Un poblet àrtic s’enfonsa al permagel

A la riba del llac Tiktalik, a l’Àrtic occidental canadenc, el desglaç del permagel ha provocat dues esllavissades enormes que s’han endinsat a l’aigua i han obert grans cràters a la tundra. Tenen uns centenars de metres d’amplada i la mateixa profunditat.

Jaden Cockney, de 17 anys, baixa de quatre grapes per un costat d’una de les esllavissades mentre el seu cap, William Dillon, s’ho mira tot amb cautela. Cockney forma part de l’equip creat per Dillon, de 69 anys, per mesurar el retrocés del permagel. Fa només unes dècades ja es trobava uns quants centímetres per sota de gairebé tota la superfície de la zona. Però ara es fon tan de pressa que cada vegada va a parar més avall. Al llarg de la costa, el permagel desapareix als llacs o a l’oceà Àrtic.

Dillon i els seus avantpassats, els inuvialuits –denominació dels inuits d’aquesta regió– viuen des de fa segles a l’Àrtic occidental. Però avui dia les esllavissades –com la que l’equip de Dillon estudia quinze quilòmetres al sud del seu poble, Tuktoyaktuk– són la prova més espectacular d’un fenomen que potser convertirà aquests inuvialuits en els primers refugiats climàtics del Canadà.

El poble s’enfronta ara a un mar de Beaufort cada cop més irat, a l’oceà Àrtic, i descansa sobre una capa de permagel de 400 a 500 metres que s’està fonent i amenaça d'enfonsar-lo.

Al fons del cràter, l’adolescent avança saltant dels munts de terra d’aspecte sòlid als trossos de tundra arrencats, i evitant el fang argilós on s’enfonsaria. Està a punt d’explorar el que no han aconseguit veure de prop molts científics especialitzats en permagel.

Clavant la sonda de mesurament per aquí i per allà, s’acosta a una gran columna de gel que per algun motiu s’aguanta dreta. Tot al voltant el permagel s’ha esvaït per deixar un paisatge caòtic esquitxat de trossos de tundra irregulars, arbustos arrencats de color marró i terra abans glaçada i convertida ara en fang amb una violència sobtada. La matèria orgànica empresonada des de fa tant de temps s’ha alliberat i desprèn una olor de patates acabades de pelar, alhora que deixa escapar a l’atmosfera metà i diòxid de carboni, dos gasos que escalfen el planeta.

De tornada, Cockney acompanya els monitors a un terreny més amunt i avança de quatre grapes fins al caire del cràter.

“Billy, puc anar a donar-hi una ullada?”, pregunta a Dillon sense aturar-se.

Cockney arriba al caire de l’esllavissada, que és només una capa de tundra que surt enfora i es podria ensorrar amb facilitat sota el pes; a baix no hi ha res, el permagel ha desaparegut.

“Billy, has vist on era? Has vist quin ressalt?”

Més tard, quan ja no està tan entusiasmat, Cockney encara no té clara la importància del que ha vist. ¿Li preocupa la possibilitat d’haver d’anar-se’n de Tuktoyaktuk?

“No ho sé, la veritat és que no”, contesta. "Potser sí que me’n preocuparé quan sigui més vell."

Cockney estudia a secundària i treballa de monitor per estalviar i comprar-se una moto de neu. El seu cap vigila aquests territoris des de fa tres dècades. Dillon creia que Tuktoyaktuk no desapareixeria en vida seva, però estava convençut que Cockney sí que ho veuria: “En el fons, ningú vol assumir la responsabilitat de dir que ens n’hem d’anar. Però tot el poble s’haurà de traslladar”.

Fins fa només un parell de dècades, quan s’havia d’enterrar un ésser estimat al cementiri de Tuktoyaktuk, havien d’encendre un foc. Quan es fonia prou permagel sota la tundra, s’hi podia cavar una tomba amb la profunditat necessària per enterrar-hi el cos.

Actualment, les sondes són massa curtes per trobar el permagel en alguns punts del cementiri. Les tombes situades al llarg d’una profunda fissura que el travessa de dalt a baix s’han ensorrat i totes les creus s’inclinen en la mateixa direcció, com fitxes de dòmino a punt de caure. Les famílies han omplert de grava les altres tombes per salvar-les.

“Si mai arribo a ser multimilionari, m’enduré la meva família”, diu Dillon, prop d’una creu amb el nom d’Eddie Tex Dillon, el seu germà gran que va ser alcalde del poble. “Buscaré un granit ben sòlid per enterrar-los a tots”.

El que ha passat al cementiri és un dels problemes més dolorosos per als veïns del poble.

Com explica Erwin Elias, alcalde de Tuktoyaktuk: “A la nostra cultura inuvialuit els cementiris no es traslladen. Però no volem que els nens vegin taüts surant al mar”.

Una quarta part del permagel del món

A Tuktoyaktuk hi viuen unes mil persones, una comunitat que va créixer durant la Guerra Freda, quan hi van instal·lar una de les estacions d’un sistema de radars antisoviètics d’abast continental. Els pares de Dillon van treballar en diverses estacions, mentre que ell era empleat d’una companyia petroliera canadenca quan, als anys 70, Tuktoyaktuk es va convertir en una important base d’exploració de l’Àrtic occidental. Ara Tuktoyaktuk és un centre mundial de recerca sobre el permagel.

La disminució del gel marí a causa de la pujada de les temperatures ha contribuït a l’escalfament de l’Àrtic a un ritme quatre vegades més ràpid que el de la mitjana mundial d’aquestes últimes quatre dècades, i per això aquesta zona és una de les més afectades pel canvi climàtic. Les temperatures més càlides han provocat el desglaç del permagel terrestre: gel barrejat amb terra, sorra i matèria orgànica que s’ha mantingut sempre gelat, en alguns casos durant centenars de milers d’anys.

El Canadà té aproximadament una quarta part del permagel del món –és el país que en té més després de Rússia– i al seu Àrtic occidental les esllavissades degudes al desglaç han augmentat aquests últims anys, com explica Dustin Whalen, un físic del govern canadenc que va començar a investigar la zona fa dues dècades.

Segons el mateix Whalen, aleshores les esllavissades es limitaven a les zones més exposades a l’escalfament: “Ara, però, sembla que n’hi ha a tot arreu”.

El 2019 Whalen va ajudar a posar en marxa el programa de seguiment, per al qual va formar Dillon i altres inuvialuits. Segons diu, cap altra comunitat fa un seguiment tan atent del permagel per subministrar als científics dades en tot moment. Ara, però, experts de tot el món comencen a fixar-se en aquest poblet.

Com diu Christopher Burn, expert en permagel de la Universitat de Carleton, a Ottawa, i expresident de l’Associació Internacional de Permagel: “La veritat és que no sabem gran cosa sobre la meitat del permagel del món, que és a Rússia, llevat de la informació que podem extreure dels satèl·lits”. Però per a ell Tuktoyaktuk és com una finestra: “El que està passant aquí es reprodueix a tot l’Àrtic”.

Afegeix que, en aquests moments, es creu que els gasos d’efecte hivernacle procedents de la degradació del permagel queden compensats pel creixement simultani d’una vegetació que absorbeix el carboni. Però els científics creuen que, si el canvi climàtic manté la seva actual trajectòria, d’aquí a uns 10 o 15 anys, les zones amb permagel es convertiran en emissores netes de gasos d’efecte hivernacle: “A finals de segle els gasos procedents del permagel equivaldran als del tercer o quart país amb més emissions del món”.

Traducció: Lídia Fernández Torrell