ABANSD’ARA

Amb Fabra a Montpeller

De l’article d’Artur Bladé Desumvila (Benissanet, 1907 - Barcelona, 1995) a Serra d’Or (IV-1968). Aquest vespre (19 h), a l’Institut d’Estudis Catalans, presenten el llibre Memòries de l’exili mexicà (1943-1956) de Bladé Desumvila, amb intervencions de Juandomènec Ros, Joan Martí i Castell, Sam Abrams i Bladé Font. Foto: Fabra i la seva muller a Prada (II-1948).

La primera referència relacionada amb l’exili de Mestre Fabra, la devem al llibre Els darrers dies de la Catalunya Republicana d’A. Rovira i Virgili. En aquesta obra subtitulada “Memòries sobre l’èxode català”, l’il·lustre historiador i plorat amic explica que la mateixa tarda (la del 31 de gener de 1939) en què ell, juntament amb la seva família i altres fugitius, van passar la frontera francesa, pel Pertús, en un autocar vell i atrotinat, foren deturats, poc abans d’arribar al Voló, per uns gendarmes que els volien portar en un camp de concentració. “I mentre deliberem -escriu Rovira- sobre la manera de sortir del mal pas, veiem venir cap a nosaltres, en la claror minvant del capvespre, Mestre Pompeu Fabra, que encara no s’ha assabentat del nou perill que correm, i content com un infant alça amb aire triomfal dos grossos pans de barra, un a cada mà...”. “Les rodanxes d’aquell pa -afegeix una mica més endavant- van tenir un gust de glòria i foren el primer senyal de bon averany.” Durant l’èxode, el gramàtic, gran coneixedor del Pirineu, havia estat el capdavanter d’una expedició d’intel·lectuals que no feia pas moltes hores que acabaven de passar també la frontera. [...] Quant als centres d’acolliment, el primer de constituir -en raó de diverses circumstàncies favorables- fou l’anomenada, oficialment, “Résidence des Intellectuels Catalans”, sostinguda pels felibres, regida per un Patronat, i administrada per Manuel Alcántara i Gusart, felibre català, també exiliat. [...] L’estatge social i administratiu de la Residència -legalitzat amb la denominació de “Centre Cultural Català”- ocupava dos pisos de la casa número 7 del carrer “du Petit-Saint-Jean”, en el vell Montpeller. [...] A Montpeller, Pompeu Fabra va viure sempre amb la seva família (esposa i filles) en un pis d’una casa del carrer de “Bouisa rolles”, a quatre passes de la plaça de la “Comédie” -“l’Oeut” que també en deien-, lloc de cafès, bars i establiments de tota mena, el centre vital de la ciutat. [...] Les meves notes recorden encara una conversa amb el Mestre en el curs de la qual va dir-me que treballava en una revisió del seu Diccionari general, en vista a la segona edició, i que pensava començar un diccionari català-francès. [...] Ara, en recordar tot això, em sembla comprendre en tota la seva significació la divisa del Mestre: “treballar i esperar”, així com el qualificatiu de “gramàtic idealista” que li donava l’il·lustre autor de la Història Nacional de Catalunya, el qual va deixar també escrit que “per a Pompeu Fabra ésser gramàtic era la forma d’ésser patriota”.

Més continguts de