L’última: Abascal guanya per la planta i el pit inflat
El periodisme és un territori de fronteres fines i poroses. I, així, la distància entre “Fem una peça per entendre qui vota tal opció” i “Fem una peça que reforci el nostre relat editorial” sovint resulta invisible. El Mundo feia avui un article que era un involuntari homenatge a Berlanga. Es titulava “Pluja de vots a Vox per «la planta d’Abascal» i la seva defensa del «toro i la caça»” i era una immersió antropològica al deep Terol on la ultradreta quasi ha doblat el seu suport. La majoria de cites que s’eleven del pla de l’anècdota a la categoria pertanyen a mitja dotzena de persones que, curiosament, o no, ofereixen un relat coral però perfectament harmonitzat. Alguna tesi és interessant, com quan un deixa anar que es tracta del moviment simètric al de la Transició, amb els joves de famílies adinerades votant el PCE. Però la resta són estampes pintoresques amb frases de prosa pomposa digna de Pérez-Reverte (“Aquí Vox no és tant un partit com Santiago Abascal en carn, barba i carretera secundària”, “els toros són un punt de reunió en pobles on, a vegades, regna el silenci i la soledat”) o, directament, d'Els mons de Yupi: “No creu que el vot a Vox es degui a un racisme del mateix poble contra la població estrangera que treballen i aprecien”. Esclar, per això el partit ha convertit la mà dura amb la immigració en el seu principal reclam electoral.
La peça no inclou cap referència a l’impacte de les xarxes socials –es veu que a Terol no deuen arribar, només els toros– i hi ha una nul·la anàlisi sobre la fascinació pels sistemes neoautoritaris entre els joves o la nostàlgia per un franquisme que no van viure. Un jove et diu, entre riures segons reculls a l’article, que Abascal guanya per dur l’armilla ben tensa i tu ho col·loques al titular i atribueixes a aquest dèficit de talla l’efecte d’una “pluja de vots”. Tot molt normal.
