que es fa als pobles no és només més interessant, sinó també més inventiva i imaginativa –assegura la periodista–. Però perquè els moviments són més lliures d’herències”.

Can Pagans

Aquest fenomen va lligat a un canvi de tendències per la pressió de l’habitatge. La Júlia acaba decidint quedar-se a Valltorta, però queda per a un capítol futur saber si es podrà independitzar. Camps, en tornar de Calàbria, lloga un pis a Celrà. No un qualsevol: l’àtic de Can Pagans, la casa dels senyors de la fàbrica que va impulsar la industrialització del poble. Aviat, però, potser n’haurà de marxar. “S’estan venent la casa per fer-hi un hotel, en principi, per a ciclistes”, detalla. “Mai esperava que el meu poble, al qual fa uns vint anys no li donàvem cap valor, es convertiria en un lloc on la gent ha escollit anar –afegeix–. Les ciutats s’han transformat molt, però els pobles també. Si la gent marxa dels pobles es trenquen les dinàmiques socials de la vida que els enriqueixen. Els projectes turístics resten a la vida de poble: en fan un lloc per desconnectar i no on viure”.