Mèdia 14/02/2021

Tatxo Benet: "Dir que ets independentista et pot afectar econòmicament"

9 min
Disponible en:

BarcelonaTatxo Benet és periodista, empresari, fundador de la productora Mediapro, col·leccionista d’art i pacient de covid. Ha escrit un llibre explicant la seva experiència durant les setmanes que va estar ingressat al Clínic durant la primera onada de la pandèmia. Avui torna a estar en forma i ocupat amb la producció audiovisual i el col·leccionisme d’art.

Nedador en aigües obertes, ha explicat a ‘La travessia més difícil’ la seva experiència amb el covid.

— Sí, a la portada hi surto en pijama el dia que torno a casa, venint de l’Hospital Clínic. Encara porto la polsera del Clínic i la veritat és que a la foto faig molt més bona cara de com estava en aquell moment. Va ser emocionant retrobar la família, però no podia apropar-m’hi a menys de tres metres perquè continuava infectat.

Què va aprendre en aquest procés tan dolent i difícil?

— Sense escriure el llibre tot això hauria sigut com un núvol en el meu cervell, com si no hagués passat, i d’aquesta manera he estat conscient no sols del que vaig passar físicament sinó també del que sentia. No sols m’humanitza quan em miren, també m’humanitza a mi mateix.

Els amics diuen que és hipocondríac: quin malson caure malalt, oi?

— És que a mi les malalties em passen de veritat. Però és cert que m’agrada molt parlar de les malalties i n'estic molt al corrent des d’un punt de vista mèdic. Llegeixo molt.

¿Hi ha un moment que vostè pren consciència que haurà de fer un esforç per viure?

— Va ser una adaptació al mitjà. A l’UCI se’t demana que respiris d’una determinada manera. I jo em vaig dir: ara ets aquí, has d’oblidar la teva vida anterior o exterior i dedicar-te només a això que et demanen els metges, a respirar d’una determinada manera i a fer-ho de forma conscient i continuada.

¿El llibre és un reconeixement a la sanitat pública?

— Sí, malgrat que estava col·lapsada, perquè jo vaig estar ingressat els pitjors dies de la pandèmia, al principi de tot. El personal veu que s’està enfrontant a una malaltia desconeguda i que és molt contagiosa i mortal. Per lluitar-hi no en tenen prou amb els especialistes, sinó que han de mobilitzar tota mena de metges de l’hospital. Des de pediatres, digestòlegs, cirurgians... Tots han de dedicar-se a fer d’infectòlegs i això crea una situació molt dura perquè no estan acostumats a tractar malalts infecciosos, a entrar en una habitació on no estàs segur que estiguis ben protegit. El que va viure tot el personal sanitari és difícil de fer-ho entendre a la població: la por que tenien de la infecció, d'infectar els seus fills o els seus pares. I en aquesta lluita interna, em deia una infermera: “A vegades em donaven un equip de protecció que jo creia que no era suficient i pensava «Doncs ho sento molt però no estic prou protegida, no entro a l’habitació», però immediatament pensava «Escolta, tinc un malalt i hi he d’entrar», i entrava a l’habitació”.

¿Veure la capacitat de servei dels altres l’humanitza?

— Allí ho veus de forma directa, les infermeres són fantàstiques. Els metges tenen un posat diferent, de voler-te dir les coses d’una manera més seriosa, per donar-te confiança malgrat que després vaig aprendre que anaven fent el que podien. Les infermeres eren molt empàtiques i procuraven no sols fer la seva feina, sinó que també eren conscients de la solitud dels que érem a l’UCI i em procuraven animar perquè mantingués la moral ben alta; i després hi havia el personal auxiliar, que entrava en silenci. Elles deien que eren les invisibles, no sols és que la gent no les vegi, sinó que elles mateixes també s'hi senten una mica, entren a l’habitació procurant fer el mínim escàndol possible. I es dediquen a netejar els residus que són tòxics: difícilment poden saber si en algun moment s’infectaran i veuen com companys seus s’infecten i moren. Però entren, fan la seva feina com formigues, netegen, a vegades els dius alguna cosa, a vegades et diuen alguna cosa. És un món especial.

Vostè va entrar a l’hospital tenint un amic malalt de covid.

— Tinc un company de feina i amic de Madrid, l’Antonio Fernández, que hi va anar uns dies abans que jo. De sobte un dia em diu: “Estic infectat, m’han ingressat”. Després li escric jo i li dic: “Escolta, jo també m’he infectat”. Li escric i li dic que ara m’han ingressat a mi. Diu: “Doncs a mi em porten a l’UCI”. I al cap de pocs dies em porten a mi a l’UCI i llavors ja no és ell sinó que és un altre que em diu: “L’Antonio està sedat i adormit”, ell ja no em podia enviar el missatge. Però l’últim missatge que em va enviar abans que el sedessin, l’últim abans de morir, a mi em va servir de molt. Potser li dec la vida. Em deia: “La saturació d’oxigen està molt malament. No puc respirar. Estic molt malament, però lluitaré”. Quan després vaig saber que l’havien intubat, vaig pensar: doncs a mi no em pot passar que m’intubin, que em sedin com li ha passat a l’Antonio. Va ser una de les causes de la meva lluita.

Vostè que en va ser un dels fundadors, com està la salut de TV3?

— Té problemes econòmics molt greus per la davallada del mercat publicitari a les televisions en obert. Té més competència que mai, hi ha les noves tecnologies i per tant té una situació complicada, però igual que l’any 83, quan va néixer, TV3 necessita molt suport per part dels teleespectadors i de les institucions, perquè, si no, en aquest mercat tan competitiu, ho té difícil per tirar endavant.

Què li caldria?

— Més recursos i remodelar-la. No es pot continuar fent una televisió com fa 20 anys. S’han de contractar serveis a fora per ser més eficaç. Ha de fer una remodelació tant de personal com de programació. Com deia Cruyff: “El dinero ha de estar en el campo, no en el banco”. Doncs el diner ha de ser a la pantalla, a la programació; la gran despesa de TV3 han de ser els continguts.

Hi ha un bon llibre que parla tangencialment de TV3, El fill del xofer, de Jordi Amat. L’ha llegit?

— Està més centrat en la figura de l’Alfons Quintà, que va ser el primer director de TV3 durant molt poc temps. A Quintà se li està donant una importància en la història de TV3 que no té. Hi ha hagut persones molt més importants, com en Joan Granados. Quintà no és l’ànima de TV3 ni molt menys. Tampoc crec que sigui un personatge rellevant en la història del periodisme a Catalunya. És un personatge molt marginal amb una carrera periodística bastant dolenta. Va ser delegat d’El País a Catalunya quan hi treballaven dues persones. Vull dir que és un càrrec més pompós que altra cosa perquè era un diari estrictament de Madrid. No tenia ni una edició. Després va ser director de TV3, però poc temps, i després la seva carrera va anar caient en picat: director d’El Observador, un diari que no va funcionar, i va acabar d’articulista a l’Avui i al Diari de Girona. És un gra de sorra dins de la història del periodisme i ja no diguem dins la història de Catalunya. L’únic que la història recordarà d’ell és que era un miserable i un assassí.

A TV3 va aprendre a gestionar drets esportius i a partir d’aquí, amb Jaume Roures, van fundar Mediapro, avui de capital xinès.

— Bé, diguem que hi ha un fons d’inversió xinès que té el 53%, però després hi ha l’altre 47%, que està en mans d’una multinacional anglesa. No crec que es pugui dir que Mediapro és una empresa xinesa. És una empresa catalana i molt catalana. I amb els xinesos nosaltres tenim un fons d’inversió, tenim gent al consell d’administració, però tenim un pacte molt clar pel qual el Jaume [Roures] i jo gestionem la companyia i amb ells estem entrant a poc a poc en el mercat xinès. És veritat que és un mercat difícil per la diferència cultural i has d’anar teixint confiances.

Quin és l’impacte del covid a Mediapro?

— Quan es va decretar el confinament a tot el món teníem unes quaranta produccions de sèries i pel·lícules en marxa que van haver d’aturar-se en sec. Totes les produccions esportives o culturals que fèiem en directe es van tallar en sec; algunes s’han recuperat, com la Lliga espanyola, però d’altres s’han perdut. Ens ha afectat, com a moltes empreses, d’una manera molt directa.

¿És el cas de França, d’on han sortit amb soroll?

— Avui llegia que tenim deutes a França. No, no tenim cap deute a França. Vam firmar un contracte l’any 2018 i quan arriba el covid fem com tots els operadors de televisió que tenen contractes amb lligues, que és dirigir-nos a la lliga francesa per dir-li: "Hem d’arribar a un acord perquè els drets ara ja no valen el mateix que valien". I la lliga francesa no ho va acceptar, a diferència del que han fet la Champions League, la UEFA i moltes altres lligues, que han entès la gravetat de la situació. Vam fer propostes de rebaixar el contracte i recuperar la rebaixa més endavant. Però van decidir que no volien, segurament per treure’s de sobre aquests nouvinguts. Van preferir rescindir el contracte amb una compensació, que s’ha pagat, i per tant el contracte està rescindit, i nosaltres no tenim cap deute amb ningú.

Per què marxa tanta producció televisiva a Madrid?

— Al final tot és fruit del mateix. O sigui, aquí patim un centralisme de tota mena. No sols la ficció està concentrada a Madrid, també els centres neuràlgics de les cadenes de televisió: les cadenes de televisió en obert són una concessió de l’Estat i totes volen estar a prop del poder. Al final Madrid acaba aconseguint portar el seu imaginari, com si l’imaginari espanyol fos només Madrid. I contra això és molt complicat lluitar. Ens hem d’adaptar perquè pots fer guerra de guerrilles, però al cap de tres dies perdràs la teva posició. Amb tot, nosaltres deunidó la producció que fem aquí i a Madrid, a l’Argentina, als EUA, a Mèxic... En fem per tot el món. Hem trencat aquest centralisme, i resulta que la primera productora d’Espanya i una de les primeres d’Europa és a Barcelona, tot i que el centralisme madrileny és visceral i als espanyols no els importa.

Que un empresari digui que és independentista no és habitual.

— Tinc molts amics que són independentistes com jo, però dir-ho pot afectar-te de manera molt greu econòmicament, aquesta és la realitat.

Ho ha experimentat?

— Si fa quinze o vint anys haguéssim decidit anar a Madrid, és possible que les coses haguessin sigut més senzilles, però no seríem nosaltres mateixos.

Per què ha reobert Ona, una llibreria només en català?

— A una persona jove, nascuda a Catalunya i que en un moment la seva vocació és escriure, potser fins i tot jo li recomanaria fer-ho en castellà, perquè tindrà un mercat de milions de persones. Si una persona decideix dedicar-se a escriure, a traduir en català, el que hem de fer és donar-li mitjans perquè arribi al públic. Si han de competir amb tota una producció editorial enorme en castellà, doncs estan en inferioritat de condicions. Els traductors, els escriptors, els poetes saben que a la nostra llibreria les seves obres estaran en un primeríssim pla.

¿Els catalans vivim un cert complex d’inferioritat?

— Sí, sí, sí, jo soc independentista perquè crec que si els catalans tenim dret a autogovernar-nos per què ens hem de posar límits? Hauríem de tenir la plena capacitat d’autogovernar-nos, entre altres coses perquè l’administració ha d’estar al més a prop possible del ciutadà. Estic convençut que els països petits són molt més eficaços que els grans.

Com va començar la col·lecció d’art censurat?

— Per casualitat. De fet, quan vaig comprar la primera obra, que era sobre els presos polítics, encara no estava censurada.

Quina obra censurada voldria?

— Un retrat d’Emmett Till, a qui Bob Dylan va fer una cançó, que va ser un noi negre mort a mans de supremacistes blancs. El van deixar destrossat i la seva mare en el funeral va decidir que el taüt quedés obert perquè tothom pogués veure com li havien desfigurat el fill. Anys després una pintora americana (Dana Schultz) en va fer una obra titulada Open Casketon, on s’intueixen les formes de l’Emmett Till. Va estar exposada a Nova York i activistes negres van impedir la seva exhibició perquè es negaven que una artista blanca fes una activitat comercial amb un negre mort. Ella va accedir a retirar el quadre i des de llavors el té guardat. Li vaig intentar comprar i em va dir que no podia perquè havia promès als activistes negres que mai a la vida el vendria. Li vaig dir: “Però escolta, jo no vull fer-ne un negoci, és per ensenyar un exemple de censura”. Fins i tot quan el quadre estava exposat a Nova York hi havia activistes que es posaven davant del quadre perquè la gent no el pogués veure. Em va semblar una forma de censura molt especial, molt diferent, però que continua sent censura igualment.

Es veurà de manera estable?

— Abans o després de l’estiu podrem fer una exhibició de les obres aquí, a Barcelona. I depèn de com funcioni, m’agradaria deixar-les de forma permanent.

Aleshores, un bon venedor?

— A mi el que m’atrau és l’impossible, perquè res és impossible.

stats