Màrius Serra: “Em passen deu jocs de paraules pel cap i només en dic un; no vull ser el tiet pesat”

BarcelonaLa veu i l’enginy lingüístic de Màrius Serra (Barcelona, 1963) formen part del paisatge cultural català. 18 anys d’Enigmàrius a Catalunya Ràdio, 35 anys de mots encreuats a La Vanguardia, cinc mil articles i una trentena de llibres són algunes de les seves cartes de presentació. Ara acaba de publicar una reedició actualitzada de Verbàlia, el país on el Màrius va descobrir el plaer de jugar amb les paraules. La primera vegada que es va editar aquest llibre, l’any 2000, acabava de néixer el seu fill Lluís, amb una encefalopatia greu que li va impedir parlar i caminar durant els seus nou anys de vida.

L’última cosa que he sabut de tu és que anaves per a metge...

— Sí, sí, anava per a metge i afortunadament per a la humanitat vaig fer un twist. Crec que era una petita pressió familiar, en el sentit que a casa ningú havia anat mai a la universitat i jo era el nen repel·lent que treia molt bones notes. Vaig començar medicina, vaig ser el delegat de primer, però anant a classe vaig durar un trimestre. Ho vaig amagar a casa, em vaig dedicar a tocar el piano, estudiar jazz, fins que vaig dir que volia estudiar filologia.

L’acostament que has tingut a la llengua catalana no ha sigut tant el d’un metge, el d’algú que la vol curar, sinó el d’un trapezista, algú que salta i juga de paraula en paraula.

— Clarament, i a més ho reivindico: la llengua ha de ser una font de plaer. També hi té a veure que la meva llengua, el català, em va ser manllevada. Jo soc l’última generació que no va estudiar ni un minut en català. La descoberta de la meva llengua va ser més fonètica i tavernària. El català era l’amant, mentre que el castellà m’havia vingut imposat, com un casament forçat.

Tens la dada de quantes paraules hi ha en català?

— Quan vaig començar a fer mots encreuats, vaig comprar la base de dades d’una persona que s’acaba de doctorar i havia fet per a la seva tesi un buidatge del diccionari, que tenia 52.000 primitius. Què vol dir això? 52.000 paraules que, desplegant totes les seves formes, femenins, verbs, etc., se n’anava fins a 800.000 paraules. Això ha quedat enrere i ara segur que parlem d’una variabilitat superior al milió de paraules. Però és que cada paraula evoluciona: quan vaig començar a escriure, la paraula mòbil volia dir allò que posen als nens al bressol. Ves al carrer i demana ara què és un mòbil.

I de totes aquestes paraules, quantes en deus haver dit, tu?

— No ho sé, però un percentatge elevat. He intentat que el fons d’armari sigui molt ampli. La capacitat de tenir sinònims, de tenir recanvis, és clau. Si no, és un llenguatge molt funcional i molt encartonat.

Per a tu què és, una paraula?

— Per mi, una paraula és un pas per poder entendre el món. És l’inici de la comprensió. Sense llenguatge, jo no entendria res.

En l’últim any has publicat quatre llibres. A la reedició actualitzada de Verbàlia expliques que pràcticament l’últim que vas fer abans que naixés el teu fill Lluís va ser lliurar l’original a l’editorial.

— Ens havien donat hora per fer una cesària el 14 de març del 2000 i el 12 de març vaig arribar amb la moto i 600 folis per lliurar-los a Edicions 62.

Segur que moltes vegades t'havies imaginat allò tan bonic d’un fill que arriba amb un llibre sota el braç.

— El naixement del Lluís va ser una festa, però al cap de cinc setmanes ja va arribar una mala notícia, quan ens el van enviar a urgències i es va quedar ingressat llargament a la Vall d’Hebron, perquè tenia crisis epilèptiques. D’entrada el món et cau al damunt i després comences a preguntar: “Però que caminarà? Potser tindrà problemes de mobilitat. Que parlarà? Segurament no”. I aleshores ve la paradoxa: tu has estat en l’exuberància selvàtica del joc verbal, jo que no callo ni sota l’aigua, i ara m’estan dient que el meu fill segurament serà àgraf i no dirà cap paraula.

Quins últims records t’han quedat d’aquells moments?

— Fotuts, per aquesta paradoxa. Vam intentar portar la vida amb la màxima normalitat, tot i que no en tenia res, de normal. Recordo anar a presentacions del llibre que em feien molta il·lusió, anar a parlar de palíndroms i anagrames, i en el rerefons veure aquella pàgina en blanc que tenia a casa. La paradoxa és molt més habitual del que sembla a la vida de tothom, però aquesta era molt bèstia.

Tothom diu que no et recuperes mai de la mort d’un fill, que és el més greu que et pot passar.

— Quan vaig escriure sobre ell, el llibre Quiet, va ser quan en Lluís tenia set anys, i es va morir amb nou. Vaig anar trobant en el llenguatge –novament en el llenguatge– el terreny de joc per verbalitzar un dolor, un dolor que no era exempt de joia quan li donaven l’alta, sortíem al carrer i veia un raig de sol. Amb el pas del temps, mires i veus que amb el Llullu vam fer uns quants microdols. No ens va venir de cop. No em puc imaginar el que hauria estat si el Llullu no hagués tingut cap problema, cap discapacitat, cap malaltia, i de sobte amb nou anys, per un accident o per una malaltia sobtada, l'haguéssim perdut.

I he vist que aquest últim any se t’ha mort la mare, a punt d’arribar als 100.

— He de dir que la vida dona molts tombs. Jo em vaig construir contra ma mare; tenia un caràcter extrem i havíem tingut unes relacions difícils. Me n’havia anat de casa amb 14 anys, havia tornat, en fi... En canvi, a partir dels 90, em va demanar que li busqués una residència i vam començar a tenir un bon rotllo...

El bon rotllo amb la teva mare va començar a partir dels 90 anys?

— Sí, literalment. Diguem que hi havia convivència civilitzada i a partir dels 90, un bé de Deu. Agraeixo el fet d’haver tingut aquesta pròrroga. Vam tenir un partit llarg i difícil, però no vam arribar als penals. A la pròrroga ja ens vam entendre molt bé. I va morir amb 99 anys i mig.

Anem als jocs de paraules. Estàs al cas de l’últim cognom predestinat, el del tinent coronel Balas, de l'UCO?

— Ah, sí. Antonio Balas. Jo, a qui he dedicat articles i vaig tenir el gust de conèixer és a aquest meravellós científic, director del programa Erasmus de Medi Ambient de la Unió Europea, i que surt sempre parlant de les malvestats del canvi climàtic, un italià que parla un català excel·lent, perquè viu a Terrassa, i es diu Carlo Buontempo.

Recordo Josep Campreciós, que havia posat la gespa al Camp Nou.

— I que no acabava de funcionar... Fa més gràcia quan són antònims. N’hi ha que són circumstancials, com el jugador de la Premier League Drinkwater, que va donar positiu quan el van fer bufar amb el cotxe.

També aquella època que al departament d’Agricultura hi havia un Peix i un Miralpeix.

— I Miralpeix era algú que estava per sota del senyor Peix. Hi ha gent que ho porta bé i gent que no. La primera vegada que vaig notar-ho va ser una vegada que vaig anar a una dermatòloga que es deia doctora Gratacós. Li vaig dir que ja estava com predestinada i no li va fer cap gràcia.

Potser a tu, a la vida, no hi ha res que t’hagi donat tant plaer com les paraules.

— Sí, certament. Per a mi, la gran descoberta va ser veure que els mecanismes del joc verbal són els mateixos per a la cosa més culta i elevada, com un poema barroc o un palíndrom dels antics grecs, coses que s’estudien a la universitat, i per a l’últim acudit tavernari o l’última dita popular. Saps que els de Granollers i els de Mollet no es poden veure? Per què? Perquè tenen Parets al mig. O una portada de diari esportiu amb l’últim Golandowski. Allò que fa que Rupit estigui al costat de Pruit, i que són dos anagrames, resulta que els antics cabalistes hi donaven valor de veritat. A mi això em va obrir un món, que vaig acabar batejant com a Verbàlia. I és veritat que pot arribar a ser una addicció, i una addicció bastant malaltissa. Tots hem tingut un tiet que feia molts jocs de paraules, jo espero no ser-ho per a les meves nebodes. Vull dir que te n’has de retenir.

Esperes no ser el tiet pesat que fa jocs de paraules?

— El tiet i els jocs de paraules, sí. És el tema pesat que no... Intento fer un joc de paraules de cada deu que se m’acuden.

Però a tu te’n passen deu pel cap.

— Sí. I intento només dir-ne un. És un aprenentatge.

Hi ha hagut algun moment que t’hagis volgut treure l’addicció als jocs de paraules?

— L’addicció comença quan tu jugues i no pots parar i, sobretot, quan vas tancant els tipus de joc que t’agraden. I jo soc un polidrogoaddicte, m’agraden tots. Soc un politoxicòman del mot.

El teu cervell no para.

— Cap cervell humà para. A vegades és d’una manera més inconscient, i jo he intentat reflexionar-hi.

Amb qui et frenes més els jocs de paraules, amb la gent que et coneix o amb la que no?

— Amb la gent que em coneix, sobretot si és gent que m’estima, intento correspondre-hi. Per raons de respecte, em freno amb la gent que m’estimo.

Quina és l’última vegada que has pensat en la paraula jubilació?

— Cada dia la sento al meu voltant, perquè tots els de la meva quinta s’estan jubilant. Jo veig això i és com quan veig els maratonians: què fan aquesta gent que corre? No vinc d’una tradició d’horari fix, soc autònom des dels 24 anys i aspiro a anar fent, mentre el cervell em funcioni.

El català està a les últimes?

— Jo voldria creure que no, però està en greu dificultat. Hi ha moltes llengües que estan a les últimes. Segons pronòstics, en desapareixeran la meitat dins d’aquest segle, però el català no és una d’elles. Ara, és veritat que el conflicte, que l’hem negat des del discurs de la normalitat aparent, que jo vivia amb joia als anys 80, i que durant tot el pujolisme va ser el discurs dominant, en què només es donaven els missatges positius, amagava sota la catifa el conflicte real que hi ha hagut i que hi ha sobre la gran influència del castellà. Aquesta influència ha anat creixent per raons diverses. Evidentment, de nouvinguts i d’immigració, però també d’hegemonia cultural. Per exemple, el reggaeton. Jo vaig estudiar filologia anglesa per influència de les músiques anglosaxones. Avui, la llengua màxima d’expressió del reggaeton és l’espanyol. I després, la globalització, les xarxes i el problema polític, en darrer terme. El segrest de la imatge del català per una determinada opció i una dimissió de l’independentisme de la defensa de per què volem ser independents. Si és que volem ser independents és per ser com som, i la llengua n’és constitutiva, d’aquesta manera de ser. “No, eixamplem la base...”. Hi ha hagut molts factors que han fet que estiguem en una situació crítica. Crec que ara en som conscients, i la primera regla per resoldre un conflicte és acceptar que existeix. Hem deixat de negar-lo.

Les dues últimes són iguals per a tothom. Una cançó que estiguis escoltant últimament?

— Muriel, de Tom Waits. M’agrada aquella veu enrogallada.

Les últimes paraules de l’entrevista són teves. Acaba com vulguis.

— És un veritable plaer poder conversar, perquè la cultura és conversa. L’única possibilitat que tenim de no caure en fanatismes és conversar molt. I conversar vol dir fer servir la llengua en tots els seus matisos, tenir curiositat, escoltar l’altre, i això, actualment, sembla un luxe. Estem en un moment en el qual tot són monòlegs i punyals que volen. Per tant, reivindiquem la paraula conversa i ens convertim. Una bona conversa es converteix sempre en una nova cosa, que és millor.