Mèdia 13/06/2021

Xavier Sardà: "Es dona per fet que no hi ha un lloc a TV3 per a un programa meu"

9 min
Xavier Sardà

Barcelona "Això en 20 minuts ho tenim, no?" "No, home, 40 com a mínim, que serà una doble pàgina de diumenge". "25!" "38!" "30!" Finalment fixem en 35 minuts el temps de l'entrevista. Ràpid, rondinaire i rialler, Xavier Sardà remuga tan sovint com somriu. I, al final, quan fa 34 minuts i 50 segons que la gravadora està en marxa, l'entrevista arriba al final de manera natural, sense necessitat d'invocar el cronòmetre.

Després d'haver fet televisió per milions de persones cada nit, ara regenta Obrim fil, un programa relativament modest i setmanal a la desconnexió catalana de La 1, amb 76.000 espectadors de mitjana. És la seva manera d'anar frenant?

Estic en una etapa diferent. Vaig dir que sí perquè és un programa d'amics. El senyor Enric Hernández [ara directiu a RTVE] va ser director d'El Periódico durant anys, on publico, i es pot dir que érem amics. I a l'equip hi ha gent de Crónicas Marcianas i de Duty free, així que tots som amics o coneguts. Si em proposessin fer el mateix per a tot Espanya... les renuències serien notables.

Per què?

És un encàrrec d'unes característiques limitades i que pot donar un resultat raonable per a una desconnexió, però fer un programa per a tot Espanya... Per donar resultats hauria de tornar a una mecànica que he conegut prou bé al llarg de la meva vida i que no em resultaria compensatòria des d'un punt de vista personal. És molt dura, la competència a la televisió en obert.

El seu programa forma part d'un esforç de RTVE per implantar-se a Catalunya. Els resultats, de moment...

— ...són modestos. Nosaltres estem ben ubicats, perquè teníem dos objectius: superar la mitjana de la cadena a Catalunya i superar el programa que tapem. Això ho fem i de manera òptima. Però, sobretot, a mi el que em fa disfrutar més és fer el programa que considero que pot ser agradable de veure a aquella hora. Vam començar a fer una cosa més política i, tot d'una, vam dir: "Escolta, ¿i si fem temes molt populars?"

M'està dient que ni tan sols Xavier Sardà pot anar a qualsevol televisió espanyola i dir: "Hola, vull fer això"?

— No, no, és que és al revés. No vull fer programes per a tot Espanya! Estic en un moment en què les coses que faig em satisfan. El meu article a El Periódico, el programa del dijous de Sant Cugat, la tertúlia del Basté, la de la Júlia Otero. He publicat fa poc el meu llibre Intercambio de vidas... Totes aquestes coses les condenso en 72 hores i la resta de la setmana és per no treballar.

Què fa, doncs, les 96 hores restants?

— Disfruto moltíssim, extraordinàriament, de la meva casa de Canet i de les meves aficions.

Que són...?

— Tinc un simulador de vol. Soc pilot privat. També soc un malalt dels trens elèctrics. I després disfruto d'una vista privilegiada: tot el mar, Montjuïc i el massís del Garraf. Això és el que a mi em fa sentir la calma. Em sento plenament afortunat, per l'edat que tinc. Sis, tres, eh? Seixanta-tres anys.

No el veig pas per jubilar-se.

— No, jubilar-me no. Però no vull fer res que em suposi una angoixa.

Sento el seu elogi de la calma i penso que també hi ha el Sardà que s'enfanga, que opina, que es fica amb problemes.

— Sí, m'apassiona dir-hi la meva. I som en una societat en la qual no ser sobiranista suposa estar una mica fora d'òrbita. Però no he tingut mai, mai, cap problema en aquest territori. Camino per Barcelona en totes direccions i a mi ningú pel carrer, ni un sol dia, m'ha dit mai: "Sardà, ets un espanyolista!" És que m'escapo dels paràmetres. Soc el del Crónicas, però m'agrada opinar de política. I, de fet, al Crónicas hi havia aspectes polítics. I situacions fotudes, com la guerra, l'atemptat de Madrid, el Lluch...

Però ja sap amb quina paraula s'associa el Crónicas Marcianas...

— Però és que el Crónicas eren moltes coses en una. Ara, la veritat és que m'és igual: la gent té el perfecte dret de tenir la impressió que vulgui. És tan lícit... com que jo fes el programa que volgués i em semblés oportú. És compatible. Hi ha gent que el mitifica extraordinàriament. No n'hi ha per a tant! I gent que diu que tot era un desastre. Doncs no, home, tants dies i tants anys tot un desastre... és molt difícil! Ni una cosa ni l'altra.

Opinar s'ho pren com un deure o com un privilegi?

— És un privilegi, naturalment. Tota la vida he pogut opinar als mitjans on he treballat. Em sento satisfet de poder dir el que em sembla. I és curiós perquè a vegades em truca algú d'Esquerra, o de Junts: "Escolta, com ho veus, això? Com creus que quedarem si diem això?" Em trobo en situacions una mica pintoresques. Però m'agrada que, sabent que no soc sobiranista, considerin que no soc pas una persona enemiga. O algú amb qui no s'hi pugui xerrar.

És un no sobiranista que va anar a Estremera.

— Va ser espantós. No era una entrevista, perquè no es podia gravar. I havies de memoritzar tot el que Junqueras deia. Tot va ser molt mecànic, molt fred. Vaig veure el Romeva i, tot d'una, Joaquim Forn, que va acostar-se al vidre i va picar-lo per saludar. En aquell moment no va passar res. Però l'endemà, el retorn de la imatge d'aquell home que no coneixia personalment em va commoure de manera brutal. No té res a veure amb Lledoners. Allò era... buf!

¿Fins a quin punt el seu no sobiranisme és genuí o fruit també de les ganes de sentir-se, com diu, fora d'òrbita?

— És que no soc sobiranista. Sempre dic: "Hem de fer l'esforç d'entendre l'altre". Sé perfectament en què consisteix el procés intel·lectual i sentimental de sentir-te sobiranista. Ho entenc d'amics, de familiars, de germans. I com que ho entenc bé... sé que no ho soc. El problema del sobiranisme és que es van prometre coses que van generar una enorme il·lusió, tot i que eren de realització difícil. La política s'ha de moure en paràmetres realistes i de problemes quotidians, més enllà de la metàfora. En el sobiranisme hi ha massa metàfora.

També li deuen trucar els no sobiranistes. Què els hi diu?

— Els hi dic: "Si us estimeu Espanya –que no és que tingui aquest sentiment, eh?– és com si us estiméssiu una nòvia que està una mica alterada. Si ho feu, l'heu d'estimar en tota la seva complexitat. I, per tant, Catalunya en la seva complexitat. No s'hi val a dir: 'M'estimo Espanya però m'imagino una Catalunya d'una altra manera'. Això no és estimar-te Espanya, amigo..."

Explica que ningú l'increpa pel carrer però durant cinc anys va dur escorta.

— M'ho van dir els Mossos i la Policia Nacional. Però no me la van posar ells, eh? Va ser de pago. Els tres últims anys de Crónicas van ser molt angoixants. Pensi que a la nit, a aquella hora, mira la televisió molta gent...

...de perfils diversos?

— Exacte. I tot d'una em vaig trobar que la seguretat era important. "Et seguirem, avui", em diuen un dia. I jo els responc: "Però si no vaig a Barcelona, que vaig a Canet". "Et seguirem", insisteixen. Paro a l'autopista i veig que para el cotxe del darrere que m'acompanyava... i dos més. Allà va començar el bròquil. Que si trobar-se coses molt lletges a la bústia de casa. Que si sabem on va la teva filla al col·legi... Va ser fotut, molt angoixant.

També ETA?

— En la meva trajectòria professional sempre hi ha hagut atemptats d'ETA, fins fa molt poc. I un dia vaig dir una cosa molt senzilla: "Prou de donar-hi voltes i condemnar i tot plegat. És més simple. Uns fills de puta han matat un tio de puta mare". Es podia dir la retòrica habitual contra ETA, quan hi havia un atemptat, però això no els va caure gaire bé... Em van dir: "A partir d'ara, millor que miris sota el cotxe".

Literalment?

— Sí, sí, això ho he fet. Era gent que es dedicava a fer atemptats, havien incendiat albergs d'immigrants, atracaments a mà armada... pretenien un segrest ràpid, pel que sembla. Però, esclar, sabien perfectament on anàvem, on vivíem.

Se l'ha vist poc a TV3. Hi ha fet el Betes i films, el Tot per l'audiència i poca cosa més. Per què?

— En aquest moment no seria viable que a mi em donessin un programa a TV3. No ha sigut normal, la relació. Es dona per fet que no hi ha un lloc a TV3 per a un programa meu.

El faria?

— Depèn què m'oferissin!

El mateix programa que fa ara a La 1.

— Per què no? Però no me l'haurien ofert.

El PSC ha parlat de la necessitat de refundar TV3. Comparteix el diagnòstic?

— TV3 és una televisió amb un nivell de manipulació molt considerable, segons el meu criteri. És una televisió sobiranista. La línia informativa o dels programes de debat és clarament sobiranista. Però ho paguem tots: els que ho són... i els que no! També hauríem de sentir-la nostra els que no ho som.

A mesura que va fent anys, l'espanta convertir-se en el senyor Casamajor? O hi aspira?

— Ja ho soc, o m'hi encamino! L'altre dia van venir les Teresines, al programa. I vam dir que ens estàvem convertint en els nostres personatges. No em fa por.

¿El senyor Casamajor representava el que no podia dir amb la seva veu principal?

— Quan vaig deixar la ràdio per anar a fer el Crónicas Marcianas em deien: "Tan seriós com eres..." Però si era un ventríloc! La meva feina era mantenir dues veus simultànies, ja era un xou, allò!

Portaria Miguel Bosé, avui, al seu programa?

— A Obrint fil, per exemple? La resposta és que sí. Passa que cadascú té dret aleshores a dir-li el que li sembli oportú, quan ell opina. Resulta molt fotut veure'l ara, però era molt brillant aquest senyor, eh? I veure'l ara d'aquesta manera...

Per això l'hi preguntava. Part de les reserves podien ser per les teories que pot escampar. Però part, també, per una certa... pietat.

— Ja l'entenc. Però la resposta a la pregunta inicial continua sent que sí, que l'hi portaria. Això sí, cal pensar aleshores com ho fas, per on hi vas, per on no entres... He entrevistat molta gent que diu coses que no em semblaven gens bé a mi. O gent que no estava gens bé. Però el que li passa a Bosé, des del fet que vol cantar i no té veu, té interès i és extraordinari.

Xavier Sardà

Cada programa d'Obrim fil es titula amb un interrogant. M'agradaria saber com els respondria vostè. Per exemple: "Hi ha vida després de la mort?"

— No. Però, si vol, puc recitar el parenostre en llatí.

Vinga.

Pater noster, qui es in caelis: sanctificetur Nomen Tuum; adveniat Regnum Tuum; fiat voluntas Tua, sicut in caelo, et in terra. Panem nostrum cotidianum da nobis hodie; et dimitte nobis debita nostra, sicut et nos dimittimus debitoribus nostris; et ne nos inducas in tentationem; sed libera nos a Malo.

Quin és l'últim cop, si ho ha fet mai, que ha resat?

— Ara!

Però sense fe! Més títols: "Els diners fan la felicitat?"

— ¿Hi ha molta gent que té diners i és infeliç? Sí. ¿Hi ha gent que no té diners i és feliç? També. Però els diners hi ajuden molt. I, si ets infeliç, et paga les teràpies per intentar ser feliç. Vam portar una psicològa especialitzada a ajudar gent amb molts calés. M'interessa molt la NBA. La major part dels jugadors són gent que prové del lumpen. Els posen allà i comencen a guanyar centenars de milions... Aleshores hi ha allà uns senyors que els preparen financerament i psicològicament. Tenim un sentit pecaminós a l'hora de parlar dels diners, sobretot els catalans, que al món anglosaxó no es dona.

No em provoqui, que li faré un Broncano i li demanaré quants diners té al banc.

— No l'hi diré. [somriu]

Continuem. "Què ens excita?"

— La calma.

"L'amor i el sexe, tenen edat?"

— No, l'amor no. I el sexe, avui dia... [riu]

L'última: "La fama, val la pena?"

— Són tants anys de fama que ja no sé respondre-ho... El que val la pena és la feina que fas. Que després tingui una repercussió i siguis conegut... tot això és subsidiari. Vol dir que el que has pogut fer professionalment és un somni.

Si li oferís una capseta màgica, amb un botó que li permetés tenir la mateixa carrera professional però sense la fama, el pitjaria?

— No, perquè deixaria de ser jo. No sé com seria, sense aquesta part. Vaig començar a fer televisió quan ja tenia quasi trenta anys, així que un ja sap qui és. I què li espera, quan surt a la tele. Sabia què volia dir anar a un restaurant amb la meva germana Rosa i el Josep Maria i que vinguin a la teva taula. A més, em feia por no saber somriure a la càmera.

A la ràdio, certament, un es pot amagar més. Allà tenia fama de dur.

— Sí, però si t'expliqués... És que tot el que em proposaven, jo no ho volia fer! Estava fent La bisagra, a les tardes per a tot Espanya. I estava feliç fins que em van dir: "Has de fer Las mañanas". "Competir amb Del Olmo i Gabilondo? No vull!", els responia. Però el director, Eduardo Sotillos, em va dir: "No pararé fins que ho facis". Jo sabia que allà s'havia cremat tot el món així que, quan vaig dir que sí, vaig decidir que allò volia dir anar-hi a mort.

A RNE va entrevistar el rei Joan Carles, el dia que feia 52 anys. Quina seria la primera pregunta si es deixés entrevistar ara?

— Hòstia! [riu] Recordo que Pujol deia: "Si movem l'arbre caurà tothom!" I al final van caure el Pujol i el rei. A tots dos se'ls pot dir el mateix: "No hi ha dret, no hi ha dret". No he votat mai el Pujol però el coneixia, l'havia entrevistat... I, quan va passar allò, veure els meus amics convergents fets merda... em sabia greu. I després el rei. Tampoc soc monàrquic, però vaig viure de cap a peus la Transició i veure això... Una vegada vaig llegir la frase "Els Borbons sempre acaben molestant". I vaig pensar: "Home, aquest no..." Doncs hòstia!

I al rei d'ara, ¿què li preguntaria?

— Aquest sí que ho té fotut. El que ha hagut de fer: retirar el títol de duquessa de Palma a la seva germana, visitar el cunyat a la presó, haver de fer fora del país el seu pare... És Shakespeare.

stats