Dos populistes al 10 de Downing Street

LondresBoris Johnson sempre va un pas més enllà. Retorçant la frase d'un històric primer ministre de Sa Majestat, lord Palmerston, segons la qual "Londres no té amics, només interessos", el premier ha aconseguit demostrar que tampoc no té escrúpols. Característica comuna a la política exterior de qualsevol estat, sigui dit de passada, però especialment pronunciada en el cas britànic. Només des d'aquesta lògica es pot entendre que Johnson hagi entomat, com qui sent ploure, les moltes crítiques de què s'ha fet mereixedor per haver obert les portes de Downing Street, aquest migdia de divendres, al seu homòleg hongarès, Viktor Orbán.

El populista i ultradretà líder de l'est europeu és una de les pedres a la sabata de Brussel·les. Un home que no permet que les parelles gais puguin adoptar fills ni tolera els immigrants, molt més proper a l'autocràcia russa de Vladímir Putin que no pas a les democràcies que aixopluga la Unió Europea, tot i que Hongria en forma part.

Sobta que Orbán s'hagi convertit avui en el segon líder de la UE que aterra a Downing Street després que s'hagi formalitzat el Brexit, el 31 de desembre passat, per davant d'altres amb més pedigrí democràtic. O potser justament per això, perquè Orbán és una llaga a l'estómac de la UE, no hauria de sobtar tant. Entre altres raons perquè l'hongarès va cantar prou les excel·lències del Brexit.

Afinitats personals

Els malpensats sempre poden parlar d'afinitats personals. No debades, poc abans d'arribar a Londres, s'han airejat prou les declaracions d'Orbán al diari alemany Bild, del gener del 2018, en què indicava que el seu poble no volia acollir refugiats, ni de Síria ni d'altres zones en conflicte a l'Orient Mitjà. I va considerar els possibles nouvinguts a Europa "invasors musulmans" i els va titllar de "verí", un llenguatge propi de la ultradreta europea, des de la que representa l'holandès Geert Wilders fins a la de l'espanyol Santiago Abascal, com s'ha vist recentment a la ciutat autònoma de Ceuta.

¿Ha arribat Johnson tan lluny com Orbán, tenint en compte que el seu avi patern es deia Ali Kemal i era turc? No, però gairebé. Precisament dimecres es va fer públic l'informe encarregat pel Partit Conservador per analitzar si els tories tenen una pulsió i una cultura islamòfobes que permeti qualificar-la de "racisme institucional". La conclusió oficial de l'informe és que no. Però la baronessa i expresidenta de la formació Sayeeda Warsi defensa el contrari: "Johnson és part del problema i ell ho sap". Entre altres episodis, l'informe s'ha referit a les paraules que l'ara premier va publicar el 2018 en una de les seves llavors habituals columnes del Daily Telepragh, en què es va referir a les dones musulmanes que duien vel o burka amb dos termes molt insultants: "bústies de correus" i "lladres de bancs.

Com en tota trobada exterior de caràcter polèmic, però, la maquinaria de Downing Street s'ha esforçat per mantenir el relat de costum: "El premier no defugirà comentar al primer ministre hongarès qüestions relatives als drets humans, la llibertat de premsa i altres drets", cada cop més encotillats o restringits a Hongria. El cert és que la realpolitik cotitza a l'alça i els drets humans sempre a la baixa.

Raons per a la visita

La trobada entre Johnson i Orbán obeeix, d'acord amb el portaveu de Downing Street, a diferents raons. En primer lloc, el primer ministre hongarès havia demanat la visita fa un parell de mesos. No sembla, en principi, que hi hagi una bona raó per negar una reunió a un cap de govern de la UE. En segon lloc, Orbán assumirà abans de finals d'any la presidència del grup dels Quatre de Visegrad, l'aliança cultural i política que formen la República Txeca, Hongria, Polònia i Eslovàquia. Una tercera raó és que Johnson volia contrastar la visió que tindrà el mes vinent en la cimera del G7 amb els grans líders de la UE amb la visió d'un estat petit. Una quarta, esbombada també per la maquinària mediàtica del Number 10, és que Londres no pot parlar només amb els països amb què està d'acord en qüestions fonamentals. I encara una cinquena: amb el contacte amb Orbán es poden obrir noves expectatives d'acostament o, si més no de construcció de ponts, amb Rússia. O almenys, explorar com es veu el paisatge.

El que no s'entén, però, i no hi ha cap explicació oficial al respecte, és com el Regne Unit vol impulsar l'enfortiment de les democràcies liberals i actuar decisivament en aquest sentit en la cimera del G7 i alhora obrir de bat a bat les portes de casa a Orbán, als antípodes d'aquesta cultura política.