Sobre l’amor a Rússia, un imperi trencat, humiliat i amenaçador

A les societats amb mentalitat imperial la geografia els queda estreta. I, com es va veure després del Tractat de Versalles (1919) amb la transformació d’Alemanya en el monstre nazi, és perillós humiliar-les. Si una d’aquestes societats suposadament humiliades i amputades fa més d'un segle que viu en un etern 1984 orwel·lià, amb una confusió total sobre la veritat i la mentida, el perill és immens. Parlem de Rússia. El país més gran del món, amb l’arsenal atòmic més gran del món.

És raonable el temor europeu davant de Rússia? Té sentit tant d’afany per comprar armes? És real, l’amenaça? Abans de respondre aquestes preguntes convé llegir El meu país estimat, un llibre de Ielena Kostiutxenko. Hi ha molt publicat d’Anna Politkóvskaia i de Svetlana Aleksiévitx, hi ha gran literatura sobre allò que s’anomena l’“ànima russa”, hi ha milions de textos sobre com Vladímir Putin i l’antic KGB es van apropiar del país derrotat en la Guerra Freda, se sap tot el que cal saber sobre l’assassinat sistemàtic dels opositors al règim. Cal res més?

Sí. Les cròniques de Ielena Kostiutxenko (38 anys, estomacada, detinguda, enverinada, antiga redactora de l’heroica Nóvaia Gazeta, on també treballava el seu ídol, l’assassinada Politkóvskaia) són, a més d’una lliçó de periodisme i una lectura estremidora, una col·lecció de proves irrefutables sobre l'esgarriament moral de Rússia. El llibre es tanca, literalment, sota el peu d’impremta de l’última pàgina, amb una frase de la premi Nobel Svetlana Aleksiévitx: “El patiment és el nostre capital, el nostre recurs natural. No el petroli o el gas, sinó el patiment. És l’única cosa que som capaços de produir consistentment”.

Sense necessitat de remuntar-se a l’opressió tsarista, Rússia fa més d'un segle que està immersa en la mentida orwel·liana: la neollengua, la policia del pensament, l’aberració de les veritats oficials que contradiuen la realitat més òbvia. No se surt fàcilment d’un sistema com el soviètic, i menys després d’una derrota contra l’imperi enemic: l’estatunidenc.

Kostiutxenko descriu en les seves cròniques la misèria del país més enllà del Cafè Puixkin, els Porsches i els altres luxes de Moscou: la corrupció policial, la contaminació industrial, l’alcoholisme (hi circula vodka il·legal destil·lat a partir d’anticongelant), la por i la reverència a l’Estat, el salvatgisme (curosament embolicat en falsedats) de la guerra contra Ucraïna, el record nostàlgic de la Unió Soviètica, la vocació gairebé suïcida dels treballadors de la Nóvaia Gazeta (avui prohibida a Rússia i editada a Letònia).

Commouen especialment els incisos en què Kostiutxenko parla de la seva família. La seva àvia, pagesa, obrera industrial i criadora d’abelles, va estalviar tota la seva vida per deixar-li una generosa herència a la seva neta. “No li faltarà de res”, va dir. “Si vol, pot anar-se'n a viure a Moscou”. A causa de la inflació encoberta i de la fragilitat del ruble, quan la neta va rebre aquests diners es va poder comprar dos parells de mitjons i dues mudes de roba interior.

La mare, la primera llicenciada universitària de la família, va treballar com a tècnica en una fàbrica de pintures fins que el col·lapse soviètic i el saqueig del país durant l’època de Borís Ieltsin (per part de russos i estrangers) la van obligar a simultaniejar una feina de mestra i una altra de minyona. Estalviava per comprar-se una datxa. Només li va arribar per a una nevera.

Transcric una conversa entre Ielena Kostiutxenko i la seva mare (a la qual clarament adora) després de la revolució ucraïnesa de Maidan (2013): “Gràcies a Déu que no ets a Ucraïna, Déu t'ha protegit”, diu la mare. “De què m'ha protegit?”. “Dels nazis. No saps que allò està ple de nazis? T'haurien executat per ser russa”. “No diguis ximpleries, mama”. “Odien tot el que és rus, prefereixen ser europeus. Ens veuen com a enemics. Aquesta revolució és una traïció a Rússia. No te n'has assabentat?”. “I tu on t'has assabentat de tot això?” “M'informo a la tele”. “Jo llegeixo els reportatges dels meus companys [de la Nóvaia Gazeta]. Són russos i, que jo sàpiga, no els han penjat”. “Perquè treballeu en un diari antirús”.

Kostiutxenko torna a parlar de la seva mare: “Els meus viatges no l'entusiasmen, mai m'ha demanat que li porti una cosa típica dels llocs on he estat ni que li ensenyi fotos del viatge. Diu que no li interessa, que no puc imaginar-me el que és anar allà on es vol i sentir-se com a casa. Ha estat a Geòrgia, Ucraïna, Letònia, Estònia, Lituània i Bielorússia i tot era el mateix país. Li és difícil acceptar que ara ja no sigui així”.

L'autora d’El meu país estimat diu que, si pogués, viuria a Rússia. Ara està exiliada a Berlín.

Tornem a les preguntes del principi. És real l'amenaça russa? Sí. Al marge del seu arsenal nuclear, el seu exèrcit, com s'ha demostrat a Ucraïna, és mediocre. Però un país els habitants del qual viuen tan humiliats i enganyats, sota l'opressió (molts russos ho negarien) d'un dictador especialitzat a manipular la realitat, constitueix un perill per a Europa i per a tot el món.