El sistema sanitari català després del Covid-19
La pandèmia del Covid-19 està sent tot un test d’estrès per al nostre sistema sanitari: una demanda de serveis imparable que s’ha d’atendre amb manca de material fungible (mascaretes, tests, vestits d’aïllament, etc.), manca de personal (perquè està fent quarantena), manca de llits d’UCI, etc. Quan això passi, i ens deixem de donar la culpa els uns als altres per la falta de previsió, convindria pensar de formar constructiva. Tot i que la que escriu pensa que la principal badada ha sigut a nivell europeu (tant dels organismes de salut com dels econòmics), les accions de reconstrucció hauran de ser locals. El sistema sanitari català fa molts anys que no es repensa, però la crisi del Covid-19 ens està donant algunes pistes de com fer-ho.
Primer de tot, el Covid-19 posa en relleu la importància de la salut pública. De forma molt immediata, mesures sanitàries bàsiques com rentar-se bé les mans estan tenint un paper clau per evitar la transmissió de la malaltia; cal que això no se’ns oblidi, ja que és un element bàsic en la transmissió de molts patògens habituals que ens fan emmalaltir, com la grip, la conjuntivitis o moltes infeccions gastrointestinals. A mitjà termini, el sistema sanitari s’haurà de preparar per a una possible reemergència del Covid-19 d’aquí uns mesos o quan arribi el pròxim hivern, mentre no hi hagi una vacuna disponible. A llarg termini –i això serà molt important quan s'acabi la crisi sanitària i comenci la crisi econòmica–, caldrà recordar més que mai que el principal determinant de la salut de la població són les condicions de treball i de vida, en les quals caldrà centrar-se per sobre de tot.
En segon lloc, la necessitat de donar prioritat als malalts amb Covid-19 ha fet que s’hagin hagut d’anul·lar proves innecessàries i endarrerir intervencions poc urgents, sense que hi hagi hagut cap queixa de la ciutadania. Que el sistema sanitari se centri en aquelles activitats que aporten valor i deixi de fer allò que no és necessari o que aporta poc des del punt de vista clínic no hauria de ser l’excepció, sinó la norma. D’aquesta manera, serà un sistema molt més efectiu i eficient.
I, en tercer lloc, tres temes relacionats. Cal repensar maneres d'aconseguir que els malalts crònics no hagin de visitar tant el seu professional d’atenció primària per temes totalment rutinaris (control de la pressió arterial, renovació de receptes, etc.). Actualment, la tecnologia ens ho posa fàcil, i es pot promoure l’autocura amb un seguiment clínic mitjançant eines telemàtiques. En aquest sentit, el Covid-19 ha fet que moltes persones descobríssim tant el 061 com l’eSalut, l’eina de xat amb el nostre professional sanitari de capçalera disponible per a tota la població. Estudis fets en el nostre context –anteriors al Covid-19– ens diuen que l’eSalut pot evitar gairebé el 90% de les visites al centre d’atenció primària per alguns motius de consulta. I, finalment, en relació a la gent gran, és imperiós pensar quin model d’atenció volem. El cas de la infecció massiva per Covid-19 en algunes residències socials a Madrid (tot i ser no ser en absolut generalitzable) fa pensar que hem de decidir d’una vegada com volem que sigui l’atenció social i sanitària a la gent gran. ¿Cal canviar, com en els països nòrdics, cap a opcions de cohousing que promoguin l’autonomia de les persones, on es pugui aplicar l’autocura i les eines telemàtiques, i on també hi hagi suport sanitari?
Aquests dies molta gent està sortint als balcons i les finestres per aplaudir a totes aquelles persones que estan facilitant el confinament del país, i molt especialment al personal sanitari. Cal que continuem valorant positivament el nostre sistema sanitari i, per a això, calen algunes reformes que el Covid-19 ja ha posat en marxa.
