Llegeixo a Dircomfidencial que La Vanguardia ha patit una patacada severa en audiències digitals i que ho atribueixen als canvis algorítmics de Google i Discover i a “la línia de continguts redactats per empreses externes”. Expliquen que fins a tres empreses diferents elaboraven articles que tan sols es revisaven posteriorment a la seva publicació. La premsa hauria de vigilar a no perdre el focus: la majoria de mitjans que treballaven no per al lector sinó per a Facebook van passar a millor vida l’endemà que el gegant tecnològic decidís tancar l’aixeta. Una mica d’escuma pescaclicosa a la cervesa és amena i fa pessigolles al bigoti, però si el teu got és fonamentalment bromera, el glop resulta insubstancial. La crisi de la premsa inquieta, però hi ha una veritat que es manté sòlida en aquests últims anys: la millor dependència és la dels lectors. Que no és el mateix que la dels clicadors.
El cas evidencia que no hi ha dreceres per al periodisme. Moltes d’aquestes empreses externes s’abonen a la IA, perquè és una tecnologia barata i ràpida si vols despatxar continguts de titular cridaner i zero substància genuïna. I és èticament reprovable perquè, al final, aquestes companyies pouen de la feina d’algú altre que no rep ni crèdit ni compensació. A més, mai substitueix el valor afegit que aporta un humà: una IA et podrà dir quina intensitat ha tingut un terratrèmol i a quins sismògrafs l’han detectat, però el relat de les conseqüències necessitarà sempre que algú es planti allà amb llibreta, micròfon o càmera... i ganes d’escoltar. Cada cop proliferen més articles fets per IA, sovint robats d’altres mitjans i reescrits a l'ortopèdica manera de la màquina. Hi ha periodistes falsos amb noms inventats signant peces i amb el seu perfil de fireta creat a les xarxes socials. Això és soroll, no periodisme, i acaba sent tan temerari com segar l’herba sota els peus.
