Ja intuíem que determinada premsa ha convertit en anatema el sintagma “extrema dreta” a l’hora de definir els populismes autoritaris que assolen Europa perquè això empeny a assumir que també a Espanya es produeix aquest fenomen incòmode però matemàticament imprescindible a l’hora de plantejar una alternativa de govern a Sánchez i els seus socis. Però el corresponsal a París d’Abc Juan Pedro Quiñonero ha evidenciat fins a quin punt estan disposats a mantenir aquest joc del Tabú i aparentment ho ha pagat amb la seva feina. Degà de la premsa europea a la capital francesa, on va arribar la tardor del 1983, ha escrit recentment el llibre De la Europa de las libertades a la Europa de las extremas derechas. Quan va demanar al director del seu diari que li presentés el volum, van començar els problemes. Declina fer-ho. I una setmana després, segons relata, es troba en un dinar on se li explica que el director havia demanat a la secció d’Internacional que evitin tant com puguin el terme extrema dreta. Millor, per exemple, dreta dura, o altres giragonses similars, si no hi ha més remei. Ell argumenta que potser Meloni s’escapa a la definició clàssica, però que, des de fa dècades, a França es considera Le Pen sense embuts com a extrema dreta. Passen uns altres vuit dies i se li notifica que l’empresa ha decidit prescindir dels seus serveis. Només cal unir els punts.
De tant en tant apareixen veus amb la sonsònia que no hi ha ja esquerres ni dretes, o que això que vivim i el feixisme són dos fenòmens del tot diferents, com si el present no pogués ser l’encarnació dels mateixos principis del passat, encara que siguin adaptats al moment actual. Les paraules encara importen, per sort. I anomenar-les, o posar-les a la portada d’un llibre, no hauria de ser un acte de valentia. Però ho és.
