L'altre país del món, a més del Vaticà, on el divorci és il·legal

Manila (Filipines)A.J. Alfafara, de 46 anys, de confessió protestant i fundadora de la coalició Divorce Pilipinas, fa més de 12 anys que es va separar del seu marit i assegura que fa més d'una dècada que no veu el seu fill, des que aquest –amb 9 anys– va triar viure amb el pare, que provenia d’una família amb unes condicions econòmiques molt més acabalades. Uns mesos enrere, Alfafara, que treballa com a assistent virtual d'oficina i estudia a la universitat, va voler comprar un habitatge, però li van dir que necessitava la signatura del seu marit.

Les Filipines és l’únic país del món, juntament amb el Vaticà, on el divorci continua sent il·legal, fins i tot en casos de mutu acord, infidelitat manifesta o de violència de gènere. L'única opció que tenen les parelles que estan atrapades en matrimonis extingits de facto són la separació i la nul·litat, però els elevats honoraris dels advocats, els tràmits eclesiàstics i la paperassa que impliquen els tràmits fa que sigui pràcticament impossible per a la majoria dels qui voldrien fer aquest pas. 

Tot i ser un país on la immensa majoria de la població es declara catòlica practicant, la visió sobre el divorci ha canviat radicalment els darrers anys, i actualment les enquestes asseguren que més de la meitat dels filipins es mostren favorables a la seva legalització. Ara, un nou projecte de llei, aprovat el mes de maig per la Cambra de Representants, podria canviar la situació de desenes de milers de persones que es troben en uns llimbs legals. 

Un tràmit aturat per les eleccions

El tràmit, però, ha quedat aturat al Senat per una segona lectura abans que arribi a l’executiu i també per les eleccions de mig mandat convocades per a mitjans de maig, en què es renovaran 12 dels 24 escons de la cambra. Tot i que alguns senadors podrien mostrar dubtes durant la campanya de reelecció, defensors de la proposta i lobistes favorables al divorci són més optimistes que mai que la llei podria ser aprovada pròximament. Fins i tot el president del país, Ferdinand Marcos Jr. –fill del dictador deposat el 1986–, s’ha mostrat obert a la possibilitat d’aquesta reforma legal malgrat el tarannà ultraconservador del seu govern. 

Però la resolució d’aquest tema no serà un camí de roses: l’Església filipina, encara una força molt influent dins de la societat de l’excolònia espanyola, ha iniciat una campanya de pressió sense precedents en contra de la legalització del divorci, i ha qualificat els defensors de la nova llei com “irracionals”. Ha promogut també la instal·lació de pancartes en contra de la mesura a les catedrals, esglésies i ermites arreu del país. Alguns legisladors ultraconservadors s’han posicionat al costat de la Conferència Episcopal de les Filipines i altres grups ultraconservadors com Couples for Christ, dels quals alguns dels seus membres formen part del Congrés. 

Això ha provocat que els partidaris de la legalització plantegin el divorci com un dret humà. “Ho enfoquem com un dret humà, perquè un dret civil també és un dret humà”, explica Alfafara, del grup Pinoy Advocates for Justice, Equity, Diversity and Inclusion. “Et fan sentir culpable per anar contra la llei de Déu, però els recordem que nosaltres només estem reclamant un dret civil. No estem interferint en les creences religioses de ningú, el divorci no és obligatori, només és per aquells que el necessiten com a dret civil, però no va en contra de cap creença religiosa”, explica l’activista.

Una història marcada pels canvis en matèria de divorci

El divorci té una història única, complexa i marcada pels canvis polítics i culturals a les Filipines: durant l'època colonial espanyola, el divorci estava estrictament prohibit, tot i que es permetia la separació legal en condicions limitades. Aquesta situació va canviar sota l'ocupació nord-americana a principis del segle XX, quan es va legalitzar el divorci però només en casos d’adulteri i concubinat. Durant la Segona Guerra Mundial, els japonesos, que van ocupar les Filipines, van ampliar la legislació sobre el divorci i van aprovar més causes per permetre la separació matrimonial per harmonitzar els usos i costums civils locals amb els del seu país.

Tanmateix, aquesta flexibilitat va desaparèixer amb la promulgació del Codi Civil de les Filipines del 1950, que va tornar a restringir severament el divorci després de pressions eclesiàstiques. L’única excepció és la comunitat musulmana, que representa el 5% de la població, ja que l'any 1977, durant la dictadura de Marcos, es va aprovar una llei que permetia el divorci dins d'aquesta minoria, respectant així les seves tradicions i pràctiques religioses i culturals.

“Ara mateix ni tan sols tenim legalitzada la unió civil i també estem lluitant per això, al costat dels nostres companys de la comunitat LGBTIQ+”, assenyala Alfafara. Aquestes qüestions, segons l’activista, “són molt controvertides” i creu que quan s’aprovin suposaran un “xoc cultural” a les Filipines. “Ja teníem divorci abans de la colonització espanyola, abans que vinguessin els americans o fins i tot els japonesos; fins i tot durant la colonització espanyola es va respectar i teníem un tipus de divorci per dos motius: la infidelitat i l’abandonament o l’abús –assegura–. Per tant, demanem que, si més no, es recuperin aquests dos motius: la infidelitat i l’abús”.