Catalá té un problema

Hi ha comportaments que no tenen res a veure amb cap trastorn mental, encara que pugui semblar-ho

Davant dels micros de Carlos Herrera (a qui anomena “Don Carlos” amb bavosa camaraderia, com fan molts dirigents del PP), el ministre de Justícia, Rafael Catalá, va atribuir el vot particular del jutge Ricardo González a la sentència sobre la Manada al fet que el magistrat “té un problema singular”. I va afegir que “el sap tothom”, aquest problema, i que González acumula un seguit d'expedients que embruten la seva trajectòria, sense voler entrar en més concrecions. Va dir, així mateix, que el “sorprèn” que el Consell General del Poder Judicial no actués “de manera preventiva” contra el jutge, és a dir, que no l'apartés del cas en el seu moment.

Sigui quin sigui el problema misteriós al qual fa referència el ministre, el que dona a entendre és que si el jutge González va manifestar que hauria absolt els violadors de tots els càrrecs (excepte del furt del mòbil de la víctima) i que considera que la noia violada havia obtingut plaer de l'agressió que va patir és perquè no hi acaba de ser tot. I també podem interpretar que els membres del CGPJ tampoc deuen girar massa rodons, perquè no se'ls va acudir treure'l del cas quan en tenien l'ocasió. Per tractar-se d'un ministre que es passa la vida apel·lant al respecte als jutges i a les seves decisions (si més no quan es tracta de presos polítics i de sentències contra la llibertat d'expressió), el respecte que ha mostrat el ministre per la judicatura és molt menys que zero, i el que n'ha dit frega, si no toca de ple, l'insult personal.

El límit entre el que és normal i el que no ho és, entre el seny i la follia, és un tema que ha produït molta filosofia i molta literatura (de la bona), i és encara molt més tènue i esborradissa que la definició d'intimidació i violència al Codi Penal espanyol. Escampar dubtes i rumors sobre la salut mental dels magistrats és una excel·lent manera de generar alarma social, i si qui escampa aquests dubtes és el ministre de Justícia en persona, encara més. A partir d'aquí, és lícit preguntar-se en què pensa el jutge Llarena –per posar un exemple– quan s'entesta a mantenir viva una causa que ja ha estat desmuntada per la justícia alemanya, perquè els delictes que la sostenien senzillament no han existit mai. O què li passava a la magistrada Lamela quan va dictar presó preventiva sense fiança contra els dos Jordis. O on tenia el cap el fiscal Maza, que en pau descansi, quan va titular 'Más dura será la caída' la seva querella contra els polítics catalans.

Hi ha comportaments, però, que no tenen res a veure amb cap trastorn mental, encara que pugui semblar-ho, sinó amb la naturalesa de cada individu, amb una manera de pensar i de ser en el món. Molts es pregunten quina mena de problema s'ha de tenir per ser ministre de Justícia i sortir a cantar 'El novio de la muerte' en una processó de Setmana Santa. Però l'explicació sol ser més senzilla. La majoria de “problemes”, ni que siguin singulars, tenen solució o tractament. En canvi, la niciesa, la mala llet i l'odi de l'extrema dreta contra la humanitat són irrecuperables.

Més continguts de