Internacional  /  Europa 14/04/2022

Els errors russos a Txernòbil: "Van venir i van fer el que van voler"

Malgrat les advertències dels tècnics de la central nuclear, les tropes russes van estar a la zona d'exclusió, on la radiació segueix sent perillosa

Andrew E. Kramer / The New York Times
5 min
Un pont destruït a Ivankiv, a la carretera cap a Txernòbil.

Txernòbil (Ucraïna)La zona d'exclusió de Txernòbil, un dels llocs més tòxics de la Terra, potser no va ser l'elecció més encertada com a punt de partida per a un atac contra Kíiv, la capital ucraïnesa. Però això no semblava molestar els generals russos que van ocupar aquest lloc durant les primeres fases de la guerra. "Els vam dir que no ho fessin, que era perillós, però no ens van fer cas", comenta en una entrevista Valeri Simiónov, enginyer en cap de seguretat de les instal·lacions nuclears de Txernòbil.

Pel que sembla, els soldats russos no es van deixar intimidar per les preocupacions de seguretat i van aixafar el terreny amb excavadores i tancs, i van cavar trinxeres i búnquers, exposant-se a dosis de radiació que podrien ser perjudicials per les substàncies que encara hi ha sota la superfície. En una visita a l'estació nuclear alliberada recentment, on el 1986 va haver-hi el pitjor desastre nuclear de la història, el vent aixecava remolins de pols a les carreteres, i les escenes d'indiferència per la seguretat es podien veure pertot arreu, tot i que els funcionaris nuclears ucraïnesos afirmen que l'ocupació militar russa durant un mes no va provocar cap fuga important de radiació.

En un dels llocs on es van obrir extenses rases, a uns quants centenars de metres de la ciutat de Txernòbil, l'exèrcit rus havia excavat un complex laberint de passarel·les i búnquers al subsol. A prop hi havia, abandonat, un vehicle blindat de transport de personal. Sembla que els soldats van acampar durant setmanes al bosc radioactiu. Malgrat que els experts internacionals en seguretat nuclear diuen que no han confirmat cap cas de malaltia per radiació entre els soldats, és habitual que els càncers i altres problemes de salut associats a l'exposició a la radiació es desenvolupin diverses dècades després.

Una imatge de satèl·lit mostra les trinxeres cavades al voltant de la central de Txernòbil.

Segons Simiónov, els militars russos van enviar oficials d'una unitat nuclear, biològica i química, així com experts de Rosatom, l'empresa estatal d'energia nuclear, per parlar amb els científics ucraïnesos. Amb tot, assenyala que sembla que els experts nuclears russos tenien poca influència sobre els comandants de l'exèrcit. Els militars semblaven més preocupats per planificar l'assalt a Kíiv i, després que fracassés, per fer servir Txernòbil com a via d'escapament a Bielorússia per a les seves tropes malmeses.

"Van venir i van fer el que van voler" a la zona que envolta la central, afirma Simiónov. L'atrinxerament va continuar, malgrat els esforços d'ell i d'altres enginyers i tècnics nuclears ucraïnesos, que es van quedar allà durant l'ocupació, treballant les 24 hores del dia i sense poder sortir-ne excepte per als canvis de torn.

Els moviments de terra no van ser l'únic cas d'imprudència en el tractament d'un lloc tan tòxic que encara té el potencial de propagar la radiació més enllà de les fronteres d'Ucraïna. En una acció particularment imprudent, un soldat rus d'una unitat de protecció química, biològica i nuclear va recollir sense guants una font de cobalt-60 d'un dels magatzems de residus, amb la qual cosa es va exposar a tanta radiació en pocs segons que va superar l'escala d'un mesurador Geiger, assenyala Simiónov. No se sap què li va passar a aquell home.

Simiónov comenta que el moment més preocupant es va produir a mitjans de març, quan es va interrompre el subministrament elèctric a la piscina de refrigeració que emmagatzema les barres utilitzades de combustible nuclear, que contenen moltes més substàncies radioactives que les que es van dispersar durant la catàstrofe del 1986. Això va provocar que els ucraïnesos alertessin del risc que es produís un incendi si l'aigua que refrigera les barres de combustible acabava bullint, tot i que aquesta possibilitat va ser ràpidament descartada pels experts. Amb tot, al final es va restaurar l'electricitat de la planta, cosa que va dissipar les pors.

Retirada destructiva

La marxa cap a Kíiv va començar i va acabar a Txernòbil per a les unitats 31 i 36 d'infanteria d'armes combinades de l'exèrcit rus, que van viatjar amb un auxiliar de forces especials i combatents d'origen txetxè. La formació va entrar a Ucraïna el 24 de febrer, va lluitar durant gairebé un mes als afores de Kíiv i després es va retirar. Al seu pas va deixar vehicles blindats cremats, els seus propis morts de guerra, destrucció generalitzada i proves d'abusos dels drets humans, inclosos centenars de cadàvers de civils als carrers de Butxa.

Mentre es retiraven de Txernòbil, les tropes russes van dinamitar un pont a la zona d'exclusió i van col·locar al voltant de la central abandonada un dens laberint de mines antipersona, filferros que activen les mines i trampes explosives. Els treballadors de l'agència que gestiona la zona d'exclusió amb seu a Txernòbil van patir sota l'ocupació russa, però res que s'acosti a la barbàrie infligida pels soldats russos contra els civils de Butxa i altres pobles dels voltants de Kíiv.

El primer dia de guerra, els russos van arribar en columnes que semblava que no s'acabaven mai, diu Nataixa Siloixenko, de 45 anys, cuinera d'una cafeteria que atén els treballadors de la central nuclear. "Hi havia un mar de vehicles", explica. "Van arribar en onades que van travessar la zona, conduint a tota velocitat cap a Kíiv". Pel que ella va poder veure, gairebé no hi va haver combats en aquesta regió. Durant l'ocupació, els soldats russos van registrar els pisos dels tècnics i enginyers nuclears, els bombers i el personal de suport de Txernòbil. "Es van endur objectes de valor", diu, però hi va haver poca violència.

Interior de la seu administrativa de la central nuclear de Txernòbil després de l'ocupació russa.

Els treballadors van intentar advertir als russos sobre els riscos de la radiació, però no va servir de gaire. Després de 36 anys, la radiació de fons a gran part dels 30 quilòmetres de la zona d'exclusió planteja pocs riscos i és més o menys l'equivalent a un vol d'avió a gran altitud. Però als llocs crítics invisibles -alguns cobreixen fins a una hectàrea; d'altres només uns quants metres quadrats-, la radiació pot ser milers de vegades superior als nivells ambientals normals.

A tota la zona, les partícules radioactives s'han dipositat al sòl, en una profunditat d'entre dos i 30 centímetres. Suposen una baixa amenaça si es deixen sota terra, on no generarien perill durant dècades o fins i tot centenars d'anys. Fins abans de la invasió russa, la principal amenaça que plantejava la contaminació d'aquesta zona era que fos absorbida per les molses i els arbres, que es poden cremar durant els incendis forestals i poden propagar les substàncies tòxiques a través del fum, o que la transportessin els ocells que s'alimenten d'insectes radioactius que viuen a terra. "Els vam dir que no anessin a determinats llocs, però ens van ignorar", recorda Siloixenko.

© Copyright The New York Times

stats