Una de les xifres més vergonyoses d’un país desenvolupat és el percentatge d’infants que viuen en risc de pobresa. I al mateix temps, la pobresa infantil és un mal negoci de futur. Poques inversions a llarg termini tenen un retorn més alt que el de viure una infantesa feliç. Aquest retorn no és només emocional, sinó també econòmic. Fa dècades que la psicologia i l’evidència empírica ho demostren: créixer amb privacions materials importants té conseqüències individuals i familiars, en més d’una generació, i impacta també en la cohesió social i el futur d’un país.
La pobresa es mesura amb tres llindars: la carència material greu, el risc de pobresa i la taxa AROPE. Els dos primers es basen en el nivell d’ingressos, mentre que la taxa AROPE incorpora també mesures relacionades amb la qualitat de vida i el perill d’exclusió social. En aquest sentit, les dades més recents de l’INE, publicades a principis de febrer, indiquen que a Espanya, entre els menors de 18 anys, aquests valors els tenim a 8,6% (carència material severa), 28% (risc de pobresa), i 33% (AROPE). I, per saber on parem, ens podem comparar amb la mitjana europea: 6%, 18% i 24%, respectivament. Per tant, el que dèiem. Vergonya.
Per millorar aquesta situació, el consell de ministres planteja establir una ajuda universal de 200 euros mensuals per infant fins a la majoria d’edat. És una mesura cara, molt cara, que requerirà el suport del Congrés i d’uns pressupostos que ho acompanyin. Seria la segona vegada que a l’estat espanyol s’implanta una mesura universal: alguns recordareu el "xec nadó" del govern de Zapatero, 2.500 euros per cada naixement o adopció. Es va aprovar l’any 2007 i va liquidar-se només tres anys més tard, el 2010, en plenes retallades.
Crec que sorgeixen dues preguntes. La primera: ¿per què una mesura universal i no una de focalitzada només en les persones que ho necessiten? El fet és que ja fa dècades que convivim amb mesures focalitzades amb resultats mediocres, només cal mirar les dades que tenim i la seva evolució. En canvi, hi ha una generosa llista de països europeus amb mesures universals implantades i bons resultats. Per tant, aquí aplicaria el vell –però efectiu– truc d’importar polítiques que ja funcionin bé en altres llocs. Una segona pregunta seria: ¿per què no s’està emmarcant com una mesura per augmentar la natalitat? Doncs pel mateix motiu. En els països on aquesta mesura ja és vigent, després d’una petita alegria inicial, els índexs de natalitat han seguit la seva pròpia tendència, normalment a la baixa.
Donat l’impacte econòmic d’aquesta mesura, però, crec que convindria una mica de cirurgia fina. ¿Calen els 200 euros per a tots els nivells de renda? ¿S’ha estudiat un sistema progressiu com el d’Itàlia, que varia en funció dels ingressos? Què passaria si fossin 100 €? I 150 €? 175 €? I si fos fins als 16 anys en comptes dels 18? I si s’implanta per etapes per veure com funciona? Aquesta mesura implicarà treure diners d’un altre lloc i, amb altres serveis bàsics vorejant la deficiència, un càlcul pel broc gros no s’hi val.
