Misteris amb aires dels anys 80

BarcelonaNo hi surt cap extraterrestre de dit lluminós, però Stranger things està inevitablement lligada a E.T. i la seva bicicleta voladora. La producció de Netflix, que s’estrena avui arreu del món, s’embolcalla en la nostàlgia dels anys 80 per plantejar una sèrie de misteris estretament vinculats a les primeres pel·lícules de Steven Spielberg i als primers llibres de Stephen King. De la novel·la El cuerpo de King, la sèrie n’agafa la premissa que alimenta la trama: un preadolescent desapareix de sobte i el seu grup d’amics s’organitza per trobar-lo. Els misteris que mouen la ficció i la relació dels joves amb un ésser estrany, en canvi, beuen de la història d’ E.T. D’aquest còctel en sorgeix una producció de vuit episodis que combina elements sobrenaturals amb conflictes familiars en una atmosfera carregada d’enyorança dels últims anys del segle passat.

Darrere de Stranger things hi ha els germans Matt i Ross Duffer, que per primera vegada ideen i dirigeixen una producció televisiva. Tots dos tenen experiència en el món de les sèries de ciència-ficció, ja que, abans d’aquest projecte, van escriure alguns episodis de Wayward pines. La història de Stranger things transcorre en un petit poble d’Indiana durant el 1983 i el repartiment està encapçalat per Winona Ryder, que interpreta la Joyce, la mare d’un noi (Noah Schnapp) que s’ha esvaït després de veure una cosa monstruosa. Només ella i els amics del noi estan segurs que no és mort i que el poden trobar. La Joyce creu que es pot comunicar amb el seu fill a través d’un mètode extravagant i convenç el cap de policia de la zona (David Harbour) perquè l’ajudi en la recerca. Ryder i Harbour formen un tàndem curiós per les peculiaritats dels seus personatges. Ella és una dona inestable i esperpèntica, amb actituds que l’acosten a la bogeria, mentre que ell està destrossat per la mort del seu fill, que va tenir lloc anys enrere, i mitiga el dolor de les ferides emocionals a través de l’alcohol.

Una noia amb superpoders

Mentre la resta de la comunitat plora la desaparició del noi, els amics surten a buscar-lo a cavall d’unes bicicletes vuitanteres que recorden la fugida voladora d’E.T. cap al seu planeta. Però, en comptes de recuperar el jove desaparegut, topen amb una noia d’onze anys (Millie Brown) que porta el cap rapat i es comporta de manera anòmala. Ella mateixa s’autoanomena Eleven per un tatuatge amb el número 11 que porta al braç i s’amaga a casa d’un dels joves. Ben aviat descobreixen que la nova coneixença té poders paranormals. La seva capacitat per controlar objectes amb la ment la converteix, a ulls de la resta de preadolescents, en una superheroïna que pot portar-los fins a l’amic absent. Malgrat aquests poders, que li atorguen una aura esotèrica, Eleven viu en un constant estat de confusió que la fa estar perduda i desconfiar del seu entorn, en part perquè és conscient que un grup d’adults la persegueix. Darrere de la seva història, lligada enigmàticament a la desaparició del noi, s’hi amaguen secrets governamentals i experiments inquietants.

A través de les aventures dels joves, Stranger things planteja un seguit de debats i reflexions sobre les relacions entre pares i fills. Els germans Duffer se submergeixen en un univers ple d’innocència i imaginació que situa els nois a una distància abismal dels adults. La por paternal d’allunyar-se dels fills i la incapacitat de comunicar-s’hi s’alcen com dos fantasmes invencibles a la ficció, que també aborda problemàtiques pròpies de famílies trencades i desestructurades. Aquest conglomerat de trames dramàtiques i sobrenaturals ha reportat a Millie Brown una allau de lloances dels crítics nord-americans, que han coincidit a defensar la feina “impecable” de l’actriu. Les primeres crítiques de la sèrie també han valorat molt positivament les interpretacions dels preadolescents que busquen l’amic, que van a càrrec de Gaten Matarazzo, Caleb McLaughlin i Finn Wolfhard.

Les influències culturals de la sèrie són nombroses i fàcils d’identificar. Des de la segona escena, en què els joves comparteixen una partida del joc de rol Dracs i Masmorres, fins a les situacions de terror, inspirades en Malson a Elm Street i Poltergeist, la producció reviu un passat de radiocassets, walkie-talkies i telèfons de fil. Les pel·lícules de John Carpenter, sobretot The thing, també deixen la seva particular empremta a Stranger things, que aprofita el joc nostàlgic per fer picades d’ullet als fans d’ El senyor dels anells, Expedient X i Els goonies. Al llarg de la primera temporada, la ficció no abandona en cap moment aquesta pàtina de melangia que la converteix en una carta d’amor als anys 80.