17/02/2022

Un ós a Alcarràs / El factor Collboni

3 min
Carla Simón, guanyadora de l'Ós d'Or del festival de cinema de Berlín per 'Alcarràs'.

Un ós a Alcarràs

A finals dels vuitanta, a la UAB –Facultat Ciències de la Informació– vaig tenir tres professors tan bons que van justificar els cinc anys de carrera. Casasús, Saperas i Tresserras exigien rigor, obrien mons nous i encomanaven entusiasme. Anys després, Joan Manuel Tresseras va flirtejar amb la política, va treure el nas en l’Esquerra de Carod-Rovira i va acabar sent conseller de Cultura del govern tripartit. Un dia, per sondejar-me per un càrrec que m’hauria vingut gros, em va convidar a fer un cafè a l’Auditori de Sant Cugat. Aquell dia vaig veure que continuava sent un home amb visió de futur i les idees clares. L’ambició cultural del país estava en mans d’un rubinenc que pensava en gran. Més enllà d’impulsar la llei del cinema de Catalunya, creia que s’havia d’ordir un pla per aconseguir tres coses: un èxit musical en català que sonés a tot el món, un premi Nobel de literatura per a un autor que escrivís en la nostra llengua, i produir una pel·lícula tan bona que optés a guanyar un Oscar en la categoria de llengua no anglesa. No es conformava que la nominessin, ell volia l’estatueta. Aquesta setmana ha passat el miracle. Carla Simón ha guanyat l’Ós d’Or de Berlín amb Alcarràs . Ja tenim ganes de veure aquesta obra mestra de la tendresa que homenatja la seva terra, honora la pagesia i recorda que les històries importants poden passar lluny del 22@. I Simón ha rodat en català , sense complexos, perquè és la seva llengua, i per demostrar-nos que no cal renunciar-hi per fer un producte excels i guanyador. A l’espera que ens emocioni la pel·lícula, que el català –català occidental– soni arreu del planeta és una victòria lingüística espaterrant. Quinze anys després de la conversa amb Tresserras, tenim Alcarràs premiada a Berlín i Rosalía amb una cançó “milionària” que ha donat la volta al món tres vegades. Ja només ens falta el premi Nobel. A veure quin dia sonarà el telèfon a casa d’en Jaume Cabré. O de l’Eva Baltasar.

Jaume Collboni en una imatge d'arxiu.

El factor Collboni

El 12 de març del 2000, l’Antoni Bassas –quan presentava les nits electorals a Catalunya Ràdio– ens va encarregar, amb en Quim Monzó, d’anar a fer la crònica d’aquells comicis a Madrid. Més per galons que per edat, en Monzó va triar primer. Se’n va anar a la seu del PSOE. A mi, per reducció, em va tocar viure, des de dins de la seu de Génova, la consecució de l’aclaparadora majoria absoluta del Partit Popular. José María Aznar va aconseguir 183 escons, una majoria tan folgada que ja podia prescindir de qualsevol suport tàctic dels nacionalistes bascos o de Convergència i Unió. Políticament, va ser la nit del “Pujol, enano, habla en castellano”. Aquest càntic –tan significatiu com humiliant no només per al president de la Generalitat– va ser de les poques coses que es poden transcriure de les que vaig sentir quan vaig sortir al carrer. La resta era més insultant i molt més feridor per a tots els catalans. Es deien coses que ni tan sols havia sentit al Bernabéu, en nits enceses de futbol. Tot i que El Mundo va publicar que era la primera gran victòria del centredreta, el que vaig veure a la vorera de Génova, quan de matinada intentava tornar cap a l’hotel, no tenia res de centrat. Ni en els documentals del franquisme havia vist tantes banderes amb el pollastre juntes, brandades amb l’orgull de qui creia haver recuperat una pàtria robada. Dins d’aquell PP hi havia, sense cap dubte, tot el que ara és Vox. A Madrid, a Catalunya i a Castella i Lleó. D’un partit n’han sortit dos. Així de simple. Si fan coalició –que la faran, perquè són els mateixos–, els resultats seran semblants als de fa 20 anys. No cal que Jaume Collboni faci tanta especulació d’anàlisi política. L’independentisme no ha fet créixer la ultradreta. Ja hi era. Senzillament, ara ensenyen les vergonyes més indecents: el masclisme, la xenofòbia i l’homofòbia pels quatre cantons.

Xavier Bosch és periodista