No som ningú

Deixem la nostra vida en mans dels qui hi entenen, en mans de polítics aterrits

La setmana passada, l’endemà de la Diada, la portaveu del PSC, Eva Granados, va dir literalment: “En cap cas creiem ni en l’autodeterminació ni que hagi de ser la ciutadania la que dirimeixi una qüestió important com aquesta”. Que els del PSC creguin o no en l’autodeterminació és cosa seva, tot i que no em sembla una qüestió de fe. Per 'fe-' comença la paraula 'federalisme'. Però no creure que la ciutadania ha de decidir el que afecta la ciutadania ja em sembla més preocupant. Sobretot si la ciutadania és adulta. Però anem a pams. Al principi, el meu cap petit va esclatar pensant com es podia dir una frase com aquesta i quedar-se tan ample. Eva Granados treballa en un partit polític i la seva feina depèn, bàsicament, de la ciutadania (digueu-me ingènua però ja m’enteneu). Al cap d’uns dies vaig pensar que Granados s’havia passat de sincera i que no només subestimava la capacitat ciutadana sinó una cosa molt pitjor: sobrevalorava la capacitat de la classe política, considerant-la competent per tractar qualsevol qüestió important. Aleshores vaig riure una mica (sense passar-me). Avui penso que Eva Granados va recordar-nos, en un altre exercici de cinisme polític, qui som i quin és el nostre paper al món. No li'n dono les gràcies. Però una nova setmana ens confirma la piràmide. Nosaltres, naturalment, som els de baix. Que algú ha de sostenir el sarau.

Iñaki Urdangarin, el pres sentenciat a 5 anys i 10 mesos per robatori, podrà sortir ja dos dies a la setmana per fer un voluntariat. L’home que compleix sentència en una presó de dones d’Àvila, en un mòdul expressament condicionat per a ell. El cunyat del rei d’Espanya que va desviar fons públics per enriquir-se i que porta quinze mesos a la presó ja es pot redimir. Jordi Cuixart, en presó preventiva des de fa més de dos anys per haver pujat a un cotxe de la Guàrdia Civil, tindrà només 6 hores per assistir al naixement del seu segon fill. Cuixart creu en el dret d’autodeterminació. Però segons el primer secretari del PSC, Miquel Iceta, “no pots parlar de repressió quan tens centenars de milers de persones manifestant-se sense cap obstacle”. Ens manifestem perquè hi ha obstacles i repressió. Però milers de persones no som ningú. Iceta i Granados fan un bon equip.

Mentrestant, el govern del PSOE va renovant ducats com el de Franco i el de Primo de Rivera perquè si alguna cosa no pot perdre Espanya són títols nobiliaris. Títols de feixistes en mans de socialistes, que perpetuen la infàmia. Sort que encara ens queda l’esforç inoblidable d’Ascensión Mendieta i de totes les persones que l’han acompanyada. Ella ha mort poc temps després d’aconseguir enterrar el seu pare i de convertir-se en un símbol de la lluita de les víctimes del franquisme. Va haver de viatjar a l’Argentina amb 88 anys perquè una jutge d’aquell país li donés la raó. La sentència que va condemnar el seu pare a mort és, encara avui, legal a Espanya. I el Tribunal Suprem, el mateix que ha jutjat els presos polítics catalans, és qui ha de decidir sobre l’exhumació de Franco la setmana que ve. La ciutadania, sovint, tria la dignitat. Si és que la dignitat es tria o ve de sèrie, que encara no ho sé.

Deixem la nostra vida en mans dels qui hi entenen, en mans de polítics aterrits, com Lorena Roldán de Ciutadans, que veu persones amb catanes pel carrer, o com Alejandro Fernández del PP, que davant d’una nova possible aturada de país recorda amb terror les “situacions dantesques” del 3 d’octubre, amb “carrers tallats”. Llàstima que tot plegat no sigui una comèdia perquè si ho fos, seria divina.

Més continguts de