Cristina Fallarás: “Madrid és l’infern que ve. Un experiment trumpista però més bèstia”

BarcelonaCristina Fallarás va tenir una idea molt simple: publicar als seus perfils a les xarxes socials els relats d'abusos sexuals de les que volguessin explicar la seva història sense arriscar-se a ser identificades. Un recull molt extens d'aquestes històries en primera persona s'aplega al llibre No publiques mi nombre, editat per Siglo XXI, que acaba configurant una cartografia terrible de l'abús. Parlem amb aquesta periodista i activista sobre aquesta tasca i el preu que ha hagut de pagar per dur-la a terme.

Quants relats d’abusos deus haver llegit?

— En aquesta segona etapa, uns 20.000. I entre 50.000 i 100.000 si comptem des de quan vaig fer la primera tongada, l’any 2018, amb l'etiqueta #Cuéntalo. Encara me’n queden molts, milers, que no he tingut temps de llegir. Tot això ho faig sola, amb el mòbil, i vaig al ritme que puc.

Quin és l’impacte de sotmetre’s a una allau de missatges tan carregats de dolor?

— La veritat és que estic aconseguint que em faci poc o gens de mal. Amb #Cuéntalo, com que no estava preparada per al que m'esperava, em va fer molt de mal. Vaig haver d’aturar-me i començar teràpia, per aprendre a separar la Cristina activista de la resta de Cristines. Però aquesta vegada, quan va esclatar el cas de Jenni Hermoso, jo ja portava un parell d’anys sabent què volia fer. Estava esperant que arribés el moment precís, perquè sense aquest detonant la població difícilment se suma a una campanya. I va ser la Jenni. Ara que porto un any i mig llarg amb això un altre cop, hauria d’anar pensant en aturar-ho, perquè, malgrat tot, genera un trauma vicari: heretes el dolor de la resta.

No t’angoixa tenir milers de missatges que esperen ni que sigui una sola lectura, la teva?

— No, perquè els acabaré llegint. No em puc permetre el luxe que en quedi un de sol sense llegir.

Molts es refereixen a abusadors no coneguts, però d’altres assenyalen persones amb un perfil públic prominent.

— Jo he llegit missatges i testimonis d’abusos que afecten cantants, periodistes, un expresident... No han sortit perquè no publico mai noms, només reprodueixo els relats, però sí que he posat en marxa els mecanismes necessaris perquè això s’investigui. No puc permetre que una dona m’expliqui una cosa molt greu sobre un president de govern o un president autonòmic i quedi amagat.

Llegint aquesta tirallonga de testimonis insuportable, per acumulació he acabat sentint que tots els abusos són òbviament únics però que, paradoxalment, són en el fons el mateix abús.

— T’entenc perfectament. Fa poc llegia un llibre de Laura Llevadot que es titula Mi herida existía antes que yo i m’ha fascinat, perquè parla d’aquesta ferida que arriba i ocupa el seu espai. I penso que sí, que arribem ja amb alguna cosa marcada: allò que l’Església anomena el pecat original i que ja aleshores s’atribuïa a Eva i la poma. I cadascuna l’ocupem d’una manera o altra, segons les circumstàncies.

I, sovint, ja des de ben petites.

— El que de veritat marca és la violència sexual en la infància. La por és una violència sexual. La por que et violin la filla i transmetre aquesta por a la nena. Allò de: "No vagis per aquí, no agafis caramels, compte amb el veí..." O el típic imbècil que un dia vas a la platja amb la criatura, de 8, 9 o 10 anys, i et diu: “Com s’ha posat la nena!” És brutal, i ja col·loca la nena en la sexualització. A partir d’aquí, segons com hagis viscut la violència sexual en la infància, ocuparàs la ferida d’una manera o una altra i la reproduiràs. O l’eixamplaràs, perquè si la violència en la infància ha estat manifesta, els depredadors arribaran i et follaran la ferida, que seguirà obrint-se. Totes les que hem patit violència sexual en la infància i l’adolescència ho coneixem bé.

Un element clau d’aquesta equació sinistra és el silenci.

— Absolutament. El silenci és l’arma més gran de repressió contra les dones. Contra molts altres col·lectius, però contra les dones especialment. Allò de “al principi va ser el verb...” No, no. Al principi va ser el silenci. Només després ve el verb.

El cas Errejón va sorgir arran d’un dels testimonis publicats al teu compte d’Instagram, sense nom. Tu sabies a qui s’estaven referint?

— No. En aquell moment jo tenia detectats com a mínim tres polítics d’esquerres, de tres partits diferents, als quals alguna noia havia assenyalat, i complien amb un perfil molt semblant. Així que els missatges sobre Errejón podien ser de qualsevol dels tres. La dona que em va escriure no m’ho va dir i jo no l'hi vaig preguntar, perquè no tinc temps per fer-ho.

Els mitjans de dreta i ultradreta es rebolquen aquests dies de pur plaer, al veure com emergeixen aquests comportaments en partits d’esquerres. És més greu que això passi en formacions que tradicionalment han abanderat el feminisme?

— Bé, a la dreta també passa. Mira si no el cas de l’alcalde d’Algesires, amb diverses denúncies. Tot un alcalde, eh? Amb molta més càrrega institucional que un Monedero, per exemple. Però no va passar res: no es va moure de lloc perquè el partit no el va moure de lloc. Hi ha hagut denúncies contra polítics de dreta, i tant. I s’han publicat... Però aleshores no ha passat res.

A què ho atribueixes?

— Doncs que no els interessa. No els importa. I perquè saben que no perdran votants. Parlem molt dels agressors en els partits d’esquerra, des de Sumar fins a Més Madrid, la CUP o Podem. D’acord. Però no parlem prou de les dones d’aquests partits, que han fet un exercici de valentia enorme assenyalant els seus companys. I, a més, sabem que la cosa no acaba bé per a les dones que alcen la veu: acaben escaldades i, tot i així, segueixen fent-ho.

Et fa por que, fent de canal de denúncies anònimes, fomentis la criminalització a l’engròs de tots els homes?

— Hi ha un problema que encapsula una contradicció tremenda. ¿Tu posaries la mà al foc per tots els homes de la teva redacció? És allò del "Not all men", que és el contrari de considerar que qualsevol home és potencialment un violador. Però jo, quan vaig a presentar un llibre, demano que no em posin un home al costat, perquè l’únic cop que ho van fer em va trucar una dona per dir-me que aquell senyor era el que m’havia explicat que li havia trencat les costelles. Podia ser molt d’esquerres, molt republicà i el que tu vulguis, però ¿què fem, aleshores? ¿Traiem tots els homes dels moviments socials, com a mesura preventiva?

Sembla poc plausible.

— Fa poc llegia Jaume Asens dient que al capdavall Errejón i Monedero eren amics seus i que amb els amics s’hi ha d’estar a les verdes i a les madures. Esclar, si no aconseguim que hi hagi una repulsa contra les agressions sexuals no deixarà d’haver-hi agressions sexuals, i a mi això em posa la pell de gallina. Em preocupa el silenci de tomba dels homes. Em té aterrida, perquè pensava que amb el #Cuéntalo reaccionarien, i no. I tampoc han reaccionat amb el #ShaAcabat. Només han reaccionat quan ha sortit Errejón i ho ha admès. Mentre existeixi aquest silenci seguirà avançant el masclisme més brutal, perquè saben que hi ha una meitat de la població que no es revolta contra això. És més: que els veu com a companys.

Algun partit s’ha posat en contacte amb tu per interessar-se per casos que els poden afectar?

— Uns quants, uns quants. Tots d’esquerres: des del PSOE fins a les esquerres alternatives i nacionalistes.

I a la dreta del PSOE?

— Cap ni un, tampoc la dreta nacionalista.

Més enllà del preu anímic, suposo que ser la cara visible d’aquest moviment també et deu haver comportat altres peatges.

— He pagat un preu altíssim, començant per l’econòmic. De seguida et converteixes en una persona que taca. L’altre dia mateix em van deixar de convidar a un festival que acostumava a comptar amb mi. Em van dir que ho sentien molt però que no podien convidar-me perquè els homes s’espantarien. Que se sentirien incòmodes i inquiets per la meva presència. Els mitjans de comunicació també m’han anat deixant enrere, o els llocs on donava conferències.

I més enllà de l’ostracisme?

— La violència més bèstia és la que se’t plantifica al carrer. Jo m’he hagut de canviar de pis a Madrid dues vegades per amenaces de mort, amb presència física davant de la porta de casa meva. I després de fer-se pública la meva adreça vaig haver de marxar de Madrid. També he rebut amenaces de mort contra la meva filla i el meu fill quan eren molt menors d’edat. M'han escopit, m'han fet fora d'un bar on m'estava menjant un pintxo de truita, m'han perseguit pel carrer, m'han acorralat en un tren... Tot el que et puguis imaginar. Un cop fins i tot em van començar a pegar pel carrer amb un rosari.

Barcelona, Madrid, Saragossa. Són les tres ciutats al voltant de les quals has pivotat. Què representa cadascuna d’elles?

— Saragossa és la meva infància, però només en l’esfera familiar i escolar, perquè em vaig passar tota la infantesa anant a Calafell. Marxàvem cada divendres i no tornàvem a Saragossa fins diumenge al vespre, a part de totes les vacances. Els records allà són només els de família, aleshores: alguns de molt bons, però d’altres de francament pèssims. Fins al punt que als 18 anys vaig marxar a Barcelona, que és la meva ciutat. I això que els 30 anys que hi vaig viure van ser molt durs i van acabar amb el meu desnonament. Van ser també els anys del Procés i vaig haver de patir algunes andanades contra mi, com aquella carta de l’Antonio Baños, que va ser una cosa molt lletja. Però el record que guardo és el d'una ciutat a la qual voldria tornar.

I Madrid?

— Madrid és l’infern que ve. Un experiment trumpista però més bèstia. Hi he conegut la millor gent del món i les meves amigues actuals són d’allà. I hi he teixit tot el que soc com a activista, perquè a Barcelona feia sobretot activisme cultural. Però quan sento Feijóo dient que aplicarà el model Madrid a tot Espanya... uf. Fa temps que aviso. A Madrid s'hi viu malament, perquè tot el dia estaries manifestant-te. És una ciutat crispada. Una ciutat feta per a rics i per a riquíssims, superzonificada. Hi ha barris en què, quan hi poso un peu, ja em canten el Cara al sol. O venien a sota del meu balcó a cantar-me’l, amb la mà alçada i la bandera d’Espanya. Madrid és l’únic lloc d’Espanya on es financen certs moviments aterridors i on queda un sotabosc de franquisme que encara té molts cucs vius.

Ets tertuliana i...

— Era.

...?

— Només em queda el Tot es mou a TV3, que no és tertúlia, sinó que hi faig una píndola. És el que et deia abans: totes les altres em van deixar de trucar. Sí que em van trucar d’un parell de llocs, però jo allò no ho considero tertúlia, sinó una cosa més fastigosa. També és veritat que, a mesura que m’he anat asserenant, noto que a les televisions els interesso menys, perquè busquen alguna cosa una mica més grotesca. I a mi de la cosa grotesca ja me'n queda poca.

Una pregunta que em fan sovint els meus amics no periodistes és si després de tirar-vos la cavalleria per sobre aneu tots a fer cerveses tan amics.

— A veure, és veritat que amb alguns fa més d’una dècada que coincidim en tertúlies i que són de dretes, molt de dretes, però a força d’anar-te'ls trobant hi desenvolupes empatia o fins i tot estima, però no fins al punt de fer-hi cerveses. I, després, n’hi ha d’altres amb qui no em creuo paraula fora del plató. Perquè són l’enemic.

I alguna cosa que no s’expliqui mai de les tertúlies?

— Que són una construcció. I que són les tertúlies les que han normalitzat l’extrema dreta a Espanya. Han popularitzat arguments que ens haurien semblat escandalosos fa només deu o quinze anys, i ens els hem menjat amb patates. Recordo el dia que em van asseure amb Rocío Monasterio. La presentadora de torn em va dir: “Cristina, no li respons?” I jo, mirant a càmera, vaig dir: “Jo no parlo amb feixistes”. I, esclar, vaig tenir un problema. No els va agradar. El paper de les tertúlies ha estat criminalitzar l’esquerra i els nacionalismes perifèrics, no pas l’espanyol, esclar.

Tu has estat mai periodista de quota? Has tingut molta proximitat amb Podem.

— Esclar, jo he estat sempre la quota d’esquerres. I m’han portat a llocs on jo no sabia què opinar, i pensava: “Hi vaig perquè em pagues, però no perquè pugui explicar res”. A més, amb aquests cabells arrissats i vermells se’m veu molt! Sabia que pensaven: “Si tenim la Fallarás, ja hem cobert la quota d’esquerres”. Com que m’he declarat marxista i amb simpatia pel comunisme, m’han portat més com a esquerranosa que com a dona. De fet, si t'hi fixes, a poc a poc a les tertúlies han anat col·locant les dones a la dreta: abans els tertulians de dretes eren homes, i d’esquerra hi havia quatre o cinc dones. Però això s’ha anat revertint, perquè convé donar la imatge que a l’extrema dreta i a la dreta hi ha lloc per a les dones.

Però no tens només una ideologia declarada molt marcada: t’has mullat per partits polítics. Vas tancar llistes electorals l’any 2019 amb Ada Colau i Podem et volia com a consellera de RTVE.

— Vaig acceptar ser a llistes només amb la condició de ser en llocs finals, perquè estigués garantit que no sortia. I, en el cas de RTVE, era una feina d’aquelles d’un dia al mes, sense sou. Perquè jo el que no volia de cap manera era que em relacionessin econòmicament amb un partit polític. Tinc en molt alta estima la meva autonomia i la meva llibertat. Després, per la premsa, vaig saber que no havia sortit i vaig pensar: “Doncs res, serà que no”. A mi ja em semblava estrany que m’acceptessin enlloc!

A vegades t’han deixat de trucar i a vegades t’han fet fora directament. Recordo quan estaves embarassada de vuit mesos i et van despatxar del diari gratuït ADN. Què va passar?

— Estaven a punt de fer un ERO que després va acabar sent el tancament del diari, i jo m’havia assabentat per casualitat dels plans per fer-lo. Em vaig presentar al despatx del director, Albert Montagut, per preguntar-li a qui volien fer fora, ja que n'era la subdirectora. I em va dir: "Doncs a tu la primera". Aleshores vaig anar a parlar amb el conseller delegat, que era José Sanclemente, i li vaig dir: “Mira, estimat, quina panxa. Dono a llum d'aquí vint dies. No em contractarà ningú”. Ell em va dir que no em preocupés, que ja escriuria una novel·la. Vaig haver de triar entre una quitança per poder donar menjar als meus fills o l’alternativa, que era passar-me anys litigant contra Planeta.

Això passava en plena crisi financera del 2008. Devia ser un moment límit.

— Els vaig dir: “D’aquí tres anys m’hauran desnonat”. Ells van dir: “Mira que ets alarmista i t’agrada el drama”. Però, efectivament, tres anys després em vaig trobar al carrer, amb una nena en braços, un nen petit i sense casa. La resta de mitjans havien fet els seus ERO, així que era evident que ningú em fitxaria: abans, per llei, haurien de recuperar alguns dels seus treballadors perduts. Per sort, em vaig poder instal·lar en una cabana que em van deixar a la Floresta.

Ja estàs recuperada, econòmicament?

— No seré mai rica, però ara puc viure relativament bé. Si volgués viure amb els meus dos fills a Madrid no podria, eh? Però ara visc fora, amb la meva dona. Vivíem separades, però ara visc amb ella perquè no tinc capacitat econòmica per viure sola amb dos fills.

T’has casat amb una dona després de tenir tres marits. No sé si es compleix allò que es diu tant des de l’esquerra: que el que és personal és sempre polític.

— A banda que els meus dos últims marits eren uns maltractadors, ara a mi em costa molt tractar amb els homes. O sigui que sí: té una dimensió política clara. I em fa gràcia quan dic que ara soc lesbiana i les lesbianes em renyen i em diuen: “No et fas lesbiana com qui es fa del Betis!” Jo he pres una decisió que és política. No vull tenir una parella home, i a dures penes em vull relacionar amb homes, perquè ni ells saben com tractar amb mi ni jo sé com tractar amb ells. S’acosten a mi amb por, amb reticències, i saben que jo ho noto. Al final, sexualment he estat sempre molt folladora i m’ha agradat tot. Aleshores... molt millor amb una dona.